Quan els carrers callen

En Cintet a l'escola es coneixia perfectament els desperfectes de la pared del càstig. Si passava tantes hores, agenollat, braços en creu i amb dos llibres a cada mà, que et podia descriure amb tot detall cada un dels forats i escletxes que allí si trobaven. De vegades arribava a casa amb els genolls sagnant i quan ho veia la mare, ell sempre preferia mentir dient que s'ho havia fet jugant entre les vinyes.

Don Pedro, el mestre, ja l'havia deixat per inútil després de trencar moltes regles de fusta que van testar sovint els dits i el cul d'en Cintet.

-Miren Sr Pere y Sra Remei- deia Don Pedro recolsant-se sobre la taula- su hijo va a ser un desgraciado. Se pasa el dia distraido, nunca trae los deberes hechos y lo peor de todo es que por mucho que intente reconducirlo siempre tiene esa sonrisilla que lo... es la quinta vez que vienen ustedes este año y no ha cambiado nada.

I allí estaven els pares, el Pere i la Remei amb el cap clot mirant a terra avergonyits i reben un cop més el sermó de Don Pedro. Quan arribaven a casa sempre renyaven en Cintet per que sabien que era la seva responsabilitat, però en el fons no tenien cap dubte que en Cintet era tot cor, treballador, espavilat i bon fill... i se'n sortiria.

-...entiendo que ustedes esten todo el dia trabajando y no puedan hacerse cargo de Cintet pero me distrae el resto de alumnos que quieren aprender- deia Don Pedro en to adoctrinador mirant per sobre d'aquelles petites ulleres rodones com si es tractés d'un ésser superior. En realitat en aquells temps el mestre, el mossèn i la família més respectada del poble es sentien i eren superiors al resta.

I després de dues hores de sermó, amb un cistell de verdures de l'hort i una representació de la darrera matança, arribaven a un acord de que en Cintet continués anant a escola amb el tracta que no distreies a la resta de companys.

En Cintet, era el fill únic del Pere Sastre i la Remei Fuster, fills de Solsona que de ven joves varen arribar a Ullastrell cercant una nova vida.

Sembla ser que en Pere no era gaire creient i no anava a missa i això en aquell temps no era ben rebut. Tal era la seva rebel·lia contra la casa de deu que quan va conèixer la Remei i va voler trobar feina, tothom li tancava les portes. Coses de joves que amb el temps vas suavitzant, sobretot quan entens que només pots ser quelcom si tens diners i que sinó en tens, més et paga la pena ser curós amb les regles del joc.

Encegats d'amor es varen casar i deixar la casa dels pares cercant lluny una nova oportunitat de crear la seva família i així varen arribar a Ullastrell amb tot el que havien recollit del casori que cabia dins un parell de mocadors de farcell i quatre eines de camp que es podia carregar perfectament en aquell petit carro tirat per una mula vella que els havien pogut regalar amb quasi tots els estalvis, els pares del Pere i la Remei.

Quan varen arribar, la sort els va somriure per primera vegada, essent els nous masovers de l'única casa de pagès de la zona que tenien vaques, d'aquí que es coneixia aquella gran casa senyorial com Cal Vaqueria. Ningú sabia ben be qui eren els amos, tants sols que eren d'una família burgesa de Barcelona que la van adquirir feia anys per liquidar un deute de joc.

En Cintet tenia el cabell negre i tant enrinxolat que recordaven les onades d'aquell mar rebel que formaven part de les histories de pirates que li havien explicat els pares quan era petit. El mar... ell no coneixia el mar, tan sols les terres que l'envoltaven plens de ceps, oliveres i horts. Tampoc necessitava gaire més i no sentia interès per veure món. A les hores aquell era el seu món i li encantava el seu poble. Era jove, invencible, no temia per res i no prenia cap mena d'atenció dels perills que l'envoltaven.

El seu cos fibrat esculpit per hores de traginar bestiar amunt i avall, carregant bales de palla que calia manipular per tenir menjar per l'hivern i aquells llibres a cada braç, varen fer d'en Cintet un jove de molt bon veure que junt a la seva destresa embadocadora i aquells ulls blaus, quan es va endinsar en la febrositat adolescent, portava de cap a totes las noies del poble.

Aquell jove era conscient de la seva atracció. A l'estiu es passava hores treballant sota el sol sense camisa i aquest és reflectia sobre el seu cos seminu suat, fent-lo encara més desitjat per aquelles observadores furtives que darrera un matoll començaven a descobrir els secrets del seu cos en la intimitat del seu llit.

De sobte, aquella escena sensual s'acabava amb corredisses i rialles quan aquell jove conscient que era protagonista d'aquell escenari, es girava mirant fix aquells matolls mentre enviava un somriure embriagador. I totes marxaven corrent,... totes menys ella, que s'aixecava sense presa i sense apartar els seus ulls d'ell, seguia a contra cor la resta de companyes, perquè en aquells temps, desitjar segons què era de fresca i pecadora.