Quan els carrers callen.

Capítol 1

Son moltes les coses que els pobles amaguen.

No puc dormir... és tant increïble el que avui he descobert d'aquest poble on fa quinze anys vaig venir a viure. Quina nit fosca de tardor més llarga m'espera. Observo les gotes de la pluja impregnades en els vidres i no puc deixar de pensar en el que ella va passar, com va influir en les famílies implicades i com a data d'avui després de tants anys els seus hereus encara reben part d'aquell llegat. Segurament ells són ignorants del que va succeir aquella nit d'embalat i si jo no ho desvetllo, s'oblidarà per sempre. Poder és el millor. Però per que m'ho ha explicat?. Per que ell no trapassa amb el seu secret i s'ha decidit cedir-me aquest mal son. No veu que m'ha fet còmplice?

Son moltes les coses que els pobles amaguen. A les ciutats també, però la diferència més important és que les ciutats creixen i els seus secrets s'esvaeixen com la seva història difuminada per la transformació accelerada a la que es veuen sotmeses junt als cognoms de les famílies... que tenen coses que amagar.

En els pobles han de passar generacions perquè les conseqüències de les ferides se les mengi el temps. En els pobles aquestes son profundes, costen de cicatritzar. Elles, les cicatrius, continuen presents cada cop que un es queda despullat davant el mirall i llavors els records afloren amb llàgrimes de penediment d'uns fets que semblaven que mai més tornarien. En els pobles al silenci es públic, però els fets perduren en el temps.

Així de cruels son els pobles. Dins l'aparent tranquil·litat dels seus carrers, son caixes que fa temps que no s'obren i guarden fotografies en blanc i negre de personatges que sembla que mai van riure, guardant mentre estàtics per l'ocasió. Fotografies que escenifiquen festes majors i balls d'embalats que reflecteixen la senzillesa de les trobades d'esbarjo per amortir els dies de treball dur al camp. Unes fotografies que a l'hora entre les ombres, s'amaga a l'observador petits detalls que intenten no fer perceptibles les seves grises i fosques històries on sovint acabaven amb la fragilitat i aparent innocència d'un moment, que semblava que tant sols vulgues perdurar en el temps, però que en el fons era el testimoniat-ja de fets que el Cintet va acabar de revelar en les nostres trobades.

Poder el Cintet, es va cansar de ser còmplice del silenci i a les portes de la mort va veure en la meva companyia, l'oportunitat d'un agnòstic rebel de no emportar-se els secrets d'aquells retrats.

El Cintet una vegada em va dir: “Quan ets jove et penses que el temps tot ho esborrarà, però no, amb els anys sovintegen les arrugues, els cabells blancs i les hores d'insomni. Es llavors amb el llum apagat, que els teus actes del passat tornen a sorgir. Els bons també però els més cruels ho fan de forma impecable”.