Capítol
1
Son
moltes les coses que els pobles amaguen.
No
puc dormir... és tant increïble el que avui he descobert d'aquest
poble on fa quinze anys vaig venir a viure. Quina nit fosca de tardor
més llarga m'espera. Observo les gotes de la pluja impregnades en
els vidres i no puc deixar de pensar en el que ella va passar, com va
influir en les famílies implicades i com a data d'avui després de
tants anys els seus hereus encara reben part d'aquell llegat.
Segurament ells són ignorants del que va succeir aquella nit
d'embalat i si jo no ho desvetllo, s'oblidarà per sempre. Poder és
el millor. Però per que m'ho ha explicat?. Per que ell no trapassa
amb el seu secret i s'ha decidit cedir-me aquest mal son. No veu que
m'ha fet còmplice?
Son
moltes les coses que els pobles amaguen. A les ciutats també, però
la diferència més important és que les ciutats creixen i els seus
secrets s'esvaeixen com la seva història difuminada per la
transformació accelerada a la que es veuen sotmeses junt als cognoms
de les famílies... que tenen coses que amagar.
En
els pobles han de passar generacions perquè les conseqüències de
les ferides se les mengi el temps. En els pobles aquestes son
profundes, costen de cicatritzar. Elles, les cicatrius, continuen
presents cada cop que un es queda despullat davant el mirall i
llavors els records afloren amb llàgrimes de penediment d'uns fets
que semblaven que mai més tornarien. En els pobles al silenci es
públic, però els fets perduren en el temps.
Així
de cruels son els pobles. Dins l'aparent tranquil·litat dels seus
carrers, son caixes que fa temps que no s'obren i guarden fotografies
en blanc i negre de personatges que sembla que mai van riure,
guardant mentre estàtics per l'ocasió. Fotografies que escenifiquen
festes majors i balls d'embalats que reflecteixen la senzillesa de
les trobades d'esbarjo per amortir els dies de treball dur al camp.
Unes fotografies que a l'hora entre les ombres, s'amaga a
l'observador petits detalls que intenten no fer perceptibles les
seves grises i fosques històries on sovint acabaven amb la
fragilitat i aparent innocència d'un moment, que semblava que tant
sols vulgues perdurar en el temps, però que en el fons era el
testimoniat-ja de fets que el Cintet va acabar de revelar en les
nostres trobades.
Poder
el Cintet, es va cansar de ser còmplice del silenci i a les portes
de la mort va veure en la meva companyia, l'oportunitat d'un agnòstic
rebel de no emportar-se els secrets d'aquells retrats.
El
Cintet una vegada em va dir: “Quan ets jove et penses que el
temps tot ho esborrarà, però no, amb els anys sovintegen les
arrugues, els cabells blancs i les hores d'insomni. Es llavors amb el
llum apagat, que els teus actes del passat tornen a sorgir. Els bons
també però els més cruels ho fan de forma impecable”.
En volem més
ResponEliminaSegueix Xavi, fa de molt bon llegir.
ResponEliminaostres espero ser capaç de mantenir el vostre interès!
ResponElimina: ) gràcies!
Elimina