Diuen que les ciutats mai descansen.

Diuen que les ciutats mai descansen, que sempre hi ha algú circulant amunt i avall, que sempre hi ha activitat, que per les nits a les grans ciutats res no canvia... però no és veritat.

Tanco la porta i em poso els auriculars.

Play. Sona les primeres notes de Mr Bojangles, Nina Simone.

Tot just arribar al carrer, agafo aire i el deixo anar, un gran sospir. L’aire calent que surt dels meus pulmons envaeixen l’espai, em pujo la caputxa de la dessuadora i començo a corre.

El carrer fa pujada, però ja m’està bé.

Una parella abraçats cerquen intimitat en un portal, mentre s’acaricien i es petonegen planejant a cau d’orella un futur sempre junts i ple de somnis.

Un home regira el cubell de les escombraries mentre s’aproxima el camió en un darrer intent de trobar quelcom aprofitable. Un altre escombra les fulles humides caigudes dels arbres... de sobte es para, tanca els ulls, aixeca el cap cercant l’infinit, s’ha l’acosta i comença a moure’s lentament a ritme d’una melodia inexistent mentre recorda, nostàlgics balls de saló de quan era jove.

El meu cos s’escalfa ràpidament, miro el pulsòmetre mentre puja de mica en mica. En un balcó, una àvia fuma mentre mira l’horitzó i recorda aquells anys en que ella també tenia amb qui compartir. Ara sola, espera que la nit passi i torni a sortir el sol.  Sola, les nits son llargues.

Algú ben tapat dorm en un caixer.

El Sr Antonio aprofita per treure el seu vell gos que anomena fosc. El Sr Antonio mai havia corregut com jo faig ara. No tenia temps per que sempre tenia la botiga del barri oberta fins i tot els diumenges. Sempre obert, sense festes, fins que la Maria el va deixar ja fa uns anys. Te fills però... un és un gran directiu d’una gran empresa i viu a Londres i l’altre és metge a un hospital de New York. Son molt espavilats, es guanyen molt be la vida i van molt atabalats per això no el poden visitar mai. Sempre ho explica el Sr Antonio mentre es toca la corbata que mai es treu i que li va regalar la Maria al darrer dia del pare que varen celebrar junts abans que ella marxes. Ell sempre hagués volgut marxar primer. Es troba tan sol.

A les ciutats també plou, però això no m’atura. Segueixo amunt cercant la part alta de la ciutat… les gotes cauen sense molta intensitat, però suficient per netejar el terra i l’aire.

Les finestres son com petites històries dins un gran llibre. M’agrada mirar-les des del carrer e imaginar-les el que amaguen. A les grans ciutats totes les finestres tenen les seves històries. De vegades només veig el llum que penja del sostre i ja en tinc prou per imaginar qui hi viu: un escriptor, un detectiu privat… Sí, a les ciutats com la meva aquests personatges existeixen. Son supervivents que per la nit segur també escolten la Nina Simone i encara que mai han acabat d’aprendre’n, tenen un trompeta i fan veure que la toquen al ritme d’unes notes que surten d’un megàfon comprat als encants.

Ara el ritme és intens, la música i la Nina m’embriaguen. He trobat el ritme de creuer.

Una dona surt d’un portal. Aixeca el cap i un nen i una nena li diuen adéu, des de la finestra, mentre ella els llença un petó. Una llàgrima rellisca per la galta mentre es corda els botons de l’abric. Sota aquest, porta una bata blanca que diu quelcom d’un hospital.

Arribo a la part més alta de la meva ciutat. Paro, estiro, aixeco el cap i allí, ella es troba. Milers i milers de llums la il·luminen. El meu cor accelerat i ella, la Nina, segueix cantant. Circulen cotxes, molt menys que de dia, però circulen. És la meva ciutat. Demà aquesta ens donarà una altre oportunitat i penso que com la meva ciutat no n’hi ha un altre.

De baixada unes cantonades per sobra de casa meva, una jova em crida, em paro, em giro i ella somrient em pica l’ullet, la miro, em mira, s’acosta, em treu un auricular de l’orella i em diu “estàs suat” i jo li responc “i tu sola?”… Do I Move You, diu la Nina “si…” diu ella, aixeco el meu braç per que me l’agafi i baixem junts el carrer fins casa meva. Avui després de corre, dutxar-me i sopar, no dormiré sol a la meva estimada gran ciutat. Això diuen, que  a les grans ciutats com la meva també passa... després de sortir a corre una nit d’hivern.