dijous, 13 de desembre de 2012

Felicitació de Nadal

Tal dia, més o menys, farà un any, començava la meva felicitació de Nadal amb “En un moment com aquest és molt delicat parlar de comprar aquí o comprar allà” i més endavant deia “La situació econòmica que estem patint ha racionalitzat les despeses a totes les llars. Ja no estic parlant de regals o despeses més supèrflues si no de les despeses fins i tot més bàsiques”. Renoi, tot i que ja es preveia, qui ens havia de dir els canvis que ens donaria la vida a tots plegats aquest 2012, alguns més afectats que altres, però amb les retallades de tota mena, tots d’alguna manera o altre hem estat tocats i el pitjor de tot, es que sembla que això encara no s’ha acabat... 

Eiiii però aquí estem, jo escrivint i vosaltres llegint i com diria aquella dita, mentre hi ha vida hi ha esperança i és que encara que sembli una dita molt dramàtica jo la trobo més que positiva, la trobo encoratjadora, lluitadora, revolucionaria, sí revolucionaria contra tot allò que ve de cara, contra tot allò que ens posa traves, contra tot allò que ens priva de, contra tot allò que vol acabar amb.
 
Segur que tots haureu sentit que la crisis ha fet repensar i transformar les empreses. És veritat. A on jo treballo això ha estat de sempre un dels eixos que ens ha fet avançar fins on som ara, dic un, per que n’hi ha molts altres, però em centraré en aquest. Varis han estat els productes que han revolucionat el mercat elèctric i concretament en el sector en que ens hem especialitzat i tots nascuts de la necessitat o previsió de necessitat existent en el nostre entorn. No és lloc, ni moment per parlar-vos d’exemples concrets però si que vull fer-vos veure que de la necessitat en surten de vegades decisions que ens ajuden a tirar endavant, a fer-nos fins i tot conscients de les nostres possibilitats i ser més respectuosos amb tot allò que tenim i que ens envolta i amb això també em refereixo al consum, al consum de tota mena, cercant la màxima eficàcia: regals, diners, combustible, energies...
 
Vinc d’una família on el català ha estat la llengua materna i paterna, però que com a fills d’una dictadura repressora o fins i tot d’una guerra civil, no varen tenir l’oportunitat d’aprendre dignament la nostra llegua, és més en prou feines l’escrivien o escriuen tal com la parlem. Jo nascut al 70, vaig estudiar a una escola on la majoria de professors feien les classes en català però els llibres de text, en la seva gran majoria eren en castellà, no recordo el percentatge però segur que més del 50%. Els primers llibres amb més de vint pàgines que vaig llegir a l’escola, eren “Ibor la locomotora” i “Oliver Twist” els dos en versió castellana.
 
Quan vaig acabar l’EGB, vaig estudiar formació professional a l’Institut de Formació Professional de Terrassa. De 20 o 25 alumnes que érem al primer curs, DOS parlàvem el català. La proporció no va canviar, però diguem que a partir de segon o tercer varem deixar, el meu amic Enric i jo, molta mediocritat pel camí i no ho dic pel idioma que parlaven els companys d’aula, si no per tot allò que se’n podia treure, començant pel respecte i educació. Va esser un primer curs difícil, no pel nivell, si no per que érem “los catalufos”. Recordes Enric?. Ostres, la de calbots que ens varem emportar, la de conyes que varem tenir que suportar i de vegades fins i tot humiliacions. Sort en varem tenir de la complicitat i suport que ens varem donar mútuament. D’aquells dos primers anys, segurament alguna cosa en va quedar... no segurament, allò va ser el principi.
 
Entre el 29 de Juny i el 14 de Juliol de 1992, el conegut Jutge Baltasar Garzón, va portar a terme sota el nom de “operació Garzón” la detenció, que se sàpiga, de 45 persones suposadament implicades amb l’organització armada Terra Lliure. Suposadament, aquelles detencions varen evitar un atemptat a les olimpíades de Barcelona, dic constantment suposadament per que en realitat l’organització armada Terra Lliure ja feia un temps que havia anunciat la dissolució. D’aquestes 45 persones detingudes, 18 foren condemnades de les quals 17 varen ser torturades, DISSET i parlem del 1992. Al 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans va declarar culpable a l’estat espanyol per negar-se a investigar les denúncies de tortures. Però això no acaba aquí 45 menys 18 son 27. Que varen passar amb les altres 27 persones?. La majoria fins que varen ser alliberades, varen estar retingudes aplicant-se la llei antiterrorista (incomunicació de varis dies, interrogatoris, intimidacions...). Amb el temps molts estem segurs que les detencions es van ampliar per assegurar que tots aquells que volien manifestar-se internacionalment havien rebut el missatge que aquelles olimpíades no serien un camí per donar a coneixia internacionalment altre cosa que no fos un país “grande y libre”. Sí alguns ho teníem  i tenim clar “la operación Garzón”, va ser un acte de intimidació del Govern Espanyol, que per cert en aquell moment no manaven els que hi son ara, eren els altres, els que ara parlen de federalisme.
 
Es possible que alguns de vosaltres aquestes alçades ja hàgiu deixat de llegir... llàstima, però es que és la meva felicitació, continuo.
 
A l’EGB, teníem dues hores de català setmanals, més o menys i quan el vaig acabar no vaig tenir ocasió de tornar-lo a estudiar mai més, bé si a formació professional, però penso que no varem passar mai dels articles, plurals i poc més... evidentment degut al nivell general dels alumnes i la poca importància que se li donava pràctica, docent i realment a la llengua catalana.
 
Fa uns anys un bon amic i formador de la UOC “oh capità, mon capità” em va dir, molt sensiblement “Xavi, llàstima que no tinguis una mica de cura amb l’ortografia doncs els teus escrits millorarien molt”. Allò com tants altres missatges i consells que em va donar, va fer-me reflexionar i junt a un gran amic ja jubilat, el senyor Jordi, vaig començar a posar-hi una mica d’atenció i molta, molta voluntat, no tota ho reconeix-ho però m’hi esforço, aquest esforç més altres aportacions (tots i sou) han fet que aquesta felicitació no estigui completament cada dues paraules plenes de faltes d’ortografia... eiii segur que n’hi ha un munt, però m’hi esforço, m’hi esforço, m’hi esforço.
 
Ara amb els anys, quan un és més que mai conscient del que ens ha costat arribar fins on som ara... ells tornen.  Fa mal, quin mal, molt mal, moltíssim mal i rebem atacs, i més atacs, mentides, odi, humiliacions, i vexacions, recolzades per una constitució caduca i un tribunal constitucional tan caduc com la pròpia constitució, unes institucions, administracions i govern estatal que en comptes d’aturar els mitjans de comunicació difamatoris, callen i recolzen amb el seu silenci i si poden i foten més llenya al foc, contra una llengua que teòricament forma part d’un estat pluricultural. 
 
Alguns de vosaltres sou d’origen castellà, alguns castellansnoparlants,  alguns teniu fills i nets nascuts a Catalunya que parlen en castellà, català i ja s’expressen fins i tot en algun idioma estranger com pot esser l’anglès o francès, treballeu i compartiu les hores i els dies parlant en castellà sense cap problema, enteneu el català però no us cal parlar-ho, sense cap problema... però ells ataquen, ataquen, i menteixen i menteixen i obren ferides i confronten i ara, ara fins i tot ataquen el nostre sistema educatiu, aquell que a vosaltres us permet sentir els vostres fills i nets parlar tranquil·lament en castellà amb l’avi i els pares i el català amb els amics del carrer o l’escola, els vostres fills i nets que cantaran “villancicos” la “nochebuena” i recitaran el vers en català el dia de Nadal, aquells que no entenen que passa i on és el problema, aquells que envoltats de joc e infància bilingüe no saben ben be que vol dir “españolizar” o qui és el “ministro Wert”.
 
