Coneixeu l’escultura hiperrealista de l’escultor Ruben Orozco del projecte “invisible soledad”?
Aquesta escultura representa la Mercedes una senyora “de la tercera edat” que viu a Bilbao y viu la soledat que viuen moltes persones en la mateixa situació que la Mercedes. Persones que sovint tenen família, però que atrafegats amb els nostres dies a dies, oblidem els seus dies a dies.
La iaia quasi cada dia parlava amb algú de nosaltres però ella també algun dia el passava sola. De vegades quan l’anava a veure em deia el mateix que diu la Sra. Mercedes “ahir no vaig parlar amb ningú”.
Quan arribes a certa edat on l'evolució passa a ser degeneració i t’impedeix de mica en mica els moviments, t'adones que et vas morint en vida. S'acaben els projectes, les il·lusions i t'adones que cada cop formes menys part de les “coses” dels altres.
Ella em deia…”que trist és Xavier, veure en el que ens convertim” poder en el fons em volia dir, que trist és estar cada cop més sola. Sola de companyia, de formar part d’alguna cosa i veus que passen els dies com cauen les fulles, sense ser de gaire interès per ningú. És la trista soledat d’una etapa de la vida que si arribes, t’afronta a la trista realitat de veure com cada cop ets més depenent i aquells que formaven part del teu dia a dia, s’allunyen o ja no hi són.
Els que rodegen aquestes persones i encara mantenim les plenes facultats, veiem aquestes “queixes” com quelcom molest, per que t’altera la teva pròpia pau basada en projectes, vivències, esdeveniments, desitjos… i així som el gènere humà. I som més o menys conscients que poder arribarem aquesta situació, però queda lluny, tan lluny que acabes pensant que tu no ho viuràs amb el mateix “pessimisme”, però com deia la iaia “si arribes a la meva edat t’adonaràs que el temps passa ràpid. Jo a la teva edat pensava que no arribaria mai i sense adonar-me mira… ja hi sóc”.
I quan expliques aquestes experiències a certs “coach”, “savis”, “gurus” et treuen aquells tòpics “i la sort que hi va arribar” “i ella sort que tenia família” “i ella sort que no li faltava res”… però aquests personatges ho diuen des de la perspectiva de la independència, de la il·lusió de tenir projectes, idees, objectius… però tot arriba i algun dia també seran la iaia i la Mercedes i llavors pensaran “jo pensava que quedava lluny i mira on sóc”.
Tanmateix la soledat no te perquè ser sempre quelcom indesitjable. Hi ha gent que la cerca, fins i tot s’hi troba a gust o segur. He arribat a la conclusió que és un estat mental que moltes vegades no es gaudeix perquè et sents insegur.
A la tercera edat avançada o depenen de l'estat físic en que es trobi la persona, aquesta inseguretat i dependència ho emfatitza. Però també hi ha persona a totes les edats que pateixen la soledat com quelcom desagradable per que a la fi la inseguretat no té edat. Ésser vulnerable va lligat a la part més primitiva del ésser humà i segurament va ser un dels motius pels quals ens vàrem començar a reunir, unir i no viure sols, per sentir-nos protegits.
L'altre dia vaig llegit a un anunci que hi ha 7 milions de persones que pateixen una malaltia minoritària i penso en la soledat que pateixen els seus més propers. Intentar solucionar la soledat no desitjada de tots aquells que ens envolten seria perfecte per aquestes dates, però poder amb un petit gest de cada un de nosaltres solucionarem més que intentar projectar grans propòsits i no fer res. Un d’aquests possibles petits gestos seria donar un cop de mà aquestes famílies que fugen de la soledat i cerquen solidaritat per donar esperança a les persones que pateixen aquestes malalties... i no ho dic tan sols per TV3.
Que tingueu unes bones festes de nadal amb aquells que desitgeu i us ho permetin…. I per que no, si és desitjat acompanyats de la vostra soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada