dijous, 13 de desembre de 2012

Felicitació de Nadal

Tal dia, més o menys, farà un any, començava la meva felicitació de Nadal amb “En un moment com aquest és molt delicat parlar de comprar aquí o comprar allà” i més endavant deia “La situació econòmica que estem patint ha racionalitzat les despeses a totes les llars. Ja no estic parlant de regals o despeses més supèrflues si no de les despeses fins i tot més bàsiques”. Renoi, tot i que ja es preveia, qui ens havia de dir els canvis que ens donaria la vida a tots plegats aquest 2012, alguns més afectats que altres, però amb les retallades de tota mena, tots d’alguna manera o altre hem estat tocats i el pitjor de tot, es que sembla que això encara no s’ha acabat... 

Eiiii però aquí estem, jo escrivint i vosaltres llegint i com diria aquella dita, mentre hi ha vida hi ha esperança i és que encara que sembli una dita molt dramàtica jo la trobo més que positiva, la trobo encoratjadora, lluitadora, revolucionaria, sí revolucionaria contra tot allò que ve de cara, contra tot allò que ens posa traves, contra tot allò que ens priva de, contra tot allò que vol acabar amb.
 
Segur que tots haureu sentit que la crisis ha fet repensar i transformar les empreses. És veritat. A on jo treballo això ha estat de sempre un dels eixos que ens ha fet avançar fins on som ara, dic un, per que n’hi ha molts altres, però em centraré en aquest. Varis han estat els productes que han revolucionat el mercat elèctric i concretament en el sector en que ens hem especialitzat i tots nascuts de la necessitat o previsió de necessitat existent en el nostre entorn. No és lloc, ni moment per parlar-vos d’exemples concrets però si que vull fer-vos veure que de la necessitat en surten de vegades decisions que ens ajuden a tirar endavant, a fer-nos fins i tot conscients de les nostres possibilitats i ser més respectuosos amb tot allò que tenim i que ens envolta i amb això també em refereixo al consum, al consum de tota mena, cercant la màxima eficàcia: regals, diners, combustible, energies...
 
Vinc d’una família on el català ha estat la llengua materna i paterna, però que com a fills d’una dictadura repressora o fins i tot d’una guerra civil, no varen tenir l’oportunitat d’aprendre dignament la nostra llegua, és més en prou feines l’escrivien o escriuen tal com la parlem. Jo nascut al 70, vaig estudiar a una escola on la majoria de professors feien les classes en català però els llibres de text, en la seva gran majoria eren en castellà, no recordo el percentatge però segur que més del 50%. Els primers llibres amb més de vint pàgines que vaig llegir a l’escola, eren “Ibor la locomotora” i “Oliver Twist” els dos en versió castellana.
 
Quan vaig acabar l’EGB, vaig estudiar formació professional a l’Institut de Formació Professional de Terrassa. De 20 o 25 alumnes que érem al primer curs, DOS parlàvem el català. La proporció no va canviar, però diguem que a partir de segon o tercer varem deixar, el meu amic Enric i jo, molta mediocritat pel camí i no ho dic pel idioma que parlaven els companys d’aula, si no per tot allò que se’n podia treure, començant pel respecte i educació. Va esser un primer curs difícil, no pel nivell, si no per que érem “los catalufos”. Recordes Enric?. Ostres, la de calbots que ens varem emportar, la de conyes que varem tenir que suportar i de vegades fins i tot humiliacions. Sort en varem tenir de la complicitat i suport que ens varem donar mútuament. D’aquells dos primers anys, segurament alguna cosa en va quedar... no segurament, allò va ser el principi.
 
Entre el 29 de Juny i el 14 de Juliol de 1992, el conegut Jutge Baltasar Garzón, va portar a terme sota el nom de “operació Garzón” la detenció, que se sàpiga, de 45 persones suposadament implicades amb l’organització armada Terra Lliure. Suposadament, aquelles detencions varen evitar un atemptat a les olimpíades de Barcelona, dic constantment suposadament per que en realitat l’organització armada Terra Lliure ja feia un temps que havia anunciat la dissolució. D’aquestes 45 persones detingudes, 18 foren condemnades de les quals 17 varen ser torturades, DISSET i parlem del 1992. Al 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans va declarar culpable a l’estat espanyol per negar-se a investigar les denúncies de tortures. Però això no acaba aquí 45 menys 18 son 27. Que varen passar amb les altres 27 persones?. La majoria fins que varen ser alliberades, varen estar retingudes aplicant-se la llei antiterrorista (incomunicació de varis dies, interrogatoris, intimidacions...). Amb el temps molts estem segurs que les detencions es van ampliar per assegurar que tots aquells que volien manifestar-se internacionalment havien rebut el missatge que aquelles olimpíades no serien un camí per donar a coneixia internacionalment altre cosa que no fos un país “grande y libre”. Sí alguns ho teníem  i tenim clar “la operación Garzón”, va ser un acte de intimidació del Govern Espanyol, que per cert en aquell moment no manaven els que hi son ara, eren els altres, els que ara parlen de federalisme.
 
Es possible que alguns de vosaltres aquestes alçades ja hàgiu deixat de llegir... llàstima, però es que és la meva felicitació, continuo.
 
A l’EGB, teníem dues hores de català setmanals, més o menys i quan el vaig acabar no vaig tenir ocasió de tornar-lo a estudiar mai més, bé si a formació professional, però penso que no varem passar mai dels articles, plurals i poc més... evidentment degut al nivell general dels alumnes i la poca importància que se li donava pràctica, docent i realment a la llengua catalana.
 
Fa uns anys un bon amic i formador de la UOC “oh capità, mon capità” em va dir, molt sensiblement “Xavi, llàstima que no tinguis una mica de cura amb l’ortografia doncs els teus escrits millorarien molt”. Allò com tants altres missatges i consells que em va donar, va fer-me reflexionar i junt a un gran amic ja jubilat, el senyor Jordi, vaig començar a posar-hi una mica d’atenció i molta, molta voluntat, no tota ho reconeix-ho però m’hi esforço, aquest esforç més altres aportacions (tots i sou) han fet que aquesta felicitació no estigui completament cada dues paraules plenes de faltes d’ortografia... eiii segur que n’hi ha un munt, però m’hi esforço, m’hi esforço, m’hi esforço.
 
Ara amb els anys, quan un és més que mai conscient del que ens ha costat arribar fins on som ara... ells tornen.  Fa mal, quin mal, molt mal, moltíssim mal i rebem atacs, i més atacs, mentides, odi, humiliacions, i vexacions, recolzades per una constitució caduca i un tribunal constitucional tan caduc com la pròpia constitució, unes institucions, administracions i govern estatal que en comptes d’aturar els mitjans de comunicació difamatoris, callen i recolzen amb el seu silenci i si poden i foten més llenya al foc, contra una llengua que teòricament forma part d’un estat pluricultural. 
 
Alguns de vosaltres sou d’origen castellà, alguns castellansnoparlants,  alguns teniu fills i nets nascuts a Catalunya que parlen en castellà, català i ja s’expressen fins i tot en algun idioma estranger com pot esser l’anglès o francès, treballeu i compartiu les hores i els dies parlant en castellà sense cap problema, enteneu el català però no us cal parlar-ho, sense cap problema... però ells ataquen, ataquen, i menteixen i menteixen i obren ferides i confronten i ara, ara fins i tot ataquen el nostre sistema educatiu, aquell que a vosaltres us permet sentir els vostres fills i nets parlar tranquil·lament en castellà amb l’avi i els pares i el català amb els amics del carrer o l’escola, els vostres fills i nets que cantaran “villancicos” la “nochebuena” i recitaran el vers en català el dia de Nadal, aquells que no entenen que passa i on és el problema, aquells que envoltats de joc e infància bilingüe no saben ben be que vol dir “españolizar” o qui és el “ministro Wert”.
 
Alguns de vosaltres segur que alguna vegada m’heu sentit explicar, que fa uns anys quan viatjava per Espanya per oci (he estat Andalusia, Extremadura, Galícia, Cantàbria, València, la Rioja, part del País Basc, Astúrias, algun lloc de Castilla y León, algun lloc de Castilla y la Mancha, la comunitat de Madrid en fi en general tot Espanya) en moments de introspecció mentre admirava monuments, ciutats o paratges, pensava “alguna cosa d’això és meu, sento que formo part de tot això”... ara em fa mandra, em fa tanta mandra de no sentir-me estimat pel que sóc i parlo, que ara prefereixo tirar a l’est i això no ho ha fet ni l’escola, ni la meva família, ni els meus amics, ni la premsa, ni la immersió lingüística, això ho ha provocat les mentides, les difamacions, els partits que han confrontat les cultures, els que imposen, els que no escolten, els que no respecten, els que fins i tot diuen coses que haurien de ser criminalitzades en comptes de recolzades quan ens comparen amb el genocidi nazi.
 
No sé com acabarà tot això, no sé fins i tot on arribarà, ni com “d’amics” acabarem tots plegats però si que sé  la mandra que em fa ser i sentir-me quelcom que ja no sóc ni sento. No cal més excuses, no cal més explicacions, no cal més argumentacions, ho sóc per que m’obliguen a ser i no tinc alternativa. Estic cansat, que ara ja no vull ser per que senti menyspreu per aquell o l’altre, senzillament no vull ser com no em cal ser per voluntat pròpia francès, anglès o hawaià.
 
Ara quan tot està tendre i les ferides comencen a sagnar, rebrota els “catalufos” de la formació professional, el Garzón del 92, les retallades socials que patim i que encara no pateixen els altres, les infraestructures que hem de pagar i que els altres no paguen, els atacs a la nostra cultura i llengua, que no respectin un estatut fet per a mida i aprovat per ells, pels anys de repressió primer sota la dictadura ara sota la “democràcia”, per sentir-me cada dia del món que sóc un intolerant i egoista, per sentir-me que sóc un mal educat per parlar en català, pels acudits sobre “garrepes”, per sentir que som uns esgarriacries per que només pensem en nosaltres... 
 
Ser que alguns de vosaltres no us identificareu amb les meves paraules, ser que alguns de vosaltres fins i tot poder us sabran greu, però us puc assegurar que en la meva felicitació de Nadal hi ha tanta sinceritat com ganes de desitjar-vos, vingueu d’on vingueu i sentint-vos com us sentiu, salut, il·lusió i sort, compartint i lluitant junts per tirar endavant aquest, per que no, esperançador 2013.
 
Bon Nadal i Feliç any nou!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada