Conte de cap d'any

Estimada meva.

Amb aquests darrers records hauré consumit la meva vida.

No et dic adéu sinó fins ara. T’esperaré allí on ens tingui deparat viure el destí un cop deixem aquesta vida, desitjant fins a les hores que siguis feliç i amb la convicció que si tu ho desitges allí on sigui t’esperaré eternament.

La meva vida va ser fosca fins que et vaig coneixia. Tot just arribar al mon em varen separar dels pares i vendre amb altres per dues monedes d’or a un traginer. Mai em va estimar ni que fos per pena. Sempre va voler desfer-se de mi tant aviat tingués l’ocasió per treure’n algun benefici. Fins i tot la seva ànima la hagués venut per un grapat de monedes d’or. No em treia de la seva carreta. Allí vaig viure dos o tres anys fins que un dia va perdre tot el que tenia en una partida de cartes i jo formava part de la juguesca.

El nou amo era fuster. Vivia sol en un petit taller. La seva dona s’havia mort feia anys i vivia amargat penedint-se de seguir viu. Treballava per beure. Aquesta era la seva única raó de viure. Una ampolla de vi per anar a dormir.

Quan va guanyar la partida de cartes, semblava que la vida li donava una segona oportunitat. Fins i tot jo quan vaig caure a les seves mans vaig pensar en un principi li serviria de companyia a les llargues i fosques nits d'hivern. Però aviat vaig acabar en un racó de casa seva.

Al cap d'uns mesos li va arribar un encàrrec de Palau. Tenia feina per dies i li varen dir que viuria amb la resta de servents fins que acabes tot allò pel que s'ha l'havia pagat. Va preparar la carreta i també se'm va emportar per si em necessitava en un moment donat. La veritat es que sempre m'havia ignorat i no esperava menys ara, però el fet de sortir d'aquell forat ja era tot una aventura.

Fèiem pràcticament vida als estables. Be, ell dormia amb la resta de servei a les cambres destinades aquests i treballava als estables i jo com vaig anar a parar allí, de allí no em vaig moure, encara que tampoc esperava quelcom millor tenint en compte que la meva vida fins les hores ha predominat la ignorància, la fredor i la poca estima d'aquells que m'havien tingut. A la vida de vegades només sabem valorar allò que podem pagar amb diners però quan ens falta quelcom que sembla tant simple com és l'amor, ens adonem que tot allò material serveix per poc més que amagar altres mancances.

Un dia mentre el fuster estava treballant, el va visitar el cap del servei i mentre parlava amb ell de com portava les feines, se'm va quedar mirant i li va comentar si estava en venda. Ell va dir que si em necessitaven ja se'm podia endur. Em varen portar a la cuina i lliurar a la cap de criades dient-li que estigues a punt per si havia alguna urgència, però sobretot que no em veiessin els convidats, que no tenia presencia.

Aquella nit hi havia un gran ball al Palau, per celebrar l'aniversari de la filla del rei. Em varen deixar en un reco mig amagat per si em necessitaven però sobretot es varen esforçar per que sota cap possibilitat algú em veies. Sembla que els de la meva classe no es podien barrejar amb l'aristocràcia. Des de allí tenia un vista privilegiada. Ningú em veia però jo ho veia tot.

Va començar arribar gent de mica en mica que anaven sent anunciats a l'entrada del saló reial. Elles exuberants, portaven els millors vestits dels voltants, les joies més cares, els pentinats més elaborats. Ells petulants i pit enfora presumien com galls d'indi d'esser els convidats de sa majestat el rei... i de sobte just quan els servents omplien la sala de més canelobres, vas apareixia tu. Esvelta, bonica, no estic segur però jo crec que tothom de la sala es va girar per mirar-te

Tenies un dels llocs més privilegiats de la taula reial. Estaves radiant. Es notava que estaves allí, on et pertanyia, entre aquells que com tu, només tenien ulls per la perfecció.

El meu cor va ser robat en aquell instant per la teva mirada. Res al meu entorn tenia quelcom més sentit que la teva presencia i el meu passat es va veure esmicolat per un present immortal i perdurable eternament.

La nit anat passant. Ball, rialles, més regals i més rialles i de sobte un enorme pastís i entre els oooo del respectable públic... altres intentaven ser el centre d'atenció de totes les mirades però al final tu sobresorties un cop més. 

De mica en mica tots han anat marxant. Aquestes hores han estat per mi una vida. Tot de nou m'ha donat un sentit i esperança. M'he sentit per una nit, viu.

Fa uns instants la sala s'ha començat a buidar. El servei amunt i avall recollint al saló i tu que comences allunyar-te. No si us plau que no marxi... i de algú m'ha agafat. On em portes?, no vull marxar? Vull tornar-la a veure?.

Una criada s'ha m'emporta a la seva habitació. He sentit quelcom s'encenia sobre meu i tot de llàgrimes han començat a regalimar

Li he fet companyia força estona mentre llegia un llibre. Però de mica en mica la meva força anat minvant.

S'escapat tan ràpida la nit des de que t'he conegut. Ara que tot començava a tenir sentit.

Tots els meus  darrers pensaments estant en tu i així perduraran fins que s'apagui la meva vida...

Moonlight Sonata. Beethoven