dilluns, 15 d’abril de 2013

Sovint era dissabte…



Sovint era dissabte… sovint no, sempre era dissabte.

L’àvia anava a plaça de bon matí mentre tots dormíem i el cancell era la benvinguda. Sempre a la mateixa hora sempre puntual per que si no llavors el temps passava ràpid i no tenia temps, segons ella, de fer tot el que tocava fer el dissabte.

Entre aquí i allà de lluny un gall anunciava el bon dia i de sobte aquell so  també familiar del matí del dissabte d’un barri de Sant Pere xiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuiiiiiiiiiiiiii. Saltava del llit i tot i que el terra era fred, descalç i amb pijama travessava el passadís d’una planta baixa ben freda que no era impediment per mogut la curiositat infinita que encara envolta tot infant marxar al quarto de reixa a mirar entre les ranures d’unes persianes de fusta còmplices de nombroses vistes furtives que trencaven l’anonimat d’aquell que poc espera ser observat darrera una innocent finestra.

Ell pujava pel carrer de casa, amb la bicicleta al costat mentre amb una mà intrèpidament en equilibri dominava l’estri de les dues rodes i amb l’altre tocava aquella mena d’harmònica tan característic.

No ho recordo, però segurament portava una gorra, bigoti, no era gaire alt, portava uns pantalons i jaqueta blava, d’aquelles que abans portaven els mecànics i bufava aquell xiuuuuuuuuuuiiiiiiiiii seguit d’un “ellllll afiladooooorrrrrrr”.

De sobte d’un portal una veïna amb la bata d’anar per casa, els rul·los al cap i amb unes tisores i ganivet a la mà s’apropava aquell personatge de la bicicleta. Ell se les mirava i llançava ràpidament un pressupost i la dona aixecant la sella “i per les dues eines quin preu em fa?, vinga homeee que costa arribar a final de setmana…” per aquelles dates, la gent encara cobrava per setmanes, la setmanada.

L’afilador posava un cavallet es posava a pedalar mentre feia rodar el ganivet sobre una pedra d’afilar, fent saltar espurnes com si fossin les bengales de Sant Joan.

Dues eines ben afilades per un grapat de monedes.

Cavallet enlaire i carrer amunt mentre desapareixia el xiuuuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiiii, bicicleta en mà i aquell record entranyable que encara recordo ara d’un dissabte el matí: els avis, la germana, el gall i elllll afilllaaaadooooorrrrrr.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada