minimalisme... al límit del que està permès

Tot i que vaig descobrir el minimalisme en plena sequera, vull dir... un any (2013) carregat de molèsties a l'esquena i una lesió que semblava seria crònica al genoll dret, de mica en mica, varen anar desapareixen i mira per on a mesura que em sentia més be, vaig anar deixant les meves Merrell, per que cada cop podia estar més temps corren i no vaig tenir la suficient paciència per fer la transició com cal i en un moment de parada minimalista per descarregar la part inferior de les meves cames, les vaig deixar només per caminar.

Suposo que la meva disciplina i extrem ordre en altres àmbits de la meva vida, fa que en l'esport sigui tot al contrari i precisament el minimalisme precisa, per alguns més que aquells altres que han estat agraciats per la naturalesa, en el seu inici certa precaució en l'augment progressiu del temps del seu ús i uns mínims exercicis de reforç muscular, fets que un servidor no es veu en cor portar a terme... i ja s'ha sap sense sacrifici no hi ha recompensa.

Fa uns dies s'ha despertat a l'espai de la secció de triatló el debat sobre minimalisme si o no, avantatges e inconvenients, per qui si i per qui no, això sumat a un vídeo del Valentí SanJuan i que avui no tenia gaires ganes de sortir a corre, de sobte ha despertat la part animal del meu ésser i he dit SIIIII AVUI SURTO AMB LES MERRELL!

Brutal, és sencillament brutal. La sensació de lleugeresa, de control sobre cada pas, el sentint de trepitjar en estat pur, com cada un dels teus músculs dels peus i les cames treballen és impressionant. És sortir a córrer per fruir de cada pas, no mires el rellotge, només allí on trepitges, et sents lliure, feliç, es recuperar aquella sensació de "lo prohibit" d'aquell "porret" adolescent que sabies que no devies però, aquell primer petó que t'encenia tot abans de saber la reacció de la persona triada, és la sensació d'estar flotant sobre el buit... és portar la musculatura al limit en plena llibertat sobre cada trepitjada. Avances i avances i et dona la sensació que tot és fàcil, fins i tot les pujades, és una autèntica sensació de tornar als orígens, és difícil d'explicar i per aquells que no ho han provat fins i tot poden pensar que exagero o toco la "follia" però és que poder és veritat i es tracta d'això la sensació boja de que fas quelcom incontrolat però a l'hora tan natural com el sencill acte de trepitjar un pas darrere l'altre en ple contacte sobre la terra... si, si en sóc conscient, que mentre s'està llegint això, si no ho has provat, no té sentit.

Sortir amb aquest calçat va molt més enllà que fer-ho per perdre pes o entrenar, és gaudir plenament de l'exercici, d'avançar mentre el cor batega a un ritme sintonitzat al de les teves passes.

Acabo d'arribar i tinc tota la musculatura plenament conscient de l'esforç, la veritat es que a falta de cinc dies per fer una mitja marató fer aquesta sortida és un veritable acte de insensatès... però que "collons" i lo be que m'ho he passat. A la fi aquestes alçades, si no és per gaudir, de que serveix sortir a passar fred.

He estat per un circuit que faig habitualment però a l'hora ha estat com si fos la primera vegada... de fons George Michael i el seu Older.

Raul, jo també t'estimo :)

Felicitació de Nadal

No ha estat un bon any i no parlo de xifres, de feina, de política… parlo a nivell personal d’una persona estimada que ja no estarà a la taula la nit de Nadal i cap d’any, parlo d’un altre persona estimada que va tenir un accident i encara lluita per tornar a somriure. Parlo de dues persones estimades que no viuran el fi d’any com ho haguessin desitjat.

En aquestes circumstancies es fa difícil parlar de somnis, projectes i altres temes que no siguin els més elementals: la vida, l’enyorança, els anys, certa tristesa, records…

Feia temps que no es feia tant complicat enviar aquesta felicitació personalitzada que precisament va tenir origen en una etapa de la meva vida que junt amb la Núria, la meva estimada parella, varem viure intensament i que per sort, en part varem superar, dic en part per que quan passes experiències importants sempre deixen empremta.

Fa uns dies em deia el tiet més o menys, "que curiós el esser humà, com sempre en els veritables moments durs de la vida, troba recursos per tirar endavant i adaptar-se com pot vers allò que creiem mai ens passaria, allò que no haguéssim somiat mai en el pitjor dels nostres malsons i que fins i tot quan creus que més avall ja no pots caure, fins i tot amb això ens equivoquem i més avall podem caure".

