dijous, 20 de desembre de 2018

La meva felicitació de nadal



El cap de setmana passat vàrem fer una escapada a Londres.

Només pujar a l’avió davant nostre hi havia dos joves amb trets d’origen pròxims a Orient mitjà o nord d’Àfrica. Un d’ells fins i tot amb una barba que sinó hagués estat pel seu color de pell i els trets esmentats podria ser perfectament d’un hipster però pel fet de semblar d’on eren hem va fer prejutjar i pensar que cabia la possibilitat que fossin fins i tot islamistes radicals i podrien complicar-nos la vida, com a mínim. Varen passar pel meu cap escenes de tota mena i cap acabava gens bé. Els vaig començar a mirar i repassar els seus gestos i tot em semblava sospitós. Al final eren tant normals com qualsevol altre persona. Varen riure i jugar a cartes, varen fer-se bromes... viure i viatjar com un jove més de la seva edat.

Al dia següent, a darrera hora de la tarda l’Otger ens va demanar pujar a un autobús londinenc “de dues plantes”. No ho teníem previst i com no portàvem moneda anglesa, vaig preguntar al primer bus que va venir si podíem pagar amb tarja. Molt amablement el conductor em va dir que si, vaig baixar i vàrem esperar el bus que ens tocava per anar cap a l’hotel.

Plovia força, ja era fosc i feia fred...va arribar el nostre i aquest cop no vàrem tenir tanta sort amb el conductor. El bus estava força ple. Vaig passar la tarja per la màquina i sembla que no va marcar. El conductor va començar a parlar sense parar. Entre que no tinc l’oïda molt acostumat a l’idioma, que ens separava un vidre de protecció i que l’home no parava de llençar sons, dient de tot... jo no entenia que m’estava indicant que tenia que provar amb un altre targeta per que aquella no servia. Quan et trobes fora de la teva zona de confort i el teu voltant no t’ajuda els segons semblen minuts o hores. La gent ens mirava i jo intentava dir-li aquell malhumorat i mal educat conductor que m’ho repetís més a poc a poc, però ell a la seva. Quan vaig deduir que em deia que provés un altre targeta, una noia amb un mocador al cap i també amb trets musulmans es va acostar i va dir que ella ens pagava els bitllets. Nosaltres li dèiem que no calia però ella ja es va posar a buscar el seu “bonus”, mentre jo vaig treure un altre targeta i la vaig passar. Aquesta si que va marcar però el conductor em va dir que la tornes a passar i la noia “musulmana” li va recriminar al conductor que la tarja ja havia passat i havíem pagat...en fi, més enllà de que vàrem pujar i fer el nostre trajecte el més important es que de tot l’autobús ple de persones “occidentals” l’única persona que ens va veure en una situació compromesa i es va oferir fins i tot a pagar-nos el viatge dels tres, va ser precisament una noia d’una cultura que les males noticies i accions d’uns “quants” m’han portat a prejutjar-los a tots per igual. Ni tot és el que sembla, ni tot el que sembla és ben be com ho pensem.

Com en el transcurs de l’any tampoc puc oblidar a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Raul Romeva, Jordi Sanchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn. Segurament alguns de vosaltres no pensareu com ells i estareu completament en desacord amb el que varen fer, fins i tot poder pensareu que el que varen fer és un delicte i havien d’acabar on són... però no entraré a justificar res, això ara aquí i en la situació actual ja no té sentit com altres moltes coses, però si que m’agradaria que reflexionéssim davant la vulneralitat del dret a un judici just, a la presunció d’innocència (garantia consagrada en la declaració universal dels drets humans), el dret a sentir-te protegit per un sistema que pels demòcrates sustenta el nostre dia a dia i la nostra vida... si aquells que indistintament de la nostra condició i preferència respecte al sexe, religió, ideologia o lloc de pertinença decideixen subjectivament que podem dir, expressar o el pitjor de tot si tenim dret o no a un tracta just, tots som al mateix sac. No actuen, ni pensen amb gaires més coneixements i diferencies vers el que fan que jo a l’avió però quan pensem de és tracta de jutges de fins i tot l’estament més important com és el tribunal constitucional, tot trontolla massa, perillosament massa. La diferència entre el que ells fan i jo, és que jo només pensava i vaig tenir temps a reflexionar i puc canviar la meva forma de interpretar les coses i en canvi ells no tant sols ja han jutjat i determinat com actuar sinó que fins i tot no tenen cap mena de recança en jugar amb la vida i llibertat de nou persones que tenen família i en aquests moments poc més i que a la fi des d’una basant purament legal ens representen a tots, sense cap mena de distinció.

Al nostre poble i viu l’Ivet. Ella te tres anys i és immensament maca i entranyable. L’expressió, els ulls, els rinxols... però l’Ivet te una malaltia greu i “estranya” que només sen coneix l’existeixen de 70 casos a tot el mon. És una malaltia molt greu. Us convido que entreu a la pàgina web https://curamsd.org on trobareu més informació de la malaltia, de l’Ivet e informació d’una fundació que els seus pares han creat fa ben poc per recollir diners e investigar sobre la malaltia a la recerca d’un tractament que doni una oportunitat a l’Ivet... per que com ells diuen “aquests infants també tenen dret a viure”.

Entreu i si ho creieu oportú col·laboreu en allò que us sigui possible o considereu... m’encantaria d’aquí uns anys quan la vida em limiti les meves funcions també físiques, sentir la veu de l’Ivet amb el seu espectacular somriure dient quelcom per exemple pujant a un bus “Xavier, esperi que l’ajudo... a vist quin dia més maco que fa avui?”


Bon festes de Nadal



diumenge, 17 de juny de 2018

La nit...

L'Otger està pintant per la Núria... li he donat un retolador gruixut i diu que com és negre pintarà sobre la nit.

Em diu que la nit no li agrada. Que li fa por.

La iaia em deia que la nit era la part del dia que més llarg se li feia. Es despertava i no sabia com estar al llit. Descrivia la nit com hores i hores que no acabaven mai. Era l'hora que més sola es trobava...

La nit és aquell moment del dia on sembla que hi hagi poques coses que et distreguin i per aquest motiu no hi ha gaires trampes per trobar-te amb tu mateix. Poder aquí està el motiu de tanta por, nostàlgia, tristesa...

Quan ets al llit i no pots dormir les hores son eternes.

Pensava en la sonata de Beethoven inspirada en la lluna, tan especial...quina pila d'emocions contradictòries. La nit és font de festa, projectes, inspiracions, enamoraments, passions, il·lusions i també en cada un d'aquests moments hi trobem el seu antònim.

https://www.youtube.com/watch?v=4Tr0otuiQuU

Diuen que la nit és el moment en que el moribund diu prou, és l'hora en que dona fi al seu viatge.

Si la nit és màgica, per que amaga tantes pors?



divendres, 8 de juny de 2018

Com t'agradaria que fos el final...

M'agradaria que fos en una posta de sol. A l'aire lliure, còmode, tranquil, seré...

Que no sentis fred, ni calor, que no sentis dolor, que només el vent acaricies el meu rostre.

M'agradaria estar al costat d'aquells que més m'estimen.

M'agradaria saber que els deixo tranquils i feliços per que marxo feliç i satisfet d'allò que he fet en el transcurs de la meva vida.

M'agradaria haver-me comiat d'aquells qui més s'ho mereixen.

M'agradaria veure un somriure dels que més m'estimen mentre m'agafen la mà i em desitgen un bon final.

M'agradaria no patir. M'agradaria veure com la posta de sol m'enlluerna, com les fulles dels arbres ballen una cançó lenta de Leonard Cohen, m'agradaria marxar tranquil que ells es queden i continuaran gaudint de la vida com jo l'he gaudit.

M'agradaria no sentir nostàlgia del que ja no viuré sinó satisfacció del que deixo.

M'agradaria veure per un instant la imatge d'aquells que ja no hi son amb l'esperança d'un creient dubtós que a les portes de la fi retrobara aquells qui va veure un dia marxar.

M'agradaria seguir escoltant de fons "wonderful life" de Black, com el dia de la iaia.

M'agradaria de fons no sentir gaire més que la remor de l'aire  sobre la gespa i una guitarra que m'acompanya mentre ell em digués "sóc feliç de veure que marxes feliç, no et preocupis per nosaltres...".

M'agradaria dir per darrera vegada, com va dir la iaia "us estimo", afrontant els darrers instants amb la imatge d'aquesta posta i el seu somriure.

M'agradaria que no fos un sospir llarg, anguniós i desesperat sinó tant sols un darrer alè que sense ésser conscient em deixes marxar tranquil, feliç i serenament acompanyat dels que més m'estimen.

M'agradaria...

dissabte, 13 de gener de 2018

I que ens queda?

I que ens queda?. El pitjor de que un somni s’esvaeixi és que aquell somni saps que no serà realitat. El millor...és que ets clarament conscient que precises d’agafar-te a un altre cosa. Com el nàufrag que perd el salvavides i s’agafa a un tronc.

Tot el que s’ha viscut després del 1 d’octubre, fa palpable quelcom que preveiem amb casos com els refugiats, els que creuen el mar cercant quelcom a costa de deixar-se la vida, però tanmateix creiem que trobaríem esperança en algun tipus de justícia que faria prevaler, les cultures en risc de ser aculturades, dels que lluiten amb la paraula i no la força, dels que amb la pau, l’amor, la veritat lluiten per aconseguir la llibertat, el reconeixement... però ni la justícia, ni Europa, ni el mon, et donen recolzament i deixen que es privi de la llibertat aquells que se’ls condemna tant sols per que son escoltats, per que son gent de paraula, per que substitueixen la mentida i la força per la justícia humana, pels valors, pels somnis, pels veritables ideals, però allí segueixen tancats.

I t’adones que tot és mentida. Ni la força de la mobilització, ni la força de la democràcia, ni la força de la justícia els pot fet sortir del seu captiveri. Només els queda els somnis i no volen despertar per que no tenen altre sortida. Només els queda demanar que no ens rendim, per que si ho fem se’ls acaba l’esperança...però en el fons t’adones que l’única esperança que els queda és claudicar, agenollar-se, demanar perdó. Cal poder com anys enllà, seguir en peu i deixar de viure?. Poses en dubte tot... els dies passen i tots us tenen presents, però en el fons qui queda atrapat entre barrots son ells. Nosaltres som lliures. Una llibertat fictícia, però gaudim del seu somriure, dels amics, de l’aire, del sol, del mar....

Seguirem essent lluitadors de la nostre pàtria, de la nostre cultura, del nostre origen, però amb la tristor que ara més que mai som conscients d’on pertanyem, d’on hem de seguir essent fills... una pàtria que no ens deixarà mai ser el que somiem ser. Després de la dictadura, pensàvem que la democràcia donava marge a la llibertat dels pobles... però després del 1 d’octubre ens hem adonat que som tant esclaus com abans de la constitució del 74.

El poder econòmic uneix els pobles a traves dels qui manen i ells manen per que hi ha tants, els altres, que els voten per que prefereixen al que tenim, al risc de perdre-ho tot.

Ells ens donen les restes a canvi de seguir aixopluc. Nosaltres seguirem el nostre camí ara que som conscients que tant sols ens queda ser fills del mon i d’una suposada llibertat que només es troba en el nostre entorn més proper. No controlem el present, no controlem el futur, tant sols allò que compartim, tant sols allò proper que estimem...però malauradament sempre amb la condició de seguir les regles i no sortir del camí marcat. Som esclaus d’allò que tenim que no és altre que allò material...els valors, ja hem vist que deixen de ser-ho, quan no hi ha res que et protegeixi davant d’aquell que és veu amb l’autoritat que sigui, per tancar-los entre reixes.

De cara enllà tots som valents, de cara endins tots sabem el que no volem perdre. La por s’ha imposat, la por ha vençut....per que en el fons malauradament encara tenim molt a perdre. Només pot lluitar fins la mort si cal, aquell que tot ho ha perdut. A ells entre reixes només els queda l’esperança de tornar, la dignitat de seguir lluitant per allò que els ha privat de llibertat. Jo els demano perdó, per ser on son per intentar fer-me lliure. Jo els demano perdó per ser allí tancats i jo aquí casa lliure. No els puc agrair quelcom, que jo no estic disposat a perdre. Així de trist sóc com a esser humà, així de trist és quan un es desperta i s’adona que tant sols era un somni. Només queda l’esperança d’un fill, d’un projecte, d’un altre somni que si pugui ser realitat, tant sols queda allò que ningú, suposadament et pot robar... fins que arribes a la conclusió que tot pot ser robat i tot pot acabar en un instant. 

Fins i tot la vida no et pertany si et surts del camí que el sistema et vol imposar. Generar el teu microsistema  és l’única esperança de viure en relativa tranquil·litat, sense pensar... tant trist es sentir-te vençut, com mancat pel que seguir lluitant i ens generem necessitats per no evidenciar una societat que es sustenta en allò irreal, superficial, fet a mida amb tota la seva perfecció física i en línia al que el sistema et vol imposar.

Després del 1 d’octubre, ja tinc clar el significat de la llibertat.

dimecres, 6 de desembre de 2017

La meva felicitació de Nadal




Aquesta es la tercera versió d’una felicitació de nadal que m’ha costat més que mai decidir com transmetre o prioritzar tot un seguit de sentiments que per diferents circumstancies son a la meva vida, bé a les nostres vides.... avui després de somiar un cop més amb la iaia, ho he tingut clar. Us vull parlar de valors.

La meva iaia es va morir el Gener passat. Tinc varis amics/coneguts que estan lluitant contra el càncer. El passat 1 d’Octubre malgrat totes les adversitats 2 milions i mig de persones varen anar a votar i avui encara  Junqueres, Forn, Cuixart i Sànchez, segueixen sense llibertat.

Us vull parlar d’ella qui va lluitar tota la vida. Per fer grans els fills i els nets, per cuidar el marit fins la mort, per tirar endavant per sobre de totes les adversitats vitals, fins i tot per demanar morir davant el patiment físic de les darreres hores. La seva vida ha estat tot lluita i entrega cap als altres.

Us vull parlar d’ells. Qui davant el diagnòstic d’una malaltia greu, segueixen en peu. Aquesta malaltia precisa constància, valentia, esperança. I aquí son ells. Segur que no ha està essent fàcil, però segueixen endavant, una pas darrera l’altre, una noticia darrera un altre, de bones i no tant bones, però segueixen mirant endavant. 

Us vull parlar d’ells. Que el passat 1 d’Octubre varen anar a votar i varen defensar uns vots que simbolitzaven el dret de decidir lliurament, que simbolitzaven la lluita contra la repressió, contra aquells que els volien privar del dret a la llibertat d’expressió, contra l’aculturament i contra quelcom que ja pensaven que no tornaria i avui més que mai veuen que és present a un país on sembla que visquem democràticament però que som immersos emmascaradament en un veritable totalitarisme. Ells que davant de les amenaces d’una porra, els cops i les vexacions e humiliacions varen plantar cara i varen defensar allò que era just: el dret a decidir ser i decidir-ho lliurament (justícia).

Us vull parlar d’ells i elles, que segueixen a l’exili o la presó per du a terme allò que vàrem prometre (compromís), per defensar allò que creuen que és just i millor per la seva família i els que els envolten (ideals), per son perseverants i compromesos fins les darreres conseqüències com pot ser la privació de la llibertat. Us vull parlar d’ells que varen ser tenaços per superar tot i més i varen treure les urnes, per que varen desenvolupar contra tota la força d’un estat irrespectuós, prepotent i cínic. Que varen defensar amb la paraula, el compromís, l’estratègia i sobretot la convicció (exemple), us vull parlar d’ells que avui amb un somriure, continuen inundant els nostres dies d’esperança, lluita i desig de llibertat.

A tots ells i elles des de la seva pròpia historia, des de la seva pròpia lluita, des del seu propi exemple, el meu més sincer agraïment per seguir fent-me créixer i el meu més gran desig de seguir compartint el vostre somriure, exemple de lluita i sobretot companyia pels anys dels anys.

Bones festes de Nadal a tothom!

p.d: Un petó iaia...i un li dones un altre a l’avi (digues-li que també l’enyoro molt)

dimecres, 18 de gener de 2017

Prou, prou, vull morir, vull morir!


Vaig arribar a les 18h aproximadament.

-mama, mama el Xavier està aquí.

Amb esforç i aprofitant les darreres forces ens/em diu:

-          Xavier, Xavier... us estimo a tots, perdoneu-me tots, us estimo a tots, adéu, adéu... i ens agafa fort les mans.

Literalment una acomiadament exemplar, sencera, conscient, valenta... tot hagués estat perfecte, una mort encarant-la amb dignitat, amb valor, amb ple sentiment de que arribat l’hora, sense dubtes ni per ella, ni pels que allí estàvem, sense embuts, sense sedants.

A partir d’allí quan tots pensàvem que el darrer alè, vàrem entrar en el pitjor dels records que tindrem dels seus darrers instants.

El protocol mèdic que en aquestes circumstancies marca la quantitat i la temporalitat de l’increment de dosis d’unes substàncies, les que siguin, que han de garantir el no patiment físic (dolor) i psicològic a través del recurs de dormir i somiar dolçament va fer que la iaia és despertes varies vegades cridant PROU, PROU, PROU, VULL MORIR, VULL MORIR!

I jo essent conscient plenament del marc legal i de la impossibilitat dels professionals per fer res que surti de la legalitat, em pregunto... com pot ser que la nostra societat no contempli, sense posar en compromís a ningú, evitar que la darrera voluntat no sigui una realitat.

Aquella dona que tant a lluitat per tots els estimats, que sempre ha tingut cura de fills, nets, marit, aquella dona que ha vist com ha perdut la dignitat de mica en mica veient com la crua realitat de la naturalesa la impedia de mica en mica i de plena independència fins fa un mes acaba a plena dependència, aquella dona que va néixer en pre guerra, va viure la guerra, va quedar-se de molt petita sense pares i el que tot això va representar convalescent d’una caiguda mal curada per culpa de la situació, operada 16 vegades en el transcurs de la seva vida, dos càncers.... aquella dona que en diverses ocasions ens havia manifestat la seva por per com afrontar els darrers minuts, quan valentament l’afronta, s’adona que tot no acaba amb un instant i els minuts passen i l’agonia de la pròpia mort es barreja amb l’agonia del dolor de les ferides de la darrera putada de la vida i ens demana l’única cosa més vital que pot demanar una esser humà que és morir... i el sistema no ho permet, els protocols no ho permeten, la llei no ho permet. Per deu a quina merda de societat vivim. Si, parlo des del dolor, si les coses no son tant fàcils, si no ho veig en perspectiva amplia, si, si, si... però la iaia només va demanar deixar de patir i ni això li hem pogut donar, una mort digna.

Com a mínim fins a tres doctors/doctores els vàrem dir.... entenem que no la podeu matar, però sobretot que no pateixi. I tant, ells contesten, per sobre de tot hem de garantir que no pateixi i la seva qualitat de vida fins al final. Fills de puta mentiders! Com a professionals que no volen perdre el seu lloc de treball per que una decisió “il·legal” i que els pot posar en una situació complica us intentar entendre... però com a persones com podeu treure per la boca coses que no podeu cumplir!. Estic començant a pensar que com a mínim us desitjo el mateix... i sinó haver triat la professió de veterinari, que allí si que pots donar una mort digna als essers vius que hi van. La doctora que va realitzar l’informe de defunció, encara va tindre els collons de dir... per favor, si ens haguessin dit que patia ho haguéssim solucionat.

Ens queden els records, els somriures, els acaronaments, la seva estima però també ens queda les seves darreres hores malparides de sofriment i dolor.

Va afrontar la mort amb dignitat, però tots, la societat, culpables del sistema de merda faltat d’una autentica comissió d’ètica no vàrem donar-li la seva darrera voluntat.

Per sort, estem preparats per l’oblit de tot allò que ens erosiona però sempre guardaré en el record a més a més dels bons moments, per sort, d’aquells xiscles de súplica VULL MORIR, VULL MORIR, PROU, PROU!

Ens podem ben felicitar de la societat moderna que tenim....

T’estimo iaia...ara si, descansa en pau.

dimecres, 21 de desembre de 2016

Bones festes a tothom (la meva felicitació)

Sentir-se orgullós, dedicar-hi tots els esforços que tinguis a mà, adonar-te que el temps ha passat volant, fer el que calgui sense sentir-te obligat i fer-ho tant sols per que ho creus… tenim un fill i fem l’esforç necessari per donar-li el millor del millor.
 
Amb les persones estimades i que volem compartir part o tota la nostra vida ens discutim i cerquem un punt de retrobament per que creiem que paga la pena seguir el camí junts i vèncer plegats tot el que ens dificulti avançar per ell.
 
Un amic, un familiar, una persona estimada ens demana que l’ajudem i no tenim inconvenients sigui l’hora que sigui i sempre que estigui a les nostres mans, encara que això requereixi fer quelcom que no faríem en qualsevol altre circumstància.
 
Aquest any a l’empresa que pertany des de fa més de 30 anys, hem iniciat una projecte anomenat “sentit de pertinença”. És un projecte que a llarg termini pretén amb accions de tota mena reforçar aquest sentiment, aquesta percepció, aquesta manera d’entendre la vida… jo no ho puc entendre d’altre manera. Sempre en tot allò que estic o he estat involucrat, ha estat quelcom que he sentit per que sinó, res tindria sentit (esforç, il·lusió, compromís…). Entenc que tothom no ho pot integrar de la mateixa manera, entenc fins i tot que hi hagi qui es mou en l’àmbit que sigui només per un interès purament d’intercanvi, ho entenc tot, però jo si no és sota aquest valor no puc encarar el dia a dia, ni em puc comprometre i ni tant sols puc projectar més enllà del temps que tardi en finalitzar aquesta felicitació, és un valor…
 
El sentit de pertinença en el fons el tenim tots en la nostre part més primitiva, per que així d’una forma evolutiva i quasi per instint de supervivència ho portem integrat des de l’origen de les tribus, els clans, les manades… sentir-nos que formem part d’alguna cosa, dona sentit a la nostre existència, segur, encara que et sembli que no és el teu cas, pensa, fes l’esforç i sempre trobaràs la necessitat de sentir-te part d’alguna cosa, per petita que sigui, per indiferent que et sembli, per impossible que pensis que això també forma part de tu i sinó pensa en la vida.
 
Trobar sentit allò que fem. Tot es torna més planer si trobem quelcom que ens motiva a compartir-ho amb l’ampli sentit de la paraula (si no saps quin és aquest ampli sentit de la paraula, et recomano tornis a llegir l’escrit), encara que el projecte sigui tant senzill com compartir un somriure.
 
Bones festes a tothom!