Alguns de vosaltres segur que alguna vegada m’heu sentit explicar, que fa uns anys quan viatjava per Espanya per oci (he estat Andalusia, Extremadura, Galícia, Cantàbria, València, la Rioja, part del País Basc, Astúrias, algun lloc de Castilla y León, algun lloc de Castilla y la Mancha, la comunitat de Madrid en fi en general tot Espanya) en moments de introspecció mentre admirava monuments, ciutats o paratges, pensava “alguna cosa d’això és meu, sento que formo part de tot això”... ara em fa mandra, em fa tanta mandra de no sentir-me estimat pel que sóc i parlo, que ara prefereixo tirar a l’est i això no ho ha fet ni l’escola, ni la meva família, ni els meus amics, ni la premsa, ni la immersió lingüística, això ho ha provocat les mentides, les difamacions, els partits que han confrontat les cultures, els que imposen, els que no escolten, els que no respecten, els que fins i tot diuen coses que haurien de ser criminalitzades en comptes de recolzades quan ens comparen amb el genocidi nazi.
 
No sé com acabarà tot això, no sé fins i tot on arribarà, ni com “d’amics” acabarem tots plegats però si que sé  la mandra que em fa ser i sentir-me quelcom que ja no sóc ni sento. No cal més excuses, no cal més explicacions, no cal més argumentacions, ho sóc per que m’obliguen a ser i no tinc alternativa. Estic cansat, que ara ja no vull ser per que senti menyspreu per aquell o l’altre, senzillament no vull ser com no em cal ser per voluntat pròpia francès, anglès o hawaià.
 
Ara quan tot està tendre i les ferides comencen a sagnar, rebrota els “catalufos” de la formació professional, el Garzón del 92, les retallades socials que patim i que encara no pateixen els altres, les infraestructures que hem de pagar i que els altres no paguen, els atacs a la nostra cultura i llengua, que no respectin un estatut fet per a mida i aprovat per ells, pels anys de repressió primer sota la dictadura ara sota la “democràcia”, per sentir-me cada dia del món que sóc un intolerant i egoista, per sentir-me que sóc un mal educat per parlar en català, pels acudits sobre “garrepes”, per sentir que som uns esgarriacries per que només pensem en nosaltres... 
 
Ser que alguns de vosaltres no us identificareu amb les meves paraules, ser que alguns de vosaltres fins i tot poder us sabran greu, però us puc assegurar que en la meva felicitació de Nadal hi ha tanta sinceritat com ganes de desitjar-vos, vingueu d’on vingueu i sentint-vos com us sentiu, salut, il·lusió i sort, compartint i lluitant junts per tirar endavant aquest, per que no, esperançador 2013.
 
Bon Nadal i Feliç any nou!

dilluns, 1 d’octubre de 2012

L'amic estrès



Deu meu quins nervis. Allí estava a punt de nedar en una piscina de 25 metres a Sant Vicenç de Castellet, 750 metres seguits!.

Era la meva primera triatló. Cada cop que aixecava el cap només veia aigua per tot arreu, cames i braços, semblava que em faltava aire, que el cor m’anava a explotar… per un pel que no abandono, estava súper estressat!.

L’estrès, una paraula que segur tots hem sentit parlar alguna vegada i ben poques hem associat a un fet positiu, que sempre hem tingut present com quelcom dolent, agermanat a situacions de màxima implicació emocional o física amb conseqüències només negatives que sovint han conduit a la persona afectada a greus problemes de salut. I és veritat que l’estrès conduit a situacions extremes, descontrolades i continues, el que es coneix com a estrès a llarg termini, pot arribar a desenvolupar-se crònica, originant malalties com poden ser de indole coronaria, lesions estomacals com ulceres, disminució del sistema immunitari amb el conseqüent risc de desenvolupament de diferents tipus de càncer o disminució de la segregació hormonal sexual amb la conseqüent disfunció o alteració del desig entre moltes altres malalties.

Però aquesta paraula tan injustament maltractada no sempre te per que comportar problemes de salut, ni molt menys tot al contrari, per exemple l’estrès en el seus inicis fins i tot va permetre la supervivència de l’espècie humana.

L’estrès és un procés que l’organisme posa en funcionament davant una situació de perill com pot ser l’atac d’un altre persona o animal. És el procés que de forma immediata proporciona la suficient sang, oxigen, contracció dels músculs per una immediata defensa, atac o fugida. En aquests casos diem que l’estrès no sempre te una component negativa si no adaptativa. Aquest tipus d’estrès forma part del que es coneix amb el nom de homeòstasis i que defineix al conjunt de processos que permeten l’equilibri intern de l’individu davant un procés estressant que el pot perjudicar.

Altres funcions de l’estrès a curt termini, ens permet afrontar de forma positiva situacions de les quals sense aquest no seria possible portar a bon port. Son accions que precisen en ocasions de una gran càrrega emocional com son la presa de importants decisions en un càrrec directiu, parlar davant de persones per exemple en una conferencia o l’hora d’iniciar un esdeveniment esportiu com pot ser una competició. 



En el cas dels esportistes, l’estrès a curt termini és aquell “punt” de motivació davant un objectiu esportiu a punt d’assolir. Un esportista d’elit sense l’estrès a curt termini no tindria l’organisme preparat en el moment de la sortida per afrontar en garanties la competició en ple rendiment des de el primer instant. Un estrès mal gestionat pot fins i tot fer que l’esportista no gaudeixi de la competició o no pugui exercir-lo a alt nivell encara que tingui totes les qualitats físiques i esportives per rendir com el millor.

Però que s’activa i ho activa dins nostre per què tot això passi?.

Cal recordar que en el nostre organisme tenim dos sistemes que segur hem sentit parlar, son el sistema simpàtic i parasimpàtic. El segon, de forma genèrica el definirem com aquell sistema que controla la nostra activitat corporal en estat de repòs és a dir tot allò que passa dins nostre per exemple mentre estem asseguts al sofà mirant la televisió com poden ser processos digestius, segregacions hormonals, etcètera. Però el primer és el que nosaltres ens interessa pel cas, parlem del sistema simpàtic. 



El sistema simpàtic és l’encarregat, per exemple davant d’una situació de perill, d’augmentar el ritme cardíac i aquest el flux sanguini als muscles i cervell  mentre treu altres recursos menys necessaris per l’ocasió d’altres accions internes de l’organisme com pot ser disminuir la irrigació de les vísceres.

Però això no passa per que si, el primer element que posa en funcionament tot aquest sistema es troba en el nostre sistema nerviós central i concretament en el cervell en un important òrgan anomenat hipotàlem.

 

L’hipotàlem esta format per diversos nuclis però aquí ens interessa concretament un, el nucli paraventricular. Aquest és qui davant d’un estímul d’estrès, és a dir jo a punt de llençar-me a la piscina de Sant Vicenç de Castellet, detecta com una situació desconeguda o per mi en aquell moment de cert perill i envia la informació dels estímuls processats a la seva cosina germana amb qui intercanvia molta informació, l’anomenada hipòfisis. Com és comuniquen? Amb el mòbil no, si no a través d’una hormona que allibera l’hipotàlem que es diu corticotropina. Quan la hipòfisis rep aquesta hormona sap que cal activar ràpidament dues zones de les glàndules suprarenals, recordem ubicades sobre els ronyons. La comunicació entre la hipòfisis i les glàndules suprarenals també és a través del sistema sanguini mitjançant hormones especifiques (CRF, ACTH…) que actuaran dins les glàndules suprarenals, concretament sobre la medul·la de la glàndula adrenal (a traves d’unes neurones anomenades preglanglionars) qui allibera adrenalina al torrent sanguini i les mateixes cèl·lules preglangionars fen sinapsis (és comuniquen) sobre les anomenades cèl·lules postganglionars, encarregades de segregar noradrenalina. Son aquestes substancies, l’adrenalina i la noradrenalina, les que s’encarreguen directament d’activar elements vitals per la resposta immediata davant la situació d’estres com per exemple ja hem mencionat el cor per que alliberi més sang (sensació que notem a través de l’augment de les pulsacions) entre altres sobre els músculs per que es contraguin ràpidament i es preparin per la competició.



Buffff quantes coses passen dins meu mentre estic allí esperant per llençar-me a la piscina! eiii per acabar… sabeu con és diu tot aquest sistema que comunica l’hipotàlem, la hipòfisis i les glàndules suprarenals? L’eix hipotalam-hipofitic-adrenal. Quin mareig!.

Sobretot no us estresseu que ja veieu que tot el cos es posa a "tope" però és momentani i cal controlar-ho!.

En fi, de forma resumida ja sabeu de on venen aquells nervis abans d’una triatló al igual que ja sabeu per que ho heu experimentat que un cop s’inicia la prova i veieu que tot està controlat de mica en mica anem relaxant-nos i tot allò que es presentava com un perill es torna una situació controlada i gaudim de l’esport que a la fi, RECORDEM QUE ES DEL QUE ES TRACTA, FER SALUT, ESPORT I SOBRETOT GAUDIR DE L’OCASIÓ PER QUE QUEDIN BONS RECORDS!, tot això gràcies a l’amic estrès.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Avui he somiat que Merkel visitava Rajoy...


Hoy he soñado que Merkel visitaba Rajoy…

-Buenos días Mariano.
-Buenos días Ángela. ¿Cómo tu por aquí?
-Pues mira Mariano, las cosas como tú sabes están muy mal y ya que tenemos que ayudar a España vamos a tener que tomar medidas a partir de mañana para que controléis un poco más los gastos y seáis más  competitivos en Europa y el Mundo.
-Anda eso me interesa. Explica, explica…
-A partir de mañana no vamos a invertir más en carreteras, autopistas, trenes de alta velocidad, en definitiva vías de conexión peninsulares que en España ya no son necesarias. Vamos a invertir todo este dinero en el centro de Europa donde creemos que la productividad será mucho mayor y más eficaz.
-¿Pero que me dices Ángela? Esto no puede ser.
-Mariano, si. No pagáis solo pedís y no paráis de gastar. Por cierto a partir de ahora ves mirando donde colocamos a la gente que trabaja en las embajadas que no son necesarias. Como miembros de la comunidad europea estáis plenamente representados y no hace falta gastar en duplicar administraciones.
No hay nada hacer Mariano, estamos en una situación muy crítica y nos tenemos que apretar el cinturón. A más a más a qui tenéis muchos funcionarios, a partir de ahora vais a tener que administraros mejor, vais a tener que echar un 50% de vuestros funcionarios y el resto bajarles el sueldo un 30% más.
-¿Pero Ángela no vamos a poder llegar a todas partes y encima si les bajamos un 30% el sueldo nadie asistirá a nuestros enfermos, ancianos, nadie apagará los fuegos, ayudará en los accidentes, nos administrará los recursos públicos…?
-¿Públicos? ¡Recursos fuera! Además no te preocupes Mariano si hay algún tema urgente lo llevaremos a Francia o Alemania que está aquí al lado y si no podéis atender toda la administración, no te preocupes eliminaremos ayuntamientos como Madrid que son deficitarios y todos aquellos que han gastado más que ingresado o que han vivido muchos años a costa de las ayudas Europeas y estas tascas ya las controlaremos des de Bruselas o Alemania o Francia… por cierto el idioma. No puede ser que tengamos tantas lenguas en Europa a partir de ahora en las escuelas españolas se hablará de las 8 horas 6 en inglés y dos en castellano y ya veremos si al final lo dejamos solo en inglés por que en realidad con un solo idioma en Europa tenemos suficiente y así si que no vamos a gastar en cosas superfluas.
-Ángela por dios, ¡mi España!… después de la Roja y los toros si nos quitas el español que nos queda…
-Mariano por dios, no me seas niña. Por cierto ahora que lo dices… se ha terminado el futbol de primera división, no nos podemos permitir el lujo de pagar esos sueldos a los jugadores de la selección Española y menos financiar fichajes a través de entidades bancarias que luego quiebran.
-No sigas Ángela que me empieza a doler el corazón.
-Se terminó de jugar con la comida a partir de ahora no hay más toros, y como estamos financiando y levantando España se va ha sacar de todos los ayuntamientos la bandera Española… bueno no, la dejaremos que cuelgue si no supera 20 centímetros por 10 y ondeará bien grande la bandera Europea, que por cierto hemos cambiado el diseño incorporando el negro, rojo y amarillo.
-Creo que me encuentro mal…
-Tranquilo Marianoooo que no estamos tan mal. Por cierto si queda algún funcionario en España va ha tener que aprender inglés pues a partir de mañana cualquier miembro de la comunicada europea podrá optar a cualquier cargo público (jueces, policías, administrativos, médicos…) con el único requisito que sepa el inglés.
-Por dios Ángela y como nos vamos atender…
-¡A ver Mariano el inglés lo sabe todo el mundo!
-Me ahogo, ¿por que nos hacéis esto? somos un país milenario, somos una nación con cultura propia, hablamos español que lo habla millones de personas, somos ESPAÑOLES…
-No Mariano sois miembros de la comunidad Europea, sois una cultura como cualquier otra incluso mucho más pequeñas que la mayoría de Europa por no hablar del Mundo. ¿Cultura? ¿Millones de gente que habla español? Habéis conquistado por la fuerza muchos territorios y habéis impuesto vuestro idioma… ¿Nación? Así sois una nación, pero tranquilo que eso desaparece de la noche a la mañana y no pasa nada la mayoría de españoles lo entenderán por que ANTE TODO SON Y SE SIENTEN EUROPEOS.
-Que no, que son españoles y quieren vivir como españoles.
-uyyyy eso me suena… ¿Cómo eran los catalanes?
-¡No! ¡Esos siempre han sido españoles!
-Es verdad poco a poco les anulasteis… tranquilo Mariano mejor así ya verás como ahora con todo lo que te he explicado que vamos a llevar a cabo os sentiréis plenamente integrados en Europa. See you Marianoooo!

dilluns, 6 d’agost de 2012

Carros de Foc. Agost 2012


Créixer. Així es com vull començar la meva crònica d’un Carros de foc, personalment com en totes les experiències compartides molt enriquidora.

Sempre que hi ha quelcom compartit, conscient o inconscientment hi ha objectius d’equip i com no hi ha objectius individuals, aquests sempre i son. Al compartir coses amb els altres cal tenir sempre en compte quins son els objectius en equip i quins son els objectius personals, uns per que porten a la fita compartida a bon port amb l’aportació individual de cada un i els altres per que si no estan ben definits els teus propis objectius, pots acabar complicant els objectius en grup i pots acabar insatisfet d’allò que pot ser enriquidor o el pitjor de tot conduir-te constantment a la frustració.

Poèticament podríem dir que cremem etapes dins el propi procés vital però jo prefereixo, avui dins la positivitat que m’envolta, parlar de transformació i deixar en totes les experiències una possibilitat de intentar repetir-la, intentar, només intentar per que aquella com ha estat, serà idènticament irrepetible.

Les experiències com Carros tenen tants finals com camins i formes i el que per un és una superació, per l’altre és una promesa, per un altre un record, per un altre una evasió, per un altre una desconnexió i ha tots els serveix arribin fins on arribin per seguir el camí cap a un altre objectiu, ni superior, ni millor, personal com la vida, compartida però a l’hora solitària e intransferible.

Marxo de Carros amb l’objectiu plenament complert. Per un cantó per que s’ha realitzat amb èxit l’objectiu del grup que era la travessa, i personalment per que he gaudit d’una gran experiència amb persones, que tal com son, no podia tenir un altre final més satisfactori.

La vida com un trencaclosques, està composta per molts petits escenaris, fitxa, fitxa, pas a pas fins finalitzar-ho, cada un el seu.

Deixo Carros en un somni ple de llacs, camins, turons, refugis, suors, esperar, compartir, animar, cares noves, somriures i queixes, batecs, passes, fotos, silencis, pors, superacions, aigua, vent, herba, roques, solitaris, grups, caminants, somniadors, vells, joves, madurs, nois, noies, homes i dones, minuts, hores i dies, aquell, aquella, l’altre…

Deixo Carros amb el “poder, qui sap” si tornaré per fer-ho tot, part, la meitat, una quarta part, mai més… Deixo Carros o poder sempre porto Carros?. Que és Carros?. Un paisatge, un somni, un repte, una experiència, una travessa, una cursa… fins les hores, Carros ha estat una peça del trencaclosques que tanca un escenari més d’aquest gran camí per la vida.

Deixo Carros des del cotxe de línia d’Arties cap a Espot pensant en tot allò que he gaudit i compartit, amb aquells companys que sota la boira segueixen el seu propi Carros, camí enllà cercant allò que han vingut a trobar i que jo, ja porto ben guardat a la meva motxilla... camí de casa.



dimarts, 17 de juliol de 2012

L’esport no és política?



Preguntar-se si l’esport és política, és semblant a com decideixes afrontar la vida. Mentre uns en tenen prou amb menjar, treballar, dormir i viure, que no és prou en els temps que estem, altres pensem i ho manifestem allí on sigui possible, que la nostra vida seria diferent en un estat propi català, un estat on decidíssim com invertim i gestionem els nostres diners recollits dels nostres impostos, com volem que els nostres fills es formin a l’escola, com volem que ens vegin a l’estranger en els negocis i com volem representar-nos en l’àmbit cultural incloent l’esportiu al resta del mon, es a dir tenir unes seleccions pròpies que tinguessin l’oportunitat de poder fer conèixer, representar i sentir una forma de viure i ser, com és la dels habitants de Catalunya, amb tota la seva diversitat, pluriculturalitat, respecte i formes de pensar que la conforme, un territori que acull, agermana i s’adapta als nous temps migratoris, intentant sense l’ofensa, no perdre els orígens culturals i propis que formen la seva gent vinguin de on vinguin, parlin el que parlin.

Però no, això no és possible, per que hi ha un estat creat precisament en el transcurs de la historia per interessos reials o per la força, que encara en ple segle XXI vol només donar a conèixer una sola realitat, una sola identitat, una sola cultura, minimitzant les altres, fins i tot a través de l’esport. Si l’esport no és política perquè la “federación espaÑola” no permet que les autonomies o nacions que la conformen puguin reprentar-se en competicions internacionals com ho fan per exemple els escocesos, gal·lesos e irlandesos?.

Aquests dies els partits polítics espanyols i més concretament el PP, s’engrandien per l’èxit de la selecció espanyola a l’eurocopa de futbol, mentre alguns catalans es conformàvem pensant que aquell equip representa quelcom més que un sol estat. Si España és un estat pluricultural, es tan senzill com permetre aquesta representació i que els propis esportistes escullin lliurament si representen Espanya, Catalunya, Euskadi, Galícia… però no, això no és possible per que la “federación espaÑola”, sap que l’esport es quelcom més que això i ella si que te clar que l’esport es política i s’esforça per que no hi hagi cap altre més opció que la “selección espaÑola” i així ho ratifica el tribunal constitucional en la seva sentencia vers el recurs presentat al 1999 contra les seleccions catalanes, presentat per l’ex president d’EspaÑA, Jose Maria Aznar, on el tribunal constitucional espaÑol sentencia:

"Les federacions catalanes de cada modalitat esportiva són les representants de l'esport federat català en àmbits supraautonòmics sempre que es tracti d'esports en què no existeixin federacions espanyoles i que, en cap cas, s'impedeixin o pertorbin les competències de l'Estat de coordinació i representació internacional de l'esport espanyol."


A la darrera guarda, Núria Picas es proclama campiona del món de maratons de muntanya i com no pot competir amb la samarreta de la selecció catalana, no pot competir per que la “federación espaÑola” no li permet, de forma simbòlica i de cor entre a l’arribada amb una estel.lada. A l’hora de pujar al podi una representació de la “selección espaÑola”, l’amenaça que si puja amb l’estel.lada al podi, no cobrarà el premi en metàl·lic que li pertoca i del qual en part en viu. 


No sabem que passaria davant el supòsit d’un estat català propi vers esportistes de reconeixement internacional catalans, es a dir poder fins i tot molts d’aquests esportistes a l’hora de la veritat preferirien fer-ho amb la “selección espaÑola”, qui sap, tant mateix igualment alguns creiem que només pel fet de poder representar Catalunya ja val la pena ser-hi presents, fins i tot, sense pujar podis, ni guanyar eurocopes o campionats del mon.

El passat 10 de Març es va constituir a Barcelona l’assemblea nacional catalana. http://www.assemblea.cat/

“L’Assemblea Nacional Catalana és una organització unitària i transversal que treballa per aconseguir la independència de Catalunya. Està formada per catalans i catalanes convençuts que l’única manera de sobreviure com a poble és aconseguir un estat propi com el que tenen les altres nacions del món.”

Aquesta assemblea, apolítica es a dir no es pot ser membre del secretariat general si es pertany o milita algun partit polític, treballa per donar a conèixer a tot el món que és Catalunya i quina és la seva realitat dins Espanya, mentre s’organitza per tenir-ho tot previst el dia que el nostre somni i alhora com alguns creiem dret, s’arribi assolir, la independència de Catalunya. D’una forma coordinada i consensuada es treballa des de les assemblees territorials socialment per donar a conèixer perquè Catalunya necessita ser un estat, donar a conèixer que això és possible independentment de l’idioma que un faci servir al dia a dia i que això és possible sense tenir en compte l’origen del propi individu o dels seus avantpassats, mentre paral·lelament també es treballa a través de les assemblees sectorials en diferents àmbits laborals i culturals.

Aquestes assemblees http://www.assemblea.cat/?q=assemblees-sectorials reuneixen àrees especifiques d’interès professional, social, cultural o d’afeccions comunes de qualsevol mena com pot ser el triatló. En aquest moment hi ha 36 representacions sectorials, entre elles per exemple “immigrants per la independència”. Des de allí, per cert encara falta l’assemblea per les seleccions esportives catalanes o l’assemblea triatló catalana i des de la plataforma proseleccions catalanes, companys i companyes, treballen majoritàriament des del voluntariat per que algun dia la nostra samarreta i senyera sigui present sense vergonya, ni pressions arreu del mon en totes les competicions internacionals on també hi hagi, com no els nostres veïns francesos, portuguesos, i espaNYols.



Per un estat propi català i una representació pròpia a través de les seleccions catalanes en l’àmbit internacional, també en la duatló i triatló, alguns somiem en “Una nació, una selecció!”

dimarts, 15 de maig de 2012

El silló del dia dels enamorats


L’avi tota la vida va tenir el seu racó. Era el racó personal dels seus vicis i la gasolina que com deia ell, donava embranzida a les seves cames. Un vespino de color taronja que el portava amunt i avall. Era al mateix temps el seu secret que en el fons no ho era per que la iaia ho sabia de sempre.

Els avis mai havien entès gaire això de les caixes. Anaven cada principi de mes per treure la totalitat de la paga, per que allí a la caixa només feien de intermediari entre la seguretat social i ells a l’hora de cobrar la jubilació de cada mes… ho poder si que ho entenien això de les caixes i som nosaltres els que no ho hem entès. Sigui com sigui ell cada mes feia dues parts, una que anava a casa i l’altre al seu racó personal que guardava  a la butxaca de “la americana”. Aquella americana, servia per tots els esdeveniments especials, casaments, comunions, enterraments i altres. Aquell “traje” seria com ell deia el darrer “traje”.

L’avia m’explica que l’avi mai li havia fet cap regal, que no era de regals i tot i que tenia el seu racó no pensava  quan era Sant Jordi, un Sant, un aniversari, ni tant sols el dia dels enamorats i ho resolia dient a la iaia que ella administrava els diners i podia fer i desfer com més ho creies oportú “ves i compra’t el que vulguis”. Ara encara la iaia ho explica enyorada “ell era així”, be en realitat, si que va haver-hi un regal.

Quan l’avi es va posar malalt, aviat es va adonar que allò d’anar a la caixa se li feia cada cop massa gros i aprofitant el canvi de moneda li va traspassar la responsabilitat a la iaia “te noia, aprofitant que vas a comprar, treu tu els diners cada mes de la caixa”. En realitat l’avi ja quasi no sortia de casa i cada cop li feia menys falta mantenir el racó personal.

Un any, mentre estaven a casa, la iaia li va ensenyar a l’avi un silló que anunciaven per televisió. Aquell silló “era el silló” que tenien a una gran cadena de mobles i que en aquell moment es trobava de “rebaixes”. “Aquest silló Josep m’aniria molt be, mira que maco i còmode sembla, en aquell racó ens aniria perfecte”.

Unes setmanes després, al voltant del 14 de febrer, l’avi des del sofà on quasi ja no es movia i en un moment en que la malaltia li permetia ser-hi, li va dir a la iaia “escolta mira… ves al nostre armari i dins la butxaca dreta del meu traje trobaràs uns diners. Abans que ens caduquin amb el canvi de moneda ves i compra aquell silló”. Poder era una casualitat que fos el 14 de febrer, poder no, però a la iaia encara ara mentre ho explica, des de aquell silló, se li neguen els ulls.

L’avi posava així fi al seu racó.

dijous, 12 d’abril de 2012

Addicció a l'esport. No tot és salut.


Alguna vegada us heu preguntat si l’esport pot arribar a ser perjudicial?. Evidentment, l’esport com tot, en quantitat excessiva o mal gestionada també és perjudicial.

Aquestes alçades i després de la feina ben feta promovent l’esport, ara no seré jo el que faci apologia del “sofing” però si que de tant en tant i portat a l’extrem més perjudicial, cal fer un acte de reflexió per aturar-nos un moment i pensar fins a quin punt l’esport ens allunya del benefici i ens indueix a perdre els papers.

La practica descontrolada de l’esport, per lògica no es salut i encara ho empitjorem més quan l’esport es torna el centre de la nostra vida influint en les nostres relacions familiars, socials i fins i tot laborals. Si creus que això t’ha passat o et passa, posa de nou atenció, poder estàs patint un procés d’addicció que sovint caiem en l’error de pensar que només és possible sobre el consum de substancies o hàbits com el tabac o l’alcohol però que també ho pot ser sobre conductes com la practica de l’esport.

Pels professionals, els trastorns que afecten la conducta a través del consum o practica compulsiva, també hi ha l’esport com una malaltia addictiva que indueix a l’individu a prioritzar de forma obsessiva.

I que és l’addicció?. Com podem saber si estem sotmesos algun tipus d’addicció en aquest cas relacionat amb l’esport?.

Cerquem dins la definició d’addicció termes comuns. La primera és la pèrdua de control. Les persones en certes ocasions augmentem progressivament la practica de l’esport fins que arribem a interposar per davant de qualsevol altre obligació la practica d’aquest ja sigui treien hores del lloc de treball, de la parella, fills i resta de família o de forma material directa invertint més diners dels que tenim destinats per aquest esbarjo fins i tot de les necessitats més bàsiques, com l’escola dels fills, per poder pagar el material, gimnàs, entrenador o substancies perjudicials o no, ens “ajudin” assolir els nostres objectius.

Això ens porta a un segon punt, la tolerància. Quan al principi comencem a practicar esport per molta mandra que ens faci, quan arribem ens sentim orgullosos, ens sentim be amb nosaltres mateixos per haver vençut la mandra. Però que passa quan superem aquesta situació saludable e incrementem exponencialment les hores d’esport per que necessitem molta “més dosi” d’esport per sentir el mateix plaer?. Doncs al igual que amb el consum de substancies additives el que estem fent és augmentar la dosis per arribar a la mateixa fita, sentir-nos be, en aquest cas en la practica de l’esport no sentir-nos culpables de no haver complit amb la nostra “obligació”.

El tercer punt, la dependència. Quan estem immersos en aquesta situació, no complir amb els nostres objectius diaris establers ens fa sentir malament, tan malament que es torna la nostra principal prioritat i si tot i això no podem dur-ho a terme, ens afecta al nostre caràcter i en conseqüència la relació amb tots aquells que convivim: companys de feina, amics i família.

Preguntem-nos neurològicament si el plaer a l’hora de consumir una presa de xocolata o una cigarreta de cànnabis i la sensació que tenim quan acabem de practicar esport s’origina i porta a terme en els mateixos substrats neurals, si hi ha els mateixos neurotransmissors implicats i si les vies son les mateixes. La resposta és si.

Com tots sabem, el nostre cos està compost per tot un seguit de vies, com si fossin carreteres. Totes aquestes vies estan compostes principalment per neurones, uns elements que tenen la particularitat d’enviar d’un lloc a l’altre informació a través d’impulsos elèctrics de tot allò que percebem i que ens permet moure. També rebem informació, per tant sensacions, de com ens sentim davant cada situació, ja sigui dolor quan ens tallem en un dit o quan obtenim com sigui plaer . Tot això també és gràcies a unes substàncies anomenades neurotransmissors. El neurotransmissor principal relacionat amb l’efecte del plaer o reforç és l’anomena’t, dopamina.

Definim el reforç, com la valoració positiva que donem a un estímul (substancia o activitat) degut a la seva capacitat per produir-nos plaer, per exemple per una persona menjar pipes li pot produir plaer, així doncs el reforç és menjar pipes. Hi ha activitats o substàncies que poden a traves del reforç crear addicció però no totes les activitats o substancies que originen reforç tenen per que crear addicció.

Tornem al cervell. Hi ha un punt d’origen on s’inicia la segregació de la dopamina i un lloc objectiu on quan arriba aquesta substancia ens sentim be, ja sigui menjant xocolata, pipes, veient un paisatge meravellós o practicant esport. Aquest lloc d’origen i destí és el que anomenem substrats neurals, vindria a ser com si diguéssim aquell lloc del cervell. L’origen on és segrega aquesta substancia, la dopamina, se’n diu Area ventral tegmental i el substrat neural on arriba i ens fa sentir be, se’n diu nucli accumbens. La via, la carretera, que porta aquesta substancia des de l’origen a l’objectiu se’n diu que és una via dopaminèrgica, precisament pel tipus de neurotransmissor involucrat i tot el conjunt de substrats neurals més la via dopaminèrgica és coneix amb el nom de sistema mesolímbic.

Anem a les drogues. Algunes drogues quan es consumeixen tenen la particularitat, en termes generals, d’augmentar la segregació de dopamina sobre el nucli accumbens, així doncs l’addicte cerca de través del consum compulsiu una major sensació de plaer, com? doncs consumint més i segregant més dopamina. Be en definitiva no acaba segregant més dopamina, però per no estendre’ns diguem que és així.

Tots haurem sentit que la practica de l’esport esta relacionada amb la generació per part del nostre cos d’una altre substància química, recordem neurotransmissors, anomenada endorfines. Aquestes substancies que genera de forma natural el nostre cervell estan catalogades dins la família dels opiacis endògens i tenen una component emocional i física semblant algunes drogues com pot ser la morfina, provocant entre altres, estats d’eufòria. En fi, no volem dir que el nostre cos estigui generant droga si no que hi ha substancies que en nivells i sensacions molt inferior generen estats i efectes neurals “no perjudicials” similars a certes drogues, per exemple estat de plaer, relaxació, etcètera., en conseqüència les endorfines actuen sobre la via que promou la segregació de dopamina sobre el nucli accumbens, en conseqüència obtenint plaer.

Altres disciplines o enfocaments donaran explicacions més psicològiques com pot ser l’autoconcepte, variables de personalitat o estats d’ànims, tampoc es tracta ara de fer en quatre línies un treball de final de carrera, no tenim ni l’espai, ni els coneixements científics per fer-ho, tampoc és l’objectiu, tant sols pretenem a través d’una petita explicació del funcionament neural explicar per que ens sentim be, per que podem arribar sentir un plaer “similar” amb al consum de certes substancies i la practica de l’esport, per que fins i tot les dues activitats totalment diferents poden arribar a través de camins afins al mateix trastorn compulsiu cercant un estat de plaer continu i fins i tot si cal a través de la practica obsessiva de l’esport. Ep, que si un te temps i no li perjudica la vida personal, EVIDENTMENT NO ES EL MATEIX CERCAR PLAER A TRAVES DE CONSUMIR DROGUES QUE PRACTICAR ESPORT, aquest tampoc és l’objectiu d’aquest escrit si no tant sols es pretén reflexionar sobre el trastorn d’addicció, sovint només associat al consum de substancies i no com en aquest cas amb la practica de l’esport.

Per trobar una relació neural, social i psicològica possiblement hauríem d’escriure un llibre i fins i tot ser molt més rigorosos amb el que s’ha exposat aquí per tant quedem-nos amb la idea principal de que la percepció de plaer amb la practica de l’esport no te per que anar acompanyat ni de la quantitat ni de la qualitat, aquesta és molt subjectiva, i es pot trobar de la mateixa manera practicant l’esport cada dia cinc hores, com tres dies a la setmana o només un dia al cap de setmana i que per davant de tot i segons les circumstàncies personals s’hi ha de posar sempre la salut, el sentit comú i aquells que ens rodegen. i estimen.



diumenge, 18 de març de 2012

Primera cursa de Muntanya d'Ullastrell "La Serralavella"


Quan ara farà un any el Jaume Puig, regidor d’esports de l’ajuntament d'Ullastrell, en una convocatòria popular ens demanava ajudar-lo a iniciar activitats esportives populars per la promoció, d’aquest poble  i de l’entorn d’Ullastrell estava clar que una cursa o caminada hi tenien que ser presents.

D'Ullastrell i la seva gent entre moltes virtuts n’hi ha unes quantes molt palpables i és que si troben quelcom engrescador  aviat s’apunten.

Al dia següent d’aquesta reunió vaig contactar amb els dos companys i amics que han format part d’aquesta organització i que han estat vitals pel resultat final d’aquesta primera edició, el Jordi Ureña i el Isma Ayestarán.

Posat el projecte sobre la taula tot estava per fer i tot era possible. Teníem un entorn perfecte, una gent collonuda que segur respondrien si els demanàvem i convencíem i uns productes alimentaris BRUTALS per la bossa del corredor.

Des de l’organització varem començar a planificar i gestionar tot el que era necessari pel bon funcionament de la cursa. Reunions, idees, primers esbossos i contactes però per suposat ens calia trobar un altre puntal imprescindible i que evidentment era el que havia encès l’espurna, el Jaume Puig. El Jaume Puig no ens va facilitar les coses... va fer molt més, es va directament implicar a fons a oferir íntegrament a formar part de l’equip de treball com un més de nosaltres. També ens cal un agraïment especial a tots els treballadors de l’ajuntament tan les persones que han estat recollint presencialment les inscripcions, com la policia local, com la brigada municipal pel muntatge i preparació del material municipal necessari.

Ara  ens calia un altre puntal per la columna vertebral del projecte, la societat civil i per començar l’associació esportiva d’ullastrell i concretament la secció de muntanya. Des del primer contacte tot han estat “i tant!”.

El Jordi Vilajosana i el Xavi Bigordà han estat molt importants en la planificació del recorregut, be en realitat ells han estat els arquitectes del recorregut d’aquesta cursa i a més a més el Xavi Bigordà ha estat clau en l’organització i lideratge del voluntariat del recorregut tan en la planificació com l’execució el dia de la cursa.

La secció de muntanya un cop més ha estat també molt important en aquesta cursa tan des dels seus membres directament corren el dia de la cursa, com en el marcatge, control de circuit, fotografies.. tot això evidencia un cop més que la secció de muntanya d’Ullastrell és quelcom més que una agrupació dins el poble.

Des de l’organització, estem molt contents pel resultat final. Quan varem posar un número màxim de 300 participants, quasi ens ho preníem a broma. No per les possibilitats de la cursa, si no pel gran número d’esdeveniments esportius que ens trobem setmana darrera setmana arreu de Catalunya. La majoria amb molts, molts més recursos de tota mena… però enormement equilibrats amb il·lusió i ganes de FER POBLE!. Quan hi ha ganes per part de tothom, s’aprofiten al màxim els recursos dels que disposes i el més important quan tothom suma fins i tot la variable mala sort ho te molt difícil I L’ÈXIT ES QUASI UN FET!.

El darrer puntal per que la cursa hagi estat un èxit han estat els comerços implicats. La bossa ha estat en la seva totalitat productes d’Ullastrell ja que la resta de productes que composaven la bossa han estat cedits per empreses col·labores. Estem agraïts, creiem que la bossa del corredor ha estat un punt diferencial per atreure les 340 persones que es van inscriure en aquesta primera edició. Es important que tot el poble però sobretot tot el comerç local capti el missatge d’aquesta cursa, PROMOCIONAR EL NOSTRE POBLE I TOT EL QUE AQUÍ ES GENERA. La bossa i tot el que podem oferir en properes edicions, dona valor a la cursa però sobretot obre les portes dels nostres productes, com un canal més de promoció i aquest canal ens agradaria en futures edicions aprofitar-lo per fer del dia de la cursa fos un altre esdeveniment que Ullastrell aprofita per promocionar-se.

Animats de moment ja per du a terme la segona edició. Tinc molta sort de compartir tot això amb el Jordi i l’Isma. Que la gent del poble s’impliqui és bàsic i fins i tot poder lògic, però que gent d’una altre localitat inverteixin temps, il·lusió i fins i tot s’exposin a tenir que posar diners de la seva butxaca diu molt de gent com el Jordi i l’Isma. La gran qualitat humana, l’experiència laboral i formativa de la que compten, la facilitat que dona per que ningú s’escaquegi i tothom s’arremangui quan ha calgut quelcom ho fa tot enormement més senzill i sobretot augmenta considerablement la il·lusió per fer coses. Jo només puc tenir paraules d’agraïment pels meus companys d’organització.

I això és tot, si no és poc... com varem dir  a la presentació de la cursa a l’altell esperem que això sigui el principi d’una gran cursa que s’esdevingui junt al bolet un fita ineludible en les agendes de tots els esportistes populars del poble i del resta de la nació catalana.




“Tot està per fer, tot és possible” Miquel Martí i Pol.
 

divendres, 27 de gener de 2012

Assemblea Nacional Catalana. Un dret, una opció, una esperança

Portem centenars d’anys formant part d’un estat, l’espanyol, que no ens vol, be no ens vol que som si no que ens volen com ells volen que siguem.

Diuen que som un estat pluricultural però mentre tan ens van imposant el seu idioma a les nostres escoles, mentre no ens permeten al congres dels diputats espanyol “pluricultural” que els seus membres en representació de les diferents cultures que conformen aquest estat s’expressin amb el idioma del territori sigui el català, l’euskera el gallec… l’estat espanyol “pluricultural” que no deixa que els seus polítics “pluriculturals” s’expressin al parlament europeu amb la riquesa que forma i representa aquest estat és a dir els idiomes que el composen, no en altres idiomes no, només en castellà.

I els catalans que així de “bona gent som” ens conformem per que som educats i parlem només en l’espanyol “home clar es que el sabem, ho puc fer per que el se”, mira que xulo que soc i de mentre el nostre idioma es deteriora i a les grans ciutats perd de mica en mica el seu ús, per com som tan llestos i dominem tants idiomes que tant ens fot i a l’Espanya “pluricultural” ja li està be aquesta manera respectuosa de fer vers el seu idioma, som tan respectuosos que fins i tot els partits d’aquí farts i amb la boca ben plena diuen una cosa estranya de federalisme mentre els seus principals dirigents “catalans” es moren de ganes d’anar a encapçalar el seu homònim espanyol… ai no que no son el mateix, doncs “la nena” sembla que no ho tingui tan clar això que no som el mateix.

En fi i la cosa ens va cada cop pitjor, entre que hem de treure Espanya de la misèria, ens apugen els impostos de tal manera que surt més a compta ser català amb empresa a fora del nostre territori que català empresari a Catalunya per que clar aquí paguem més impostos que en lloc, per que aquí els treballadors se’ls castiga (IRPF) més que enlloc, per que aquí hem de retallar mentre allí encara no s’hi han posat, per que aquí les empreses només poden etiquetar com allí els hi diuen, per que aquí no podem dir que això és d’aquí si no que ha de posar que és de allí, per que quan un actor diu que es independentista se’l criminalitza, per que no podem dir que volem ser d’aquí i no de allí per la por, la por, la por i mentre Espanya ens arrossega amb la seva pròpia misèria, mentre altres comunitats viuen del "cuento" o del funcionarietat, mentre els que hi ha ara ens diuen que ens intervindran sense dir-nos quan ens tornaran el que es varen malgastar els que hi havien abans.

Independentistes? Catalans? No, no podeu ser res d’això SOU ESPAÑOLS, heu de ser solidaris, heu de parlar amb espanyol, heu de ser, heu de ser, heu de fer, heu de fer, no sou, no podeu, pagueu, no penseu, no creixeu, no, no, nostres, nostres, treballeu, pagueu, rebeu aquesta mica i menys, envieu els vostres diners solidaris que nosaltres els repartirem i ja us tornarem les engrunes. Que la vostra sanitat és precària? Que els vostres fills catalans tenen menys que els andalusos o extremenys? Nois no passa res que som un estat pluricultural i tot es comparteix… a parts desiguals però tot es comparteix, es com aquell que diu “lo tuyo es mio y lo mio también”.

Collons que no vull ser espanyol, deixem anar en pau, deixem créixia, rentat la teva merda i quedat amb els teus polítics corruptes a canvi d’uns trages i feu el que us doni la gana amb ells, doneu-li la raó, deixeu-los lliures, rebenteu els diners amb la F1, no poseu tres funcionaris de cada quatre, poseu-ne 5 de cada 5 habitants així acabareu amb l’atur, que la gent treballi un mes i visqui un any de subsidis, feu d’una puta vegada i deixeu-m’he creixia, deixeu que els meus impostos els administri jo, deixeu que m’equivoqui, que el meu jovent parli el català, el castellà, l’anglès… però deixeu que jo decideixi. Intervindrem?, intervindrem què?. Si us heu passat la vida gestionant els nostres diners, les nostres institucions… no vull una merda de parlament que decideix un estatut, arriba a les vostres institucions manipuladores i el deixeu en menys i res, no vull un polític que va a Madrid per encapçalar un partit espanyol d’un estat tant pluricultural que ha de fer campanya en “castellà” per que si el fa en català se la mengen. QUE NO, QUE NO VULL SER EDUCAT, QUE JA ESTIC FINS ELS COLLONS DE LA ROJA, DEL GOVERN ESPANYOL I D’UN PAIS DE PANDARETA QUE AMB UN JURAT POPULAR AMAGA LES VERGONYES DELS SEUS POLITICS!

Que no senyors que el problema ja no és cultural, que ens esteu escanyant, empobrint, desmoralitzant, robant i a sobre, a sobre de cornut pago el beure… que les comunitats que s’endeutin se les multarà?. Miserables!... però si porteu des de 1700 putajant-nos! que més voleu que us paguem?.

Avui Ullastrell per la independència ha portat a Ullastrell una representació del que el 10 de Març si tot va be serà la primera assemblea nacional catalana, una organització NO POLÍTICA que aplega tots aquells que es sentin independentistes, per crear un camí, un horitzó que ens porti d’alguna manera a decidir el nostre futur com a nació, un associació que expulsarà aquells que vulguin ser una representació política, en un entorn polític QUE NO PERMET CAP ALTRE OPCIÓ QUE PERTANYA ESPANYA, QUE NO PERMET CAP ALTRE OPCIÓ QUE DECIDIR EL SEU FUTUR.

Encoratjo a visitar aquesta pàgina i afegir-nos aquesta assemblea realment democràtica que acull a qualsevol persona que vegi la independència com l’únic camí per un futur esperançador i únic fora del sistema actual i fora d’un estat que s’ha inventat mil i una manera de aplegar alternatives però sempre sota una sola forma de pensar i expressar-se, l’espanyola.

Avui des de fa temps… he tornat a veure la llum al final del túnel!

Catalunya serà lliure i aquí cada un parlarà com més li vingui en gana, aquí decidírem que fer amb els nostres diners, aquí treballarem a les nostres empreses i vendrem els nostres productes i forma de ser, aquí escollirem els nostres dirigents, partits i polítics… i si ho fan malament aquí, aquí i només nosaltres els hi fotrem una petada als collons i n’hi posarem uns altres i no haurem d’anar a Madrid a pactar amb ningú, escoltar a “la morritos” o “el pijo” que des d’aquí ens recorden constantment que som espanyols i que ens devem a espanya, més? Baixem els pantalons i donem literalment pel cul si us plau!.

Si un dia som un estat ja no haurem d’anar a demanar si us plau “en castellà” si ens poden perdonar per ser com son, a demanar si us plau que recolzin allò que el nostre parlament aprovat, a demanar si us plau que no ens intervingui “més”, i a dir-li si us plau “en castellà” que ens deixin respirar.

Ei que si teniu família, fora d’aquí a Espanya, cap problema quan hi aneu continuareu sent “los catalanes” “mira ya vienen los catalanes” però ara serà real i si us estimen cap problema i si no us estimen es que no eren tant familiars com us pensàveu.

Es igual de on vinguem, on hàgim nascut, de on siguin els nostres avis o pares, si ens diem Aloy amb “Y” o López o Romero o García si ens diem Pujol, Canals o Morera, si a casa parlem castellà, català, anglès o mandarí es hora d’organitzar-nos, d’agrupar-nos es hora de dir prou, de dir a Espanya “hasta luego”, es hora de formar part de l’assemblea nacional catalana, es hora el 10 de Març, de donar un pas més endavant e iniciar el principi del final!

Per un estat propi ens cal unitat real!

Visca Catalunya lliure!


http://www.assemblea.cat/

diumenge, 1 de gener de 2012

Conte de cap d'any


Estimada meva.

Amb aquests darrers records hauré consumit la meva vida.

No et dic adéu sinó fins ara. T’esperaré allí on ens tingui deparat viure el destí un cop deixem aquesta vida, desitjant fins a les hores que siguis feliç i amb la convicció que si tu ho desitges allí on sigui t’esperaré eternament.

La meva vida va ser fosca fins que et vaig coneixia. Tot just arribar al mon em varen separar dels pares i vendre amb altres per dues monedes d’or a un traginer. Mai em va estimar ni que fos per pena. Sempre va voler desfer-se de mi tant aviat tingués l’ocasió per treure’n algun benefici. Fins i tot la seva ànima la hagués venut per un grapat de monedes d’or. No em treia de la seva carreta. Allí vaig viure dos o tres anys fins que un dia va perdre tot el que tenia en una partida de cartes i jo formava part de la juguesca.

El nou amo era fuster. Vivia sol en un petit taller. La seva dona s’havia mort feia anys i vivia amargat penedint-se de seguir viu. Treballava per beure. Aquesta era la seva única raó de viure. Una ampolla de vi per anar a dormir.

Quan va guanyar la partida de cartes, semblava que la vida li donava una segona oportunitat. Fins i tot jo quan vaig caure a les seves mans vaig pensar en un principi li serviria de companyia a les llargues i fosques nits d'hivern. Però aviat vaig acabar en un racó de casa seva.

Al cap d'uns mesos li va arribar un encàrrec de Palau. Tenia feina per dies i li varen dir que viuria amb la resta de servents fins que acabes tot allò pel que s'ha l'havia pagat. Va preparar la carreta i també se'm va emportar per si em necessitava en un moment donat. La veritat es que sempre m'havia ignorat i no esperava menys ara, però el fet de sortir d'aquell forat ja era tot una aventura.

Fèiem pràcticament vida als estables. Be, ell dormia amb la resta de servei a les cambres destinades aquests i treballava als estables i jo com vaig anar a parar allí, de allí no em vaig moure, encara que tampoc esperava quelcom millor tenint en compte que la meva vida fins les hores ha predominat la ignorància, la fredor i la poca estima d'aquells que m'havien tingut. A la vida de vegades només sabem valorar allò que podem pagar amb diners però quan ens falta quelcom que sembla tant simple com és l'amor, ens adonem que tot allò material serveix per poc més que amagar altres mancances.

Un dia mentre el fuster estava treballant, el va visitar el cap del servei i mentre parlava amb ell de com portava les feines, se'm va quedar mirant i li va comentar si estava en venda. Ell va dir que si em necessitaven ja se'm podia endur. Em varen portar a la cuina i lliurar a la cap de criades dient-li que estigues a punt per si havia alguna urgència, però sobretot que no em veiessin els convidats, que no tenia presencia.

Aquella nit hi havia un gran ball al Palau, per celebrar l'aniversari de la filla del rei. Em varen deixar en un reco mig amagat per si em necessitaven però sobretot es varen esforçar per que sota cap possibilitat algú em veies. Sembla que els de la meva classe no es podien barrejar amb l'aristocràcia. Des de allí tenia un vista privilegiada. Ningú em veia però jo ho veia tot.

Va començar arribar gent de mica en mica que anaven sent anunciats a l'entrada del saló reial. Elles exuberants, portaven els millors vestits dels voltants, les joies més cares, els pentinats més elaborats. Ells petulants i pit enfora presumien com galls d'indi d'esser els convidats de sa majestat el rei... i de sobte just quan els servents omplien la sala de més canelobres, vas apareixia tu. Esvelta, bonica, no estic segur però jo crec que tothom de la sala es va girar per mirar-te

Tenies un dels llocs més privilegiats de la taula reial. Estaves radiant. Es notava que estaves allí, on et pertanyia, entre aquells que com tu, només tenien ulls per la perfecció.

El meu cor va ser robat en aquell instant per la teva mirada. Res al meu entorn tenia quelcom més sentit que la teva presencia i el meu passat es va veure esmicolat per un present immortal i perdurable eternament.

La nit anat passant. Ball, rialles, més regals i més rialles i de sobte un enorme pastís i entre els oooo del respectable públic... altres intentaven ser el centre d'atenció de totes les mirades però al final tu sobresorties un cop més. 

De mica en mica tots han anat marxant. Aquestes hores han estat per mi una vida. Tot de nou m'ha donat un sentit i esperança. M'he sentit per una nit, viu.

Fa uns instants la sala s'ha començat a buidar. El servei amunt i avall recollint al saló i tu que comences allunyar-te. No si us plau que no marxi... i de algú m'ha agafat. On em portes?, no vull marxar? Vull tornar-la a veure?.

Una criada s'ha m'emporta a la seva habitació. He sentit quelcom s'encenia sobre meu i tot de llàgrimes han començat a regalimar

Li he fet companyia força estona mentre llegia un llibre. Però de mica en mica la meva força anat minvant.

S'escapat tan ràpida la nit des de que t'he conegut. Ara que tot començava a tenir sentit.

Tots els meus  darrers pensaments estant en tu i així perduraran fins que s'apagui la meva vida...



Moonlight Sonata. Beethoven