Si és així, aquest any la meva felicitació de Nadal ha de tenir una mica de tristesa, per que la vida també te moments tristos i no val tapar-ho amb “apa alegria, festa, oblidem les penes…” no, les penes també formen part de la nostra vida i si, ens reunirem i mirarem cap endavant, però acomiadarem el 2014 amb algunes cadires buides...

Aquest any serà un any de conviccions, si de conviccions. Si el 2013 va ser un any que prometia ser du, encara ho ha estat més gràcies a la intransigència d’aquells que es creuen amb el dret de decidir pels altres, que amenacen amb les seves accions i les seves mentides, que juguen amb el futur dels infants i volen fer de la història una historieta, com si no hagués passat res, com si el passat fos quelcom que s’ha d’oblidar, com si els morts no tinguessin dret a ser recordats i com si la seva vida deixada pel be de tots no hagués tingut cap mena de valor. Vergonya els hauria de fer de posar en dubta aquelles persones que varen deixar la seva vida per la seva llibertat, la de la seva família i la del seu poble. Miserables els que jutgen i tenen la prepotència de decidir el destí d’un poble que ha estat 300 anys recordant dia a dia que han estat vençuts i després de 300 anys encara han de sentir-se que no tenen dret a parlar, ni tan sols opinar sobre el seu destí.

Aquest any serà un any de conviccions i ara ja no tan sols parlo de llibertats, parlo de responsabilitat, la que cada un ens pertoca en el lloc de treball, a la nostra família, a els nostres barris i pobles tirar endavant, pensar en allò que tenim i en allò que ja no tindrem mai més per saber de on venim però per pensar cap a on hem d’anar. Som un poble que estem acostumats a tornar-nos aixecar, a no perdre l’esperança, a tornar-ho a provar i per això entre altres coses som diferents i ells ho saben... al 1842 Barcelona vivia moments difícils amb una crisi que va fer aixecar el poble, per aquells temps el representant de la corona era el general Joaquin Baldomero Fernandez Alvarez Espartero qui va resoldre aquest conflicte i un segon originat el 1843 amb un gran e inhumà bombardeig a tota la ciutat de Barcelona, fent famoses les seves paraules “per al bé d'Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys una vegada cada 50 anys”... que curiós desprès de 171 anys, encara resolen els problemes de les seves “colònies” per la força. Prohibint.

Mentre recordem els que ja no hi son i preguem, encara que en certs moments es perdi la fe, per aquells que cada dia lluiten per tornar a somriure, us desitjo que tingueu unes bones festes, que gaudiu dels qui hi son, dels que no hi son i dels que sembla que no hi siguin, que aquest 2014 ens aixequem i mirem endavant cada dia amb ganes de fer quelcom més per tot allò que ens envolta, que visquem de conviccions, tirem endavant els nostres somnis, lluitem per crear, innovar, per generar el que no hi ha i millorar allò que ja tenim, ens cal treure positivitat de on no n’hi ha, continuem treballant per superar-nos, no deixem de lluitar per allò que ens mou i que cada un hi creu, el que sigui, lluitem fins el darrer alè pel nostre lloc de treball, per la nostra família, pels nostres estimats, pels nostres necessitats, pel que sigui però no ens podem donar per vençuts, per que no hi ha derrota més trista que abandonar abans d’arribar al final... i si, així ha de ser, que no sigui per no haver-ho intentat amb totes les nostres forces i poder quan ens pensem que ja no podem més, com deia el tiet siguem positius i mirem el present, un pas més endavant i un altre i després un altre... doncs en els pitjors dels casos, encara podem caure més avall.

Espero que a finals del 2014 torni a fer-vos arribar la meva felicitació de Nadal, espero que els que no teniu feina estigueu treballant, espero que aquells que passen per una trista etapa tornin a somriure, espero que els que ja no hi son continuïn en el nostre pensament, espero que tots, sense excepció a tot ens vagi tot millor i que els pobles que desitgin expressar-se lliurament ho puguin fer, per que no hi ha injustícia més gran a la vida, que algú et faci callar.

Bon nadal i feliç any nou 2014...lliure.

Aguardanos Gregorio.

Gregorio se va y no deja grandes cuentas bancarias, ni grandes coches, ni empresas.

 

Gregorio pasó por la vida humildemente y así nos deja, pero nos deja algo más valioso que todo esto que he mencionado. Nos deja valores.

En un momento donde parece que la fuerza prevalezca sobre la libertad y respeto por las personas, pueblos y culturas, Gregorio nos ha enseñado con su ejemplo a querer, respetar y tener siempre presente a todo el mundo.

A querido a su familia y aquellos que nos hemos incorporado más tarde, brindadonos todo su amor como si fueramos sus propios hijos.

A Gregorio no le tenias que pedir, solo insinuar.

