Capítol
2
Oblida,
oblida...
I
de sobte, el Juliol de 1936 esclata la guerra civil. Amb l'alçament
de l'exercit sublevat Espanya queda dividida en dos bàndols i els
pobles també.
La
guerra era l'excusa per passar comptes. Primers uns, després els
altres.
Quan
va esclatar la guerra en mossèn Manel va fugir. Algunes famílies
del poble varen anar a buscar-lo a casa, per recordar-li totes
aquelles penúries que els havien fet passar, però en mossèn essent
conscient del que estava passant a les grans ciutats, va tocar el
dos.
L'altre
família que va tenir que marxar va ser la família Miravet.
L'avi
Joan havia obert un petit taller de fer fil a Terrassa gràcies als
diners de la família de l'avia Conchita. Els pares de l'avia
Conchita eren emigrants d'Andalusia amb moltes terres i diners que
diuen alguns, varen fer els seus avantpassats amb el tracta de negres
entre Espanya i Amèrica. Aquesta fortuna heretada de pares a fills i
de fills a nets va ser la base amb la que l'avi Joan li va permetre
moure's en un entorn de cert privilegi i ja s'ha sap, que el diner
crida diner.
La
petita fabrica de l'avi Joan i unes amistats oportunament influents,
varen fer que aquell taller, en poc temps es convertís en una de les
fabriques de fil més importants de Terrassa.
La
família Miravet no es barrejava gaire amb la gent del poble. Tan sol
se'ls veia en taules estratègicament privilegiades de l'embalat per
la festa major que només ells podien accedir o passejant pel poble
en activitats de certa notorietat amb visites d'alts càrrecs, no
tant sols per fer palesa la seva sublim superioritat sinó a més a
més per poder lluir els vestits que sovintejaven les grans festes de
la gent rica de Terrassa.
Ells
no eren rics, eren divins.
Però
l'inici de la guerra civil i l'oportunitat de passar comptes va ser
el detonant en el bàndol republicà per que sota la suposada
inadversió per l'entorn catòlic, la família Miravet, uns creients
d'exemple inqüestionable haguessin de fugir a corre-cuita. Una
fugida que el Gener de 1939 quan el transcurs de la guerra va canviar
de color, tindria les seves conseqüències més cruels com a revenja
i que serien el llegat que rebrien les nostres famílies fins a data
d'avui.
Tanmateix
a casa, intentàvem passar desapercebuts. Fins les hores tot quedava
molt llunyà i jo entre el camp i les faldilles de les mosses del
poble ja en tenia prou i tot lo altre era aliè a la meva innocent
realitat, fins que varen tornar la família Miravet.
Poc
abans de tornar, l'avi Joan va contactar amb varies persones del
poble per que posessin ordre a casa seva. En el transcurs de la
fugida, varies persones del poble varen saquejar la casa del mossèn
i la de varies famílies riques però sobretot la de la família
Miravet que representava la conseqüència de la misèria que alguns
havien patit fins les hores.
Una
de les persones amb qui va contactar, era el pare. Aquest fet, va fer
que jo anés sovint a casa de la família Miravet abans i quan varen
tornar, a netejar els voltants de casa seva, a treure les males
herbes i plantar flors.
Mentre
uns plantaven el que fes falta per sobreviure i fugir de la fam, la
família Miravet plantaven flors.
Una
tarda mentre era treballant a casa dels Miravet, va arribar el
Mossèn.
-Buenas
tardes señor Manuel- així li deien el servei- voy a llamar al
señor.
I
amb una lleu salutació la Irene reculava, quasi fugin i entrava la
casa.
El
mossèn es va seure, mentre amb un mocador s'eixugava la suor de la
cara.
Al
cap d'un instant, es varen sentir les passes d'algú que s'apropava,
evidentment era l'avi Joan doncs aquell soroll provenia d'unes
sabates i en aquells temps, de sabates només en tenien els senyors,
el resta anàvem amb espardenyes amb una mica de sort, no gaire
forades.
-Bona
tarda Mosset Manel – deia l'avi Joan, mentre en mossèn Manel
s'aixecava i intercanviaven una abraçada – com anat pel Pirineu
mossèn Manel?. Va arribar ahir, oi?. Nosaltres vàrem arribar la
setmana passada i ja ho veu encara estem posant ordre a la casa.
Aquests malparits ho varen regirar tot!
-Fatal,
fatal... he passat fam. Deia en mossèn Manel mentre es tocava la
seva sinuosa panxa.
-Si
que el veig més prim. Asseguis si us plau...-mentre els dos prenien
lloc cada un al seu seient, l'avi Joan cridava- Irene, porta unes
galetes i el vi dolç de l'ampolla del meu despatx, si us plau!
-He
estat a casa uns cosins a Esterri d'Àneu. Viuen a una borda a les
afores del poble i la gent allí va més a lo seu, nom com aquí que
tot son xafarderies i enveges- Deia el mossèn assentint amb el cap
les seves pròpies paraules.
-Si...
en aquest poble, l'enveja a fet que alguns es passessin de la ratlla.
Però ara que ja tot ha tornat, gràcies a deu, al seu lloc, arribat
l'hora de posar els punts sobre les is- l'avi Joan, mentre deixava el
puro reposar sobre els seus llavis, va posar una mà a la butxaca
interior de la seva jaqueta i va treure un paper que el va llençar
sobre la taula.
El
mossèn el va agafar i va murmurejar:
-Paulí,
Migi, Lucio, Ton...- va aixecar la vista amb un lleu somriure.
-Que
es pensava mossèn, que tot això que aquests desgraciats varen fer
passar a la meva família, quedaria així?.
El
mossèn de sobte, va aixecar la vista mirant-me com treballava i amb
un lleu moviment de cap va fer atreure l'atenció l'avi Joan que no
estaven sols. L'avi Joan es va girar i quan em va veure, va tornar a
girar-se cap al mossèn.
-En
Cintet és com de la família, a més més... jo fins i tot diria que
és mig sord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada