diumenge, 2 de juny de 2013

Ell és així...



Quina alegria aquest matí quan he obert el correu veure aquesta gran noticia.

No pel fet en si, si no per la persona que allí estava i per tot el que representa.

Sencill, honest, amb mirada candida i veu trencadissa i dolça que brolla amb desmesura humilitat, bondat i sinceritat.

Penso en un moment trist però a l’hora com una de les abraçades més emotives, sentides i possiblement pel moment més sinceres en el tanatori de Barcelona. Moments on la seva abraçada deia adéu a una persona estimada però a l’hora a traves de les seves llàgrimes florien per tot arreu flors de mil colors carregades amb pètals d’esperança.

Recordo una pujada cap a coll d’estenalles des del cantó que be de mura, penso que a les hores veníem de fer el famós circuit de la “V”… no se tan si val, pujàvem per la sinuosa carretera, feia calor i jo comptava cada un dels centímetres que les meves rodes avançaven mentre la bicicleta feia equilibris per no caure, degut es clar, a la velocitat descontrolada negativa que ja les meves cames podien suportar. Ell al meu costat m’explicava histories d’escalada en el transcurs d’aquells quilòmetres, regalant-me narracions que descrivien moments especials de la seva vida i compartia amb mi tot intentant distreure la meva ment d’aquell calvari que de sobte és va tornar en una meravellosa experiència. Aquestes son les persones que si s’escau, encara motiven seguir-les a roda.

Des del silenci, sense opulències, vanitats, ni ganes de sobresortir per sobre de ningú ell avança per la vida com un autèntic exemple a seguir per tots, ensenyant-nos que a la vida només es triomfa quan un esta be amb si mateix i en concordança amb el seu entorn.

Avui amb aquesta imatge, aixeca els braços no per que hagi quedat primer si no per que un cop més ens dona la oportunitat d’entrar a la seva vida i ens convida a lluitar pels nostres ideals més emotius, lluny de l’egoisme i la premissa que la societat imposa de ser sempre el primer a costa del que sigui. Avui ell, ens ha ensenyat que des de la humilitat també es pot vença amb principalment dues soles armes, el cor i un somriure. Ell és així…



1 comentari:

  1. Xavi, no t'imagines com m'han arribat aquestes paraules! Gràcies, per obrir-me els ulls, per compartir-ho i sobretot per ser-hi, ara i aquell 27 de gener!!
    Amb gent com tu al meu voltant és molt díficil no seguir endavant, és molt díficil rendir-se, vosaltres sou els vertaders exemples!

    Mestre, una i mil vegades gràcies.
    Sempre teu Quique!

    ResponElimina