Aguardanos donde sea Gregorio... mientras, nos vemos bajo el gran arbol de la montañeta o los olivares de casa.

Aquest matí sembla perfecte

Aquest matí sembla perfecte. Cada pedalada sembla estudiada per no trobar cap mena de resistència. La meva bicicleta avança per un camí llarg on no puc veure l’horitzó, però no importa em sento tan be, em sento millor que be. A la meva dreta una filera d’arbres deixen anar les seves fulles de tots colors. No cauen com d'altres vegades, suren, no, no, ballen, si ballen harmoniosament cercant arribar a terra, però no arriben mai, lentament troben l’equilibri etern que les fa protagonistes de la tardor... i un llac.

Tot és humit. Una flaire de terra humida, m’embriaga. Més , més com si els meus pulmons no tinguessin límit… i un altre agradable ventada, suau, molt suau, m’acarona la pell, mentre els cabells llisquen lluitant contra la gravetat i m’acompanyen vivament per l’infinit camí que no te intensió d’ensenyar-me la fi.

Sembla matí, si crec que és matí per que el sol es troba escorredís entre uns cims… ostres no deu ser tarda, tant se val la llum taronjada es perfecte.

No hi ha soroll, gens… nomes les pedalades zis, zas, zis, zas fins i tot les rodes no s’atreveixen a trepitjar més del que cal per no destorbar la simfonia d’un moviment perfecte.

Convida, dubto, no, no em sento molt segur, que estrany… aixeco una mà, dubto, aixeco l’altre, en creu, no trontollo, és perfecte, es tant perfecte que tinc la sensació que en qualsevol moment aixecaré el vol. Torno agafar aire, més olor a terra, segueixo sent acariciat pel vent, vull sentir-me per sempre més així de lliure, tot és perfecte. Al fons veig algú no pot ser, si és ella riellera com sempre que em saluda i aixeca la mà. Com l’he trobat a faltar… dubto, però tanco els ulls. Vull que aquest moment sigui per sempre. Sento el meu cor rítmicament com s’acobla al compàs de cada volta de les meves rodes. Segueixo recta, guiat per l’instin, obro els ulls, el camí segueix eternament infinit i ella… que be que em sento, els torno a tancar i segueixo.

-Corre, corre el desfibril·lador. Que ha passat?

-Un accident. Anava en bicicleta per una carretera i un camioner que anava borratxo no ha respectat la distancia i se l’emporta’t per endavant.

-Aparteu-vos un ,dos, tres…

-un altre un, dos, tres…

Segueixo pedalant cap ella, feliç, ella. Fa tan de temps que em va deixar... una llarga malaltia, un gran tristor, gris sobre gris, pensava que mai més la tornaria a veure… no sento res, ni l’aire, miro als costats, que estrany ja no hi ha els arbres, ni l’herba, però segueixo pedalant per que em sento feliç, segueixo cap a on m’espera ella… no se ben be que vol dir això, però segueixo pedalant, sempre pedalant a ritme perfecte, content, somrient, gaudint de cada pedalada i miro als costats del camí sense poder parar i veig els amics i els altres i aquells que diuen adéu amb la mà  i jo també els dic adéu amb la mà. M’agradaria dir-los que estic be que vaig a retrobar-me amb ella, però no surten les paraules. No cal. Veuen el meu somriure i somriuen Em veuen feliç, tranquil, serè, somrient a d’alt la meva bicicleta cap a la llum blanca, on es troba ella, amb ella… per sempre.

guardo per sempre el teu somriure

Estimat Marc. Sento no haver-te dit constantment que t'estimo. Es díficil dir si alguna vegada a la teva vida t'has equivocat... cada un escull el camí a seguir i tu sempre ho has fet, amb més o menys encert, això només ho pots valorar tu mateix. Els altres podem jutjar, però només tu saps quines de les teves decisions han estat encertades o no. El que per uns pot haver estat un error, per tu pot haver estat una manera de defensar unes idees, una forma de viure... i t'admiro per que sempre ho has portat fins al final amb totes les seves conseqüències.

Recordo aquella nit a Estaon, on em vas dir que segur que t'havies equivocat en moltes coses però que ara miraries cap endavant i volies reconduir la teva vida.

T'admiro Marc per que el més fàcil hagués estat seguir allò que el teu cor no volia, però sempre has defensat una forma de fer i ser que en el fons t'ha fet fort, valent, amb conviccions, segur que també ha tingut el seu cost... recordo quan et varem venir a veure a Barcelona fent de cuiner com anaves amunt i avall, ens miraves amb complicitat, cercant en la nostra mirada la satisfacció d'allò que sortia de les teves mans, serio però amb un somriure a la mirada... que orgullòs estava de veure't allí, afrontant la responsabilitat d'oferir als teus comensals l'art de la cuina, una espontanietat treballada cercant un reconeixament del qual sempre has intentat per sobre de tot demostrar amb la teva bona bondat.

En els moments més complicats sempre has tret aquella coraça de home fort i du, una coraça que amaga una persona tendre i plena de bondat... això pels que et coneixem a tu i els teus pares sabem de on ve.

T'has equivocat com tots ho hem fet alguna vegada a la vida, però la joventut i en el fons tots els que et coneixem, sabem que mai has actuat amb mala fe.

Cada nit quan trec el Roc, en la soletat, prego a no se quí, que protegeixin aquells que més estimo i els nombro un per un. Fa anys que ets el meu record i nombro el teu nom també per tot t'acompanyi... i ara quan semblava que trobaves la felicitat, qui sap quí decideix que fins aquí has arribat. Aquesta nit quan surti continuaràs en el meu record.

Sento no haver-te dit constantment que t'estimo... i ara des de la distancia només puc recordar un cop més el teu somriure... guardo per sempre el teu somriure.

Una de les grans riqueses de la nostra secció: El dòping mai és justificable!

El dòping mai és justificable!... però atenció, que si hi ha algú que en pren, poder tots, la societat en conjunt, en som una mica de responsables.

Una de les grans riqueses de la nostra secció, és un googlegrups on ens comuniquem, quedem, opinem, felicitem, recomanem, expliquem experiències i fins i tot realitzem cròniques de les nostres participacions en diferents distancies i diferents llocs del mon. Enriquim, motivem, despertem, pensem, reflexionem.

Fa uns dies a partir del vídeo de la declaració de Virgínia Berastegui vers la seva implicació en el consum d’EPO i la seva retirada forçada, varem encetar un altre interessant debat sobre la implicació d’aquests esportistes, que per diferents motius decideixen jugar fora de les regles del joc, fent trampes, donant un mal exemple a totes aquelles generacions que esperem no n’extreguin valors com: tot val, a qualsevol preu, o el més important és guanyar.

Penso en debats sobre si és millor un que porta a terme una fita esportiva en menor temps que no pas un altre, penso en aquell que a falta de temps per entrenar però al mateix temps vol estar davant d’aquell o l’altre decideix en un moment plegat prendre quelcom tan sols pel fet d’obtenir un reconeixement social, penso en aquell que tots coneixem que viu entre “que bo que ets, quina bèstia, quantes copes has aixecat, quin futur, quin temps més espectacular, quina enveja...”, parlo arribat el cas, també del casos de dopatge a nivell popular. Qui és més culpable el que vol seguir sent el centre d’atenció com sigui o l’esportista que veu com la seva carrera professional després de molts anys de sacrifici arriba al final?. Possiblement cap dels dos es pot justificar, però... i si una mica ho hem alimentat entre tots?.

La vida en general sembla com aquell partit de futbol a l’escola on tots volíem anar amb el millor, amb el guanyador. Penso en el Gran Hermano, en els famosos de les revistes del cor, en els polítics que fan diners a costa dels altres, en els empresaris que exploten i s’aprofiten de les circumstancies actuals per tornar a crear un espècie d’esclavatge amagat. A la fi, el missatge és el mateix, obtenir les nostres fites a costa del que sigui i qui sigui.

Es evident que quan un esportista professional o amateur decideix prendre quelcom que vulneri les regles del joc hi ha quelcom important que el porta a fer-ho. Es fa difícil pensar que algú pren quelcom sense esser conscient del risc que corre i no parlo de que l’enxampin, si no els múltiples perills que corre la seva salut. Així doncs que és tant important que el motivi a corre aquest perill?. Hem pensat que ningú posa en perill la seva salut per causes simples?. Ens meravellen dels esportistes que fan gran quilometrades, dels que fan grans fites en el mínim temps possible, dels que fan podi, dels que son uns “cracks”, dels que fan les coses més inversemblants fins el punt que ens creiem que nosaltres també podem. Els seguim, els llegim, ens fem amics virtuals, els alimentem amb els nostres adjectius de grandesa, els animem a que fins i tot arribin a no pensar que malauradament algun dia això es començarà acabar. I en comptes d’encetar la transició amb humilitat de retruc amb el nostre seguiment i imitació les cases esportives que els patrocinen el segueixen exigint, que no pari, que no s’aturi, necessiten que tinguem ídols per que a través de la imitació no deixem de consumir aquestes marques. Sense la nostra admiració i reconeixement, no hi hauria mites, sense les nostres ganes de ser no hi hauria negoci, un negoci que també porta aquests esportistes