dilluns, 29 de desembre de 2014

Si tenim sol, per que no aprofitar-ho. Instal.lació fotovoltaica per autoconsum.



El passat 7 de novembre, a casa vàrem instal·lar un petita instal·lació fotovoltaica.

Tot i que l’inversor pot arribar a generar 1,5 kWp, nosaltres si tot fos favorable n’arribaríem a generar 1,2 kWp ja que tenim 5 plaques de les quals cada una pot arribar a generar uns 250 kWp.

De que depèn si fa sol que tinguem la totalitat de la potencia que la instal·lació pot generar?. Doncs de varis factors entre ells la inclinació de les plaques i l’orientació.

Les característiques ideals per treure el màxim rendiment seria que les plaques estiguessin orientades al Sud i que la inclinació de les plaques sobre el pla on estan ubicades aproximadament a de ser d’uns  20 a 30 graus. 

Tanmateix quan vaig decidir fer la inversió (uns 3.000€) no vaig pensar en si treuria el 100% de rendiment i ni molt menys en l’amortització, senzillament vaig pensar que som un país amb moltes hores de sol i era totalment il·lògic no aprofitar-ho… diguem que ha estat entre un capritx-curiositat i una demanda lògica d’aprofitar una font com és la solar per generar la nostra pròpia electricitat, be una part del propi consum, d’aquí surt el concepte autoconsum.

Quan parlem d’una instal·lació fotovoltaica per autoconsum, estem diem que tot allò que generem ho consumirem, no vendrem a la distribuïdora i en aquest cas no acumularem, es a dir l’energia que generem o la consumim o la perdem.

Actualment hi ha varis maneres de legalitzar una instal·lació fotovoltaica, però això ja en parlarem en un altre moment, ara el que vull insistir es la importància de consumir tot el que generem i sobretot tenir un sistema que no deixi injectar a xarxa, és a dir allò que generem i no consumim no acabi injectant-se a la xarxa (no està permés). 

La instal·lació fotovoltaica que hem instal·lat es regula a través d’un aparell que és diu CDP, de la companyia catalana Circutor SA. De forma senzilla aquest equip visualitza l’energia generada amb les plaques, l’energia que estem consumint a casa i l’energia que subministra la instal·lació a través de la companyia distribuïdora. Si generem, més del que consumim, el CDP envia una ordre al inversor (l’equip que transforma la corrent continua procedent de les plaques en energia alterna, la necessària per alimentar els equips de casa) per que generi just el que consumim o necessitem. Si consumim més del que generem amb les plaques, la resta d’energia necessària la subministra la distribuïdora.

Tota la instal·lació la va fer l’Esteve Palet de instal·lacions elèctriques Esteve Palet de Ullastrell. Una instal·lació fotovoltaica requereix que sigui instal·lada i manipulada per una persona acostumada a treballar a la teulada doncs a part de l’evident perill que comporta treballar-hi, la persona que fa la instal·lació ha d’estar acostumada aquests tipus de treball, per evitar no tant sols problemes de mala connexió si no de forats mal tapats (goteres).

dissabte, 20 de desembre de 2014

Felicitació de Nadal

I comença l’any on la incertesa es tant gran com el resultat a final d’aquest. 

Excepte els mes pessimistes, sempre l’iniciem pensant en el que farem o canviarem i a mesura que passa, alguns aconsegueixen portar a terme els seus somnis, els seus projectes, les seves idees que feia anys estaven planejant… d’altres els sorprèn algun contratemps i si al final se’n surten, arriba el final d’aquest i pensa “si algú m’hagués dit que aquest any em passaria això li hagués dit que estava boig”.
 
Això ho podem extrapolar no tant sols a la pròpia pell si no a tots aquells que ens envolten. És així de sorprenen la vida i fins i tot te un punt, que la fa més interessant i que ens convida a fugir de la monotonia… clar sempre vist des del punt de vista que tot el que deixem darrera és positiu.
 
Els anys passen ràpid, molt ràpid, però a l’hora de passar comptes i donar pas a la memòria ens adonem que tot i la sensació que s’escapa el temps, l’any que acabem de passar ens ha donat l’oportunitat de viure de tot i molt. Petits, mitjans i grans esdeveniments, que com altres anys ja us he dit, formen part de les peces del nostre propi trencaclosques. Recordeu?. La nostra vida és un trencaclosques i cada un dels esdeveniments importants de la nostra vida, li donen forma amb una amplia gamma de colors, grisos i altres detalls que acaben reflectint el que som… penseu sempre en colors.
 
Poc imaginaven (La Núria i jo) que aquest any 2014, quedaria tant plenament il·luminat.
 
De per si, si en algun moment penso que a vegades peco de pessimista, quan comença l’any sóc dels que sempre pensa en positiu, ara be, a l’inici del 2014 em vaig, ens vam, quedar immensament curts.
 
Aquest any a casa nostra, els ulls dels nostres estimats que ja no hi son, també s’il·luminaran veient allò que a partir del 12 de novembre envolta cada una de les nostres accions i pensaments.
 
A partir d’ara, tot el que projectem estarà pensat i dedicat a ell… així fins la fi dels nostres dies.
 
Es fa difícil pensar en aquestes circumstancies, en quelcom que no estigui ple d’esperança i alegria. Malauradament, algú tot i això, estarà passant per un mal moment i en ell espero que almenys una petita estel de les que il·luminen casa nostra, li arribi i li doni llum, per veure des del present aquest futur incert, també ple d’esperança i vist el que ens ha passat, dir-li que malgrat la foscor... el sol sempre torna sortir per fer-nos somriure.
 
Bon Nadal i feliç any nou.


dissabte, 22 de novembre de 2014

I tot comença patint...

I després de parir... segueix el patiment, al veure allò tan petit i tendra, des del primer segon que te'l posen a sobre. Sort que tot queda relativitzat pels dubtes més banals.

I és que la primera gran incògnita quan veus que s'acosten amb alguna coseta als braços és veure quina cara té, per què ja saps segur que cinc dits a cada mà i peu els té, prou s'encarregat la mare de contar-ho abans. Has estat tants mesos esperant i segurament malinterpretant unes ecografies on hi diposites totes les conjectures possibles de com serà, que a l'hora de la veritat veus que, per sort, és molt diferent de la que veies per pantalla... i és enormement (arbitràriament) més guapo.

Els primers dies, encara a l'hospital, són una constant novetat. Des de les primeres caques, fins a com canviar-lo intentant demostrar a l'afició que estàs a l'alçada.

Les infermeres que no paren de punxar-lo per verificar que la diabetis gestacional no s'ha transmès al petit Otger i la mare lluitant amb el pit, ara un i ara l'altre, per oferir el famós calostre a l'espera que pugi la llet. Mentre el petit Otger s'ha de conformar amb les reserves que adquirit en els previs mesos dins l'estomac de la mare i que s'encarregat prou de recopilar aliment a través del cordor ubilical que el connecta a la placenta que es troba a la pared de l'uter de la mare.


I la darrera visita el pediatre, abans de marxar cap a casa i que et confirma que ha perdut pes... sort que la llet arriba i en pocs dies recupera el temps i pes perdut.

I es que per molt que et diguin que es normal que perdi pes els primers dies i que està preparat amb les reserves adquirides abans de néixer, és el petit de la casa i no pots per més de pensar que a partir d'ara serà tot un patiment, però així és la vida i així cal que sigui.

dissabte, 1 de novembre de 2014

malgrat tot... la vida et torna a somriure.

Un càncer de pit, mai és benvingut, però quan ho fa quan tot just estàs assaborint els 28, la vida s'estronca i les teves prioritats canvien.

Tractament, revisions, ensurts que no queden en res, però que t'engolen els anys. Per sort, queda lluny i superat.

Tanmateix hem encarat prou bé la vida, amb la companyia de la família i els amics, cercant alternatives i experiències compartides que ho han fet prou, dins les circumstancies, enriquidor.

Sovint haig de recordar que el nostre, ara vell amic Roc, ens ha "substituït" amb la seva estima, quasi tot allò que un petit hagués aportat, quasi tot evidentment, ser de que parlo i puc diferenciar... essent conscients que es tracta d'un animal, que quan el cataloguem "de companyia", mai més trobaríem un adjectiu més encertat que fins i tot, en el nostre cas, diria és queda curt.


Ara quan tot just fa unes setmanes, recordàvem el primer any sense l'avi Gregorio, estem a punt de viure una nova i gran experiència.


Quan a la nostra edat, la vida, et dóna un nou estímul com aquest per aixecar-te cada dia i encarar tot allò que vingui per davant, penses igualment amb tots els dubtes que té qualsevol altre parella en la nostra nova situació, però com l'experiència i l'edat, esperes, t'ajudi una mica ha encarar-ho amb més garanties :))) substituint la lògica energia dels anys que es troben a la teòrica "etapa de procrear".

Fa uns dies l'amic Jordi, em deia que ser pares a la nostra edat, és com una injecció re-vitalitzant que et posa a lloc encara que no vulguis, per estar al seu costat amb la màxima energia possible. Un ésser que de cop, forma part de la teva vida i que espera de tu, tot el recolzament que li pots donar, independentment si en tens 30, 50 o 60. A la fi, és ben veritat que la diferencia entre pares i fills, esperem, no està només a l'edat, si no al cor i el cap.

Quan falta poc, encarem la recta final de l'inici amb respecta, dubtes i pors però molta il.lussió per veure el primer somriure d'aquesta oportunitat de seguir compartint com a parella, focalitzat ara en aquest petit cor que encara protegit dins la mare, està a punt d'il.luminar els nostres dies, i penses... malgrat tot, la vida et torna a somriure, esperem, fins la fi dels nostres dies.


diumenge, 24 d’agost de 2014

fivefinger Treksport :(( (personalment només per caminar)

Ja em sap greu, ja.... vagi per endavant que encara em sap més greu fer aquesta entrada, tenint en compte el "pastís" que te aquesta empresa per tot un seguit de denúncies presentades per publicitat enganyosa i per tractar-se dels més valents quan en el seu dia varen treure aquest tipus de calçat, que ha acabat originant una tendència, un altre forma de sentir l'esport i fins i tot filosofia de viure.

Un cop recuperada la meva planta i amb ganes boges de tornar a provar les fivefinger, aquest cop vaig ser més caut i vaig sortir a córrer amb les Treksport una mica més protegit. Aquest cop vaig fer servir uns Injinji, com segona pell.



Res, tot i que no es va encetar la planta del peu en el mateix lloc de l'altre lloc, als vuit quilòmetres vaig haver de parar per que ja notava certa molèstia just a sota dels dits, a l'alçada mitja del metatars.

Les he fet servir bastant per caminar i cap problema, he estat amb elles fins a 7 hores caminant per ciutat. Això em fa pensar que poder per asfalt no em provocarien aquestes molèsties, poder fins i tot produïdes per la meva forma de trepitjar o la pròpia anatomia, ja que tinc la cama esquerra una mica més curta, tot i que això no hauria d'afectar, doncs tinc entès que precisament el minimalime opta per la pròpia adaptació del cos a les pròpies "deficiències" :))

No m'agradaria concloure aquesta entrada, deixant-les per terra, tot al contrari son molt còmodes però pel que sigui a mi m'ocasionen molèstia a un dels peus i per aquesta raó per camins o llocs semblants crec que les deixaré de fer servir, almenys per córrer... em sap greu, per què les sensacions eren molt bones, però no puc anar escaldant els peus com si tingués altres de recanvi. Per altre cantó he fet servir i faig servir les Merrell trail glove i aquest problema no l'he tingut, poso aquest model per que també son purament minimalistes, però també estic fent servir actualment les Inov8 trailroc 245 i tampoc cap problema tot i que aquestes últimes ja estan més considerades de transició. Els dos darrers models que faig esment, les faig servir sense mitjons pels mateixos entorns on he provat les fivefinger.

Més endavant les provaré per asfalt a veure que tal... de moment les gaudirem pel dia a dia per caminar.

diumenge, 10 d’agost de 2014

Garmin Edge 705 no detectat al conectar-lo per USB al PC

Informació extreta literalment de: http://bicivoladores.phpbb-foro.com/t174-garmin-edge-705-no-detectado-como-almacenamiento-externo-al-conectarlo-por-usb-al-pc


(...)
Ayer, al intentar cargar un track al GPS y conectarlo al PC mediante el cable USB, este no era detectado por el PC como unidad de almacenamiento externo, sino que únicamente el GPS se encendía y se ponía a buscar satélites. Le hice un soft reset, un hard reset perdiendo los datos de usuario almacenados y nada, el comportamiento seguía siendo el mismo, miré en el manual en PDF sobre el Edge 705 y no aparece nada al respecto, que si lo conectas al PC mediante el cable USB, automáticamente se detecta como unidad externa, pero no hablan nada de solucionar ese tipo de problema, si llega a ocurrir.

Ya pensaba que el GPS había petado por lo que fuera y que ese modo no se activaba porque algo se habría estropeado en él, que tendría que enviarlo al servicio técnico y ya no lo tengo en garantía....me pongo a buscar un poco por internet y despues de varias soluciones fallidas como la del hard reset, botón de encendido y joystick hacia arriba (no hace nada) y alguna otra cosa, encuentro un post en el foromtb en el que un chaval dice lo siguiente:

"He llamado donde compré mi Garmin Edge 705. Hay otra forma de solucionar el problema de que el ordenador no reconozca el gps por el USB. Los pasos que he seguido son:
- Conectas el Gps via Usb con el Pc, este se enciende y sale la pantalla de adquiriendo satelites. Dejas pulsado el boton de encendido y te sale la pantalla de cargando bateria, le vuelves a pulsar y sale la pantalla de conectado al pc pero en realidad no hay comunicacion. Te vas a mi PC y se habrá creado una unidad externa que es el GPS, pero que el ordenador no es capaz de reconocer, le das para abrirla y te dice que no tiene formato, le das un formato rapido y ya está, solo tienes que desconectarlo del pc y volverlo a conectar y problema arreglado. Espero que sirva de ayuda."

Haciendo eso se soluciónó el problema, algo estaba corrupto en el GPS y no era capaz de entrar en ese modo. Tras el formateo tuve que crear nuevamente la carpeta "Courses" para los tracks en TCX, la carpeta "Garmin" para los tracks GPX si que aparecia, pero todo el contenido obviamente se había borrado, subí los tracks, configuré de nuevo el equipo y a funcionar.

Lo que más me jode es que una cosa así, de como poner el GPS en modo "almacenamiento masivo" no aparezca en la parte de "Solución de problemas" del PDF del Manual de Usuario de la unidad....

Aquí lo dejo por si a alguien le sucede esto mismo, que sepa como solucionarlo...

dimarts, 15 de juliol de 2014

Problema amb les fivefinger Treksport

Doncs sí, malauradament he tingut un problema.

A la segona sortida vaig notar sobre el quilòmetre 7 que tenia certa molèstia a la planta dels dos peus, però sobretot el de l'esquerra a l'alçada del que segons l'esquema adjunt es troba entre la "eminecia anteromedial" i el "pliege digitoplantar" sobretot cap a la part exterior i també encara que menys molèstia sobre la "eminencia anterolateral".


Al acabar els 10 quilòmetres i treure les fivefingers vaig veure que la zona del costat del dit gros teniu un doblec, com si alguna cosa hagués provocat que el peu trepitges constantment sobre algú no uniforma, com per exemple quan es fa un doblec a un mitjó, la veritat es que al posar la mà dintre no vaig notar res estrany i vaig pensar que per alguna raó aquell dia havia trepitjat malament, com si hagués trepitjat quasi lateralment... estrany, molt estrany.

Avui he fet una tercera sortida i al cap aproximadament de 7 quilòmetres un altre cop la mateixa molèstia. El peu ja l'havia recuperat perfectament des de la segona sortida però avui la molèstia era més gran fins i tot el peu dret també he sentit una lleugera molèstia a les dues zones descrites, menor però també he notat quelcom... resultat?


M'he escaldat una de les zones del peu que em molestava. La zona del cantó del dit petit tot i també la tenia quelcom sensible, no s'arribat a encetar com aquesta que es pot observar. Després de mirar amb deteniment que podia ser i tocar per dins les fivefinger... he detectat el problema. Les fivefinger tenen una plantilla groga a tota la planta, doncs bé pel que sigui en aquesta zona on he encetat el peu, és on s'acaba la plantilla groga i es junta amb la resta de sabatilla i és allí on es fa el doblec, que m'acaba encetant tota la zona al voltant d'aquest doblec.



La veritat és que he buscat per internet si algú havia tingut el mateix problema i tot al contrari només trobo blocs on precisament les fivefinger solucionen les butllofes com a conseqüència de que la sabatilla sigui molt ample i el peu balli... en fi, deixarem que el peu es recuperi i tornaré a sortir amb les Merrell Trail glove amb les que precisament no he tingut aquest problema. Poder tinc la planta del peu molt delicada però per què no s'ha m'han encetat amb les Merrell?. També pot haver estat un problema puntual amb el parell que jo tinc, en fi, sigui el que sigui de moment la segona i tercera sortida ha estat un "fiasco", quina llàstima!

Seguiré aportant dades...

dilluns, 7 de juliol de 2014

Més friqui impossible...

Ahir vaig estrenar les meves primeres fivefingers model Men's Treksport. Dins els models d'aquesta marca, aquestes estan considerades per fer ús a qualsevol tipus de terreny, ara bé, no seré jo qui les aconselli per anar a fer la ultratrail del Montblanc. Per pistes o camins sense grans dificultats ni rocs, es a dir per camins amb pedres normals, son perfectes.

.
Les característiques son purament de calçat minimalista, doncs parlem d'un drop 0 (distancia entre el taló i la part davantera) i un gruix total de la planta de 8 mm, es a dir segons la pàgina de http://www.zapatillasminimalistas.net per mi una pàgina amb total credibilitat dins el mon del minimalisme, dos milimetres menys que les Merrell Trail Glove que he estat provant fins ara.

Si les Merrell son molt còmodes per du sense mitjons, aquestes seria un pecat fer-los servir, almenys si no fa molt fred. Jo de moment com les he estrenat a ple mes de Juliol, s'agraeix fins i tot poder córrer sense ells.

Sorprès vers la tracció que presenta aquesta sandàlia. Jo les he provat pel bolet, es a dir un camí de terra amb algunes pedres i deu ni do com s'agafen, cap relliscada, ni moviment estrany. La següent percepció satisfactòria ha estat la de seguretat que dona el fet de portar els dits lliures. Més enllà de pensar que en qualsevol moment te'ls torçaràs, tot al contrari, tot i passar per zones de cert pedregam, els dits s'adapten perfectament, a més a més de que estan molt ben protegits, tenint en compte del calçat que parlem.


 Evidentment l'atenció que has de posar allí on trepitges és més alta vers unes sandàlies amb més sola i amortiment, però aquesta és una de les característiques que també cerca aquesta tendència, l'atenció sobre on poses els teus peus... sense tenir en compte aquesta mínima percepció per tot allò que es troba per sota d'ells, les pedres que et trobes s'assimilen molt be i la protecció que portes fa que per aquest tipus de camí, corris sense cap problema.

Adjunto dues taules recollides amb el Garmin del mateix circuit. Les dades de la taula de l'esquerra son els temps parcials per quilòmetre fets amb les fivefingers i la de la dreta amb les trailroc 245 de la casa Inov8. A primer cop d'ull es veu perfectament com tot i ser el primer dia (on les vaig estrenar) de les fivefingers, els temps per quilòmetre son quasi en tots els casos inferiors vers la taula de la dreta on vaig fer servir les trailroc 245. Si, ja ser que empíricament totes les variables no son totalment fiables (cansament...), però en fi tampoc estic fent un treball de final de grau.


Novament una sensació fantàstica i una experiència super recomanable, la dels 5 dits... i deixo a criteri de cada un si ha de ser un pas sense retorn al calçat maximalista, de transició o un calçat complementari. Per cert... per ser la sortida en que les vaig estrenar, cap molèstia als peus.

Personalment a mi el minimalisme, m'aporta un plus a l'hora de sortir a córrer però això no vol dir que les vagi combinant i fins i tot en certs casos fins i tot tiri per calçat amb certa protecció com les que acabo d'adquirir, les New Balance 1010V2, que de moment guardo i estrenaré més endavant.

Actualment amb les minimalistes faig sortides fins a 10 quilòmetres i cap problema (a nivell muscular) ni el mateix dia ni al dia següent, fins i tot els temps que aconsegueixo amb elles son millors que amb un calçat de transició cap a minimalisme, com les que faig també servir sovint, les trailroc 245, catalogades de transició amb drop 3mm i un gruix de 18 mm al taló i 15 mm a la part davantera. Això vol dir, que possiblement per aquestes distancies estic prou adaptat. Actualment combino les Merrel trail glove i les fivefingers per gaudir fins a 10 quilòmetres, a dies alternatius amb les Trailroc 245, que perfectament he fet més de 16 quilòmetres a diferents ritmes i son suficients per córrer amb total protecció fins a mitges maratons.

Les New Balance que acabo de comprar, no tenen res a veure amb les sabatilles minimalistres. Tot i que son de la família minimus, a la majoria de pàgines reconegudes les consideren quasi maximilistes pel seu amortiment. Jo les aconsello que per aquells que fan distancies per sobre els 10 quilòmetres, camins una mica exigents o que cerquin una sabatilla una mica més segura a un pes increïble i super còmodes.

Actualment no faig entrenaments de purament asfalt o sigui que no tinc necessitat de tenir unes per aquest ús tot i que si es presenta l'ocasió tant les Merrell com les fivefingers, també es poden fer servir per aquest tipus de terreny, que per altre part ara no m'atreu i tant sols és un complement en cas de no tenir llum del dia.

Aquest any (2014) les poques curses d'asfalt que he fet, les he fet amb unes Assics. Les Gel lyte 33, recomanades per la Pilar de Esports kñera. Molt còmodes tot sigui dit, tot i que no tenen res a veure, sota el meu parer amb el minimalisme. Assics diu que estan dissenyades com a calçat de transició cap al "natural running".... no se, tot plegat sembla que totes les marques tendeixin aprofitar tota l'avinentesa en pur sentit comercial, doncs ni el drop, ni l'amortiment te res a veure. Jo en el meu cas li vaig demanar a la Pilar unes sabatilles de baix pes, les que hem conegut tota la vida com "les de competició" i així les qualifico com a molt. Prou content, segurament l'any vinent les aprofitarem en curses d'asfalt, si s'escau l'ocasió fins que morin i després ja veurem...

Deu ni dó el pal que ha patit la marca fivefingers per suposades afirmacions respecte el benefici d'aquest calçat (propaganda enganyosa)... ara bé, no deixa de sorprendre l'escarni econòmic a la qual ha estat sotmesa mentre altres marques comercials s'aprofiten del terme "minimalista" veient un segment de mercat prou llaminer com per deixar-ho escapar, treien models, que s'atreveixen a catalogar com de minimalistes quan en el millor dels casos podrien fer servir perfectament la família "monster" (plataforma) i en canvi ningú ho posa en dubte.

Gràcies a marques com fivefinger o Merrell (amb els seus models purament minimalistes) entre altres marques i la difusió que n'han fet (també com fer-ho saludablement) alguns ara tornem a gaudir d'una forma diferent d'aquest esport i mentre els "grans", emmascaradament s'aprofiten de la feina feta i no paren de treure models més i més lleugers, entre elles també, cercant l'anul.litat de la diferencia entre taló-punta (drop 0)... però clar aquestes grans marques fa molts anys que saben com moure's pels terrenys del gran consumidor, donant allò que més interessa però sense entrar a les sales dels jutjats... per engany?

No serà que fivefingers ara pagarà els plats trencats del que les grans marques han vist perillar? Es a dir el seu pastís que es pensaven mai perillaria.

Per acabar a nivell de gran "friquisme" els pesos dels models esmentats per talles aprox de 45 EU i 11,5 US.

Model                                     grams

Fivefingers Man's treksport 160
Merrell Trail Glove 163
Assics 232
Inov8 Trailroc 245 263
New Balance 1010V2 268


dimarts, 21 de gener de 2014

minimalisme... al límit del que està permès

Tot i que vaig descobrir el minimalisme en plena sequera, vull dir... un any (2013) carregat de molèsties a l'esquena i una lesió que semblava seria crònica al genoll dret, de mica en mica, varen anar desapareixen i mira per on a mesura que em sentia més be, vaig anar deixant les meves Merrell, per que cada cop podia estar més temps corren i no vaig tenir la suficient paciència per fer la transició com cal i en un moment de parada minimalista per descarregar la part inferior de les meves cames, les vaig deixar només per caminar.

Suposo que la meva disciplina i extrem ordre en altres àmbits de la meva vida, fa que en l'esport sigui tot al contrari i precisament el minimalisme precisa, per alguns més que aquells altres que han estat agraciats per la naturalesa, en el seu inici certa precaució en l'augment progressiu del temps del seu ús i uns mínims exercicis de reforç muscular, fets que un servidor no es veu en cor portar a terme... i ja s'ha sap sense sacrifici no hi ha recompensa.

Fa uns dies s'ha despertat a l'espai de la secció de triatló el debat sobre minimalisme si o no, avantatges e inconvenients, per qui si i per qui no, això sumat a un vídeo del Valentí SanJuan i que avui no tenia gaires ganes de sortir a corre, de sobte ha despertat la part animal del meu ésser i he dit SIIIII AVUI SURTO AMB LES MERRELL!

Brutal, és sencillament brutal. La sensació de lleugeresa, de control sobre cada pas, el sentint de trepitjar en estat pur, com cada un dels teus músculs dels peus i les cames treballen és impressionant. És sortir a córrer per fruir de cada pas, no mires el rellotge, només allí on trepitges, et sents lliure, feliç, es recuperar aquella sensació de "lo prohibit" d'aquell "porret" adolescent que sabies que no devies però, aquell primer petó que t'encenia tot abans de saber la reacció de la persona triada, és la sensació d'estar flotant sobre el buit... és portar la musculatura al limit en plena llibertat sobre cada trepitjada. Avances i avances i et dona la sensació que tot és fàcil, fins i tot les pujades, és una autèntica sensació de tornar als orígens, és difícil d'explicar i per aquells que no ho han provat fins i tot poden pensar que exagero o toco la "follia" però és que poder és veritat i es tracta d'això la sensació boja de que fas quelcom incontrolat però a l'hora tan natural com el sencill acte de trepitjar un pas darrere l'altre en ple contacte sobre la terra... si, si en sóc conscient, que mentre s'està llegint això, si no ho has provat, no té sentit.

Sortir amb aquest calçat va molt més enllà que fer-ho per perdre pes o entrenar, és gaudir plenament de l'exercici, d'avançar mentre el cor batega a un ritme sintonitzat al de les teves passes.

Acabo d'arribar i tinc tota la musculatura plenament conscient de l'esforç, la veritat es que a falta de cinc dies per fer una mitja marató fer aquesta sortida és un veritable acte de insensatès... però que "collons" i lo be que m'ho he passat. A la fi aquestes alçades, si no és per gaudir, de que serveix sortir a passar fred.

He estat per un circuit que faig habitualment però a l'hora ha estat com si fos la primera vegada... de fons George Michael i el seu Older.

Raul, jo també t'estimo :)