Diari d'un pare esportista d'anar per casa: Cursa del Bolet (La clàssica)

No ser perquè, sempre poso la cursa del Bolet com a referència de l'inici de la temporada, i dic no ser perquè, perquè a més a més de fer-se al dia de Sant Esteve en realitat els quilets post festes de nadal crec que en general sempre s'agafen des de Sant Esteve a Reis :) però en fi que sempre serveix de referència personal i més aquest final de 2014 on acaba d'arribar l'Otger... i això vol dir fer menys esport, encara que a la Núria sempre li sembla que en faig molt :))))) (tinc molta sort amb la Núria... sempre m'ha deixat fer el que he volgut) i la veritat es que tot queda en un segon pla davant aquesta coseta tan guapa.

Tanmateix els que ens agrada fer esport i gaudir de córrer, sempre tens ganes de calçar-te unes bambes, uns pantalons, posar camí pel mig i de tant en tant alguna cursilla i si a sobre el temps (sempre quelcom allí present pels corredors :))) ) t'acompanya, millor que millor.

En fi, que aquest any no les tenia totes a la cursa del Bolet. Per cert... fantàstica la cursa en la seva 35a edició i la 14a memorial Robert Colilles. La ja clàssica, fa un parell d'anys que s'acabat de rodonir i ser perfecte des de que el grup de muntanya d'Ullastrell l'agafat, tot sigui dit recolzat per l'ajuntament, que això pels organitzadors de qualsevol cosa sempre ens acompanya i molt per que les coses sortint del tot rodó i et motivin a continuar un any més, en contra d'aquells ajuntaments que posen traves per tot o ni tant sols fan el mínim esforç per que tot els "bufa" o fa mandra. Així que un "aplaus" pel regidor d'esports! OOOLEEEE PUTXU!

En referència al circuit, evidentment la part principal és el Bolet però a l'edició anterior ja varen fer algun canvi important. Ara es surt del C/ de la Serra, davant l'ajuntament i això ajuda, doncs abans es sortia de les pistes i els primers 700 metres eren terribles, doncs enfilaves un carrer amb un parell de collons. En fi que aquesta sortida molt planera et dona l'oportunitat d'encarar el primer quilometre i mig en pla, per començar a baixar i arribar sobre el quilòmetre tres en baixada. Si fins aquí t'has emocionat, arriba la botifarra i comences a suar els torrons de valent i es que al quilòmetre 3,5 comença dos quilòmetres de pujada per llavors ja encarar el darrer mig quilòmetre en lleuger pla. Evidentment és una cursa molt ràpida... els cinc primers per sota de 21 minuts : (

Un dia vaig llegir al bloc del Xavier Bonastre (el segueixo, m'hi sento identificat... en tot menys en ser vegetarià :))) ) que mirar els temps sempre et serveix com a repte personal i particular per motivar-te una mica... i es veritat, els que en portem unes quantes a les cames, mirar el temps personal per exemple respecta l'edició anterior et serveix per saber com estàs :))))) mira un consol com un altre. 

Doncs mira aquesta edició 27:37, parcial per quilòmetre 4:37, quan al 2013 vaig fer 27:52... 15 segons menys. Perfecte!. Súper content!

Aquest any vaig córrer amb les INOV8 245, perfectes per aquest tipus de terreny.

M'he apuntat a la mitja de Terrassa. Si tot va be, serà la propera cursa. Una mica canguelo... l'any passat, crec que vaig patir una baixada de sucre i el darrer quilòmetre ho vaig passar malament de debò. Aquest any porto quelcom menys de quilòmetres o sigui que serem ultra conservadors, si al final hi vaig.

Si tenim sol, per que no aprofitar-ho. Instal.lació fotovoltaica per autoconsum.

El passat 7 de novembre, a casa vàrem instal·lar un petita instal·lació fotovoltaica.

Tot i que l’inversor pot arribar a generar 1,5 kWp, nosaltres si tot fos favorable n’arribaríem a generar 1,2 kWp ja que tenim 5 plaques de les quals cada una pot arribar a generar uns 250 kWp.

De que depèn si fa sol que tinguem la totalitat de la potencia que la instal·lació pot generar?. Doncs de varis factors entre ells la inclinació de les plaques i l’orientació.

Les característiques ideals per treure el màxim rendiment seria que les plaques estiguessin orientades al Sud i que la inclinació de les plaques sobre el pla on estan ubicades aproximadament a de ser d’uns  20 a 30 graus. 

Tanmateix quan vaig decidir fer la inversió (uns 3.000€) no vaig pensar en si treuria el 100% de rendiment i ni molt menys en l’amortització, senzillament vaig pensar que som un país amb moltes hores de sol i era totalment il·lògic no aprofitar-ho… diguem que ha estat entre un capritx-curiositat i una demanda lògica d’aprofitar una font com és la solar per generar la nostra pròpia electricitat, be una part del propi consum, d’aquí surt el concepte autoconsum.

Quan parlem d’una instal·lació fotovoltaica per autoconsum, estem diem que tot allò que generem ho consumirem, no vendrem a la distribuïdora i en aquest cas no acumularem, es a dir l’energia que generem o la consumim o la perdem.

Actualment hi ha varis maneres de legalitzar una instal·lació fotovoltaica, però això ja en parlarem en un altre moment, ara el que vull insistir es la importància de consumir tot el que generem i sobretot tenir un sistema que no deixi injectar a xarxa, és a dir allò que generem i no consumim no acabi injectant-se a la xarxa (no està permés). 

La instal·lació fotovoltaica que hem instal·lat es regula a través d’un aparell que és diu CDP, de la companyia catalana Circutor SA. De forma senzilla aquest equip visualitza l’energia generada amb les plaques, l’energia que estem consumint a casa i l’energia que subministra la instal·lació a través de la companyia distribuïdora. Si generem, més del que consumim, el CDP envia una ordre al inversor (l’equip que transforma la corrent continua procedent de les plaques en energia alterna, la necessària per alimentar els equips de casa) per que generi just el que consumim o necessitem. Si consumim més del que generem amb les plaques, la resta d’energia necessària la subministra la distribuïdora.

Tota la instal·lació la va fer l’Esteve Palet de instal·lacions elèctriques Esteve Palet de Ullastrell. Una instal·lació fotovoltaica requereix que sigui instal·lada i manipulada per una persona acostumada a treballar a la teulada doncs a part de l’evident perill que comporta treballar-hi, la persona que fa la instal·lació ha d’estar acostumada aquests tipus de treball, per evitar no tant sols problemes de mala connexió si no de forats mal tapats (goteres).

Felicitació de Nadal

I comença l’any on la incertesa es tant gran com el resultat a final d’aquest. 

Excepte els mes pessimistes, sempre l’iniciem pensant en el que farem o canviarem i a mesura que passa, alguns aconsegueixen portar a terme els seus somnis, els seus projectes, les seves idees que feia anys estaven planejant… d’altres els sorprèn algun contratemps i si al final se’n surten, arriba el final d’aquest i pensa “si algú m’hagués dit que aquest any em passaria això li hagués dit que estava boig”.

 

Això ho podem extrapolar no tant sols a la pròpia pell si no a tots aquells que ens envolten. És així de sorprenen la vida i fins i tot te un punt, que la fa més interessant i que ens convida a fugir de la monotonia… clar sempre vist des del punt de vista que tot el que deixem darrera és positiu.

 

Els anys passen ràpid, molt ràpid, però a l’hora de passar comptes i donar pas a la memòria ens adonem que tot i la sensació que s’escapa el temps, l’any que acabem de passar ens ha donat l’oportunitat de viure de tot i molt. Petits, mitjans i grans esdeveniments, que com altres anys ja us he dit, formen part de les peces del nostre propi trencaclosques. Recordeu?. La nostra vida és un trencaclosques i cada un dels esdeveniments importants de la nostra vida, li donen forma amb una amplia gamma de colors, grisos i altres detalls que acaben reflectint el que som… penseu sempre en colors.

 

Poc imaginaven (La Núria i jo) que aquest any 2014, quedaria tant plenament il·luminat.

 

De per si, si en algun moment penso que a vegades peco de pessimista, quan comença l’any sóc dels que sempre pensa en positiu, ara be, a l’inici del 2014 em vaig, ens vam, quedar immensament curts.

 

Aquest any a casa nostra, els ulls dels nostres estimats que ja no hi son, també s’il·luminaran veient allò que a partir del 12 de novembre envolta cada una de les nostres accions i pensaments.

 

A partir d’ara, tot el que projectem estarà pensat i dedicat a ell… així fins la fi dels nostres dies.

 

Es fa difícil pensar en aquestes circumstancies, en quelcom que no estigui ple d’esperança i alegria. Malauradament, algú tot i això, estarà passant per un mal moment i en ell espero que almenys una petita estel de les que il·luminen casa nostra, li arribi i li doni llum, per veure des del present aquest futur incert, també ple d’esperança i vist el que ens ha passat, dir-li que malgrat la foscor... el sol sempre torna sortir per fer-nos somriure.

 

Bon Nadal i feliç any nou.

I tot comença patint...

I després de parir... segueix el patiment, al veure allò tan petit i tendra, des del primer segon que te'l posen a sobre. Sort que tot queda relativitzat pels dubtes més banals.

I és que la primera gran incògnita quan veus que s'acosten amb alguna coseta als braços és veure quina cara té, per què ja saps segur que cinc dits a cada mà i peu els té, prou s'encarregat la mare de contar-ho abans. Has estat tants mesos esperant i segurament malinterpretant unes ecografies on hi diposites totes les conjectures possibles de com serà, que a l'hora de la veritat veus que, per sort, és molt diferent de la que veies per pantalla... i és enormement (arbitràriament) més guapo.

Els primers dies, encara a l'hospital, són una constant novetat. Des de les primeres caques, fins a com canviar-lo intentant demostrar a l'afició que estàs a l'alçada.

Les infermeres que no paren de punxar-lo per verificar que la diabetis gestacional no s'ha transmès al petit Otger i la mare lluitant amb el pit, ara un i ara l'altre, per oferir el famós calostre a l'espera que pugi la llet. Mentre el petit Otger s'ha de conformar amb les reserves que adquirit en els previs mesos dins l'estomac de la mare i que s'encarregat prou de recopilar aliment a través del cordor ubilical que el connecta a la placenta que es troba a la pared de l'uter de la mare.

I la darrera visita el pediatre, abans de marxar cap a casa i que et confirma que ha perdut pes... sort que la llet arriba i en pocs dies recupera el temps i pes perdut.

I es que per molt que et diguin que es normal que perdi pes els primers dies i que està preparat amb les reserves adquirides abans de néixer, és el petit de la casa i no pots per més de pensar que a partir d'ara serà tot un patiment, però així és la vida i així cal que sigui.

malgrat tot... la vida et torna a somriure.

Un càncer de pit, mai és benvingut, però quan ho fa quan tot just estàs assaborint els 28, la vida s'estronca i les teves prioritats canvien.

Tractament, revisions, ensurts que no queden en res, però que t'engolen els anys. Per sort, queda lluny i superat.

Tanmateix hem encarat prou bé la vida, amb la companyia de la família i els amics, cercant alternatives i experiències compartides que ho han fet prou, dins les circumstancies, enriquidor.

Sovint haig de recordar que el nostre, ara vell amic Roc, ens ha "substituït" amb la seva estima, quasi tot allò que un petit hagués aportat, quasi tot evidentment, ser de que parlo i puc diferenciar... essent conscients que es tracta d'un animal, que quan el cataloguem "de companyia", mai més trobaríem un adjectiu més encertat que fins i tot, en el nostre cas, diria és queda curt.

Ara quan tot just fa unes setmanes, recordàvem el primer any sense l'avi Gregorio, estem a punt de viure una nova i gran experiència.

Quan a la nostra edat, la vida, et dóna un nou estímul com aquest per aixecar-te cada dia i encarar tot allò que vingui per davant, penses igualment amb tots els dubtes que té qualsevol altre parella en la nostra nova situació, però com l'experiència i l'edat, esperes, t'ajudi una mica ha encarar-ho amb més garanties :))) substituint la lògica energia dels anys que es troben a la teòrica "etapa de procrear".

Fa uns dies l'amic Jordi, em deia que ser pares a la nostra edat, és com una injecció re-vitalitzant que et posa a lloc encara que no vulguis, per estar al seu costat amb la màxima energia possible. Un ésser que de cop, forma part de la teva vida i que espera de tu, tot el recolzament que li pots donar, independentment si en tens 30, 50 o 60. A la fi, és ben veritat que la diferencia entre pares i fills, esperem, no està només a l'edat, si no al cor i el cap.

Quan falta poc, encarem la recta final de l'inici amb respecta, dubtes i pors però molta il.lussió per veure el primer somriure d'aquesta oportunitat de seguir compartint com a parella, focalitzat ara en aquest petit cor que encara protegit dins la mare, està a punt d'il.luminar els nostres dies, i penses... malgrat tot, la vida et torna a somriure, esperem, fins la fi dels nostres dies.

fivefinger Treksport :(( (personalment només per caminar)

Ja em sap greu, ja.... vagi per endavant que encara em sap més greu fer aquesta entrada, tenint en compte el "pastís" que te aquesta empresa per tot un seguit de denúncies presentades per publicitat enganyosa i per tractar-se dels més valents quan en el seu dia varen treure aquest tipus de calçat, que ha acabat originant una tendència, un altre forma de sentir l'esport i fins i tot filosofia de viure.

Un cop recuperada la meva planta i amb ganes boges de tornar a provar les fivefinger, aquest cop vaig ser més caut i vaig sortir a córrer amb les Treksport una mica més protegit. Aquest cop vaig fer servir uns Injinji, com segona pell.

Res, tot i que no es va encetar la planta del peu en el mateix lloc de l'altre lloc, als vuit quilòmetres vaig haver de parar per que ja notava certa molèstia just a sota dels dits, a l'alçada mitja del metatars.

Les he fet servir bastant per caminar i cap problema, he estat amb elles fins a 7 hores caminant per ciutat. Això em fa pensar que poder per asfalt no em provocarien aquestes molèsties, poder fins i tot produïdes per la meva forma de trepitjar o la pròpia anatomia, ja que tinc la cama esquerra una mica més curta, tot i que això no hauria d'afectar, doncs tinc entès que precisament el minimalime opta per la pròpia adaptació del cos a les pròpies "deficiències" :))

No m'agradaria concloure aquesta entrada, deixant-les per terra, tot al contrari son molt còmodes però pel que sigui a mi m'ocasionen molèstia a un dels peus i per aquesta raó per camins o llocs semblants crec que les deixaré de fer servir, almenys per córrer... em sap greu, per què les sensacions eren molt bones, però no puc anar escaldant els peus com si tingués altres de recanvi. Per altre cantó he fet servir i faig servir les Merrell trail glove i aquest problema no l'he tingut, poso aquest model per que també son purament minimalistes, però també estic fent servir actualment les Inov8 trailroc 245 i tampoc cap problema tot i que aquestes últimes ja estan més considerades de transició. Els dos darrers models que faig esment, les faig servir sense mitjons pels mateixos entorns on he provat les fivefinger.

Més endavant les provaré per asfalt a veure que tal... de moment les gaudirem pel dia a dia per caminar.

Garmin Edge 705 no detectat al conectar-lo per USB al PC

Informació extreta literalment de: http://bicivoladores.phpbb-foro.com/t174-garmin-edge-705-no-detectado-como-almacenamiento-externo-al-conectarlo-por-usb-al-pc

(...)
Ayer, al intentar cargar un track al GPS y conectarlo al PC mediante el cable USB, este no era detectado por el PC como unidad de almacenamiento externo, sino que únicamente el GPS se encendía y se ponía a buscar satélites. Le hice un soft reset, un hard reset perdiendo los datos de usuario almacenados y nada, el comportamiento seguía siendo el mismo, miré en el manual en PDF sobre el Edge 705 y no aparece nada al respecto, que si lo conectas al PC mediante el cable USB, automáticamente se detecta como unidad externa, pero no hablan nada de solucionar ese tipo de problema, si llega a ocurrir.

Ya pensaba que el GPS había petado por lo que fuera y que ese modo no se activaba porque algo se habría estropeado en él, que tendría que enviarlo al servicio técnico y ya no lo tengo en garantía....me pongo a buscar un poco por internet y despues de varias soluciones fallidas como la del hard reset, botón de encendido y joystick hacia arriba (no hace nada) y alguna otra cosa, encuentro un post en el foromtb en el que un chaval dice lo siguiente:

"He llamado donde compré mi Garmin Edge 705. Hay otra forma de solucionar el problema de que el ordenador no reconozca el gps por el USB. Los pasos que he seguido son:
- Conectas el Gps via Usb con el Pc, este se enciende y sale la pantalla de adquiriendo satelites. Dejas pulsado el boton de encendido y te sale la pantalla de cargando bateria, le vuelves a pulsar y sale la pantalla de conectado al pc pero en realidad no hay comunicacion. Te vas a mi PC y se habrá creado una unidad externa que es el GPS, pero que el ordenador no es capaz de reconocer, le das para abrirla y te dice que no tiene formato, le das un formato rapido y ya está, solo tienes que desconectarlo del pc y volverlo a conectar y problema arreglado. Espero que sirva de ayuda."

Haciendo eso se soluciónó el problema, algo estaba corrupto en el GPS y no era capaz de entrar en ese modo. Tras el formateo tuve que crear nuevamente la carpeta "Courses" para los tracks en TCX, la carpeta "Garmin" para los tracks GPX si que aparecia, pero todo el contenido obviamente se había borrado, subí los tracks, configuré de nuevo el equipo y a funcionar.

Lo que más me jode es que una cosa así, de como poner el GPS en modo "almacenamiento masivo" no aparezca en la parte de "Solución de problemas" del PDF del Manual de Usuario de la unidad....

Aquí lo dejo por si a alguien le sucede esto mismo, que sepa como solucionarlo...