dissabte, 22 de novembre de 2014

I tot comença patint...

I després de parir... segueix el patiment, al veure allò tan petit i tendra, des del primer segon que te'l posen a sobre. Sort que tot queda relativitzat pels dubtes més banals.

I és que la primera gran incògnita quan veus que s'acosten amb alguna coseta als braços és veure quina cara té, per què ja saps segur que cinc dits a cada mà i peu els té, prou s'encarregat la mare de contar-ho abans. Has estat tants mesos esperant i segurament malinterpretant unes ecografies on hi diposites totes les conjectures possibles de com serà, que a l'hora de la veritat veus que, per sort, és molt diferent de la que veies per pantalla... i és enormement (arbitràriament) més guapo.

Els primers dies, encara a l'hospital, són una constant novetat. Des de les primeres caques, fins a com canviar-lo intentant demostrar a l'afició que estàs a l'alçada.

Les infermeres que no paren de punxar-lo per verificar que la diabetis gestacional no s'ha transmès al petit Otger i la mare lluitant amb el pit, ara un i ara l'altre, per oferir el famós calostre a l'espera que pugi la llet. Mentre el petit Otger s'ha de conformar amb les reserves que adquirit en els previs mesos dins l'estomac de la mare i que s'encarregat prou de recopilar aliment a través del cordor ubilical que el connecta a la placenta que es troba a la pared de l'uter de la mare.


I la darrera visita el pediatre, abans de marxar cap a casa i que et confirma que ha perdut pes... sort que la llet arriba i en pocs dies recupera el temps i pes perdut.

I es que per molt que et diguin que es normal que perdi pes els primers dies i que està preparat amb les reserves adquirides abans de néixer, és el petit de la casa i no pots per més de pensar que a partir d'ara serà tot un patiment, però així és la vida i així cal que sigui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada