per què si sorgeix de nou l'oportunitat, ho tornarem a fer.

Benvolgut amic 

Aquest any no hi aniré.

Eren els anys 80 quan anava a Barcelona essent conscient que en qualsevol moment unes tanquetes apareixerien i començarien les corredisses... però formava part de la diada. Les paradetes del fossar, una petita i familiar manifestació, la lectura d'un manifest per part d'algú encaputxat i les corredisses. Recordo que anava a Barcelona en tren. A casa no ho sabien oficialment, tot i que sempre he pensat que en el fons l'àvia ho intuïa perquè sempre em deia... "Sobretot Xavier que no et passi res".

En aquells moments l'independentisme, a més a més d'un somni adolescent era una identitat, una forma adolescent de revelar-te, però ens mantenia il·lusionats en quelcom que quedava lluny, molt lluny.

Aquesta passada dècada ha estat quasi un somni fet realitat. Penso en les converses amb gent que no hagués dit mai que arribarien a tenir espurnes d'esperança en els ulls quan veien que tot avançava, que la societat en general en parlava i dipositaven somnis compartits en un projecte que ens uniria i donaria l'oportunitat als nostres joves de viure en un petit paradís on la justícia social fos quelcom més que una societat basada en l'economia, el consum, la individualitat, l'egoisme, la desigualtat...

Això que per molts des de l'adolescència era un somni, l'1 d'Octubre ens va fer despertar i ens vàrem adonar compte que en realitat era això un somni. El pitjor d'un somni immensament esperat és que quan despertes de mica en mica i mires al teu voltant t'adones que només era un somni i el que encara és pitjor d'un somni és que quan a mesura que et vas despertant del tot i penses on vius i el que t'envolta t'adones que aquell somni no serà possible i que allò que vares tocar amb les puntes dels dits s'allunya lentament i que per molt que t'estires per agafar-lo perquè no marxi d'entre les teves mans, s'allunya, s'allunya fins a esvair-se com el fum.

Després de plorar i plorar per què t'adones que ja no et queden veritables somnis, comences a refer-te i cerques petits i miserables il·lusions que no van més enllà dels que t'envolten.

Espero no haver traït al meu fill portant-lo a un món sense somnis. No culpo a ningú del que vàrem viure i no va ser. Ells ho paguen amb escreix. Tancats. Sense abraçar als seus fills, sense tenir l'oportunitat de poder expressar-se obertament, esperant una sentència públicament exemplar i esperant que el temps calmi l'entorn i que algun jutge encara més engreït i egocèntric dels que hem vist fins ara els deixi anar i faci callar per sempre a canvi d'estar amb els fills, uns fills que s'hauran fet grans i que segurament els més orgullosos del món dels seus pares en algun moment de la vida espero no pensin si tot el que varen ells deixar de tenir va realment pagar la pena.

Masclisme, maltractaments, refugiats ignorats, ciutats amb un creixement de la violència cada cop més evident, el canvi climàtic, un entorn laboral insensible i despiadat, l'esperança d'una vida feliç basada en el consum, cossos perfectes modelats al preu que sigui...ahir parlava amb una persona molt estimada i m'explicava la seva clara decisió de no portar fills a un món cada cop amb menys esperança. Espero no haver comès cap gran error amb l'Otger. Espero que ells s'adaptin i siguin l'esperança d'una generació, la nostra que segurament passarà a la història com la que no va saber resoldre els nostres problemes més bàsics com és el respecte per tot allò que ens envolta i hauríem d'abraçar.

Aquest any no hi aniré per què no hi ha res a celebrar, ni somiar. Hem despertat i ens hem adonat que res del que creiem ens recolzaria, abrasaria, protegiria, existeix. Estem sols i no tan sols no ens deixaran somiar sinó que no ens deixaran ser el que vulguem perquè formem part del sistema. Som una peça per petita que siguem que forma part d'un engranatge econòmic que no es poden permetre el luxe no tan sols que ens en sortim sinó que fins i tot donem exemple que una societat justa i amb respecte per tot i tots és possible. No ens deixaran perquè això posaria en dubte un sistema que els dona tot el que tenen: poder, diners, coses i més coses...

I mentre, tot allò que ha representat aquest dia quedarà guardat en una petita caixa dins el nostre cor. Si cal, el dia de la setencia sortirem. Explicaré el meu fill tot el que hem viscut i per què. Intentaré transmetre-li tot el que això ha representat i per què més enllà del nostre somni li intentaré explicar que el més important no és el camí sinó tot allò que vas aprenent en el transcurs d'aquest. Espero que sigui feliç que no sigui avariciós, prepotent i que si sorgeix el sentiment de l'ambició sigui tan sols per lluitar per un món que nosaltres no haurem estat capaços de generar. Espero que tot aquest drama social que estem vivint en l'àmbit del respecte cultural, humà, ambiental i social sigui l'espurna d'una explosió que faci que tot comenci de nou i amb l'única esperança de què aquells que es vegin afectats siguin els menors possibles.

Aquest any ho viurem com un regal que ens dona la vida, junts. Segurament no farem res especial...bé si que serà especial per poc que sembli. Estarem junts e intentarem riure i gaudir-ho a la nostra manera. Ser que poder hi aniràs, però si t'hi repenses, pots venir a casa i compartir amb nosaltres la nostra taula, les nostres ilusions i esperances. Sencilles, poder fins i tot també somnis que substitueixen en part aquell que ens han tret amb violencia, però seran els nostres somnis, somnis com els que deuen tenir cada nit i cada hora del dia aquells que els han arrebetat la llibertat i el carinyo dels seus... dels petonts, de les abraçades, dels somriures i de veure creixer els fills.

Mentre seguirem endavant, latents, essent conscients que un flama quasi s'apagat del tot... quasi del tot i per què si sorgeix de nou l'oportunitat, ho tornarem a fer.Abraçada