Quan els carrers callen

Capítol 2

Oblida, oblida...

I de sobte, el Juliol de 1936 esclata la guerra civil. Amb l'alçament de l'exercit sublevat Espanya queda dividida en dos bàndols i els pobles també.

La guerra era l'excusa per passar comptes. Primers uns, després els altres.

Quan va esclatar la guerra en mossèn Manel va fugir. Algunes famílies del poble varen anar a buscar-lo a casa, per recordar-li totes aquelles penúries que els havien fet passar, però en mossèn essent conscient del que estava passant a les grans ciutats, va tocar el dos.

L'altre família que va tenir que marxar va ser la família Miravet.

L'avi Joan havia obert un petit taller de fer fil a Terrassa gràcies als diners de la família de l'avia Conchita. Els pares de l'avia Conchita eren emigrants d'Andalusia amb moltes terres i diners que diuen alguns, varen fer els seus avantpassats amb el tracta de negres entre Espanya i Amèrica. Aquesta fortuna heretada de pares a fills i de fills a nets va ser la base amb la que l'avi Joan li va permetre moure's en un entorn de cert privilegi i ja s'ha sap, que el diner crida diner.

La petita fabrica de l'avi Joan i unes amistats oportunament influents, varen fer que aquell taller, en poc temps es convertís en una de les fabriques de fil més importants de Terrassa.

La família Miravet no es barrejava gaire amb la gent del poble. Tan sol se'ls veia en taules estratègicament privilegiades de l'embalat per la festa major que només ells podien accedir o passejant pel poble en activitats de certa notorietat amb visites d'alts càrrecs, no tant sols per fer palesa la seva sublim superioritat sinó a més a més per poder lluir els vestits que sovintejaven les grans festes de la gent rica de Terrassa.

Ells no eren rics, eren divins.

Però l'inici de la guerra civil i l'oportunitat de passar comptes va ser el detonant en el bàndol republicà per que sota la suposada inadversió per l'entorn catòlic, la família Miravet, uns creients d'exemple inqüestionable haguessin de fugir a corre-cuita. Una fugida que el Gener de 1939 quan el transcurs de la guerra va canviar de color, tindria les seves conseqüències més cruels com a revenja i que serien el llegat que rebrien les nostres famílies fins a data d'avui.

Tanmateix a casa, intentàvem passar desapercebuts. Fins les hores tot quedava molt llunyà i jo entre el camp i les faldilles de les mosses del poble ja en tenia prou i tot lo altre era aliè a la meva innocent realitat, fins que varen tornar la família Miravet.

Poc abans de tornar, l'avi Joan va contactar amb varies persones del poble per que posessin ordre a casa seva. En el transcurs de la fugida, varies persones del poble varen saquejar la casa del mossèn i la de varies famílies riques però sobretot la de la família Miravet que representava la conseqüència de la misèria que alguns havien patit fins les hores.

Una de les persones amb qui va contactar, era el pare. Aquest fet, va fer que jo anés sovint a casa de la família Miravet abans i quan varen tornar, a netejar els voltants de casa seva, a treure les males herbes i plantar flors.

Mentre uns plantaven el que fes falta per sobreviure i fugir de la fam, la família Miravet plantaven flors.

Una tarda mentre era treballant a casa dels Miravet, va arribar el Mossèn.

-Buenas tardes señor Manuel- així li deien el servei- voy a llamar al señor.

I amb una lleu salutació la Irene reculava, quasi fugin i entrava la casa.

El mossèn es va seure, mentre amb un mocador s'eixugava la suor de la cara.

Al cap d'un instant, es varen sentir les passes d'algú que s'apropava, evidentment era l'avi Joan doncs aquell soroll provenia d'unes sabates i en aquells temps, de sabates només en tenien els senyors, el resta anàvem amb espardenyes amb una mica de sort, no gaire forades.

-Bona tarda Mosset Manel – deia l'avi Joan, mentre en mossèn Manel s'aixecava i intercanviaven una abraçada – com anat pel Pirineu mossèn Manel?. Va arribar ahir, oi?. Nosaltres vàrem arribar la setmana passada i ja ho veu encara estem posant ordre a la casa. Aquests malparits ho varen regirar tot!

-Fatal, fatal... he passat fam. Deia en mossèn Manel mentre es tocava la seva sinuosa panxa.

-Si que el veig més prim. Asseguis si us plau...-mentre els dos prenien lloc cada un al seu seient, l'avi Joan cridava- Irene, porta unes galetes i el vi dolç de l'ampolla del meu despatx, si us plau!

-He estat a casa uns cosins a Esterri d'Àneu. Viuen a una borda a les afores del poble i la gent allí va més a lo seu, nom com aquí que tot son xafarderies i enveges- Deia el mossèn assentint amb el cap les seves pròpies paraules.

-Si... en aquest poble, l'enveja a fet que alguns es passessin de la ratlla. Però ara que ja tot ha tornat, gràcies a deu, al seu lloc, arribat l'hora de posar els punts sobre les is- l'avi Joan, mentre deixava el puro reposar sobre els seus llavis, va posar una mà a la butxaca interior de la seva jaqueta i va treure un paper que el va llençar sobre la taula.

El mossèn el va agafar i va murmurejar:

-Paulí, Migi, Lucio, Ton...- va aixecar la vista amb un lleu somriure.

-Que es pensava mossèn, que tot això que aquests desgraciats varen fer passar a la meva família, quedaria així?.

El mossèn de sobte, va aixecar la vista mirant-me com treballava i amb un lleu moviment de cap va fer atreure l'atenció l'avi Joan que no estaven sols. L'avi Joan es va girar i quan em va veure, va tornar a girar-se cap al mossèn.

-En Cintet és com de la família, a més més... jo fins i tot diria que és mig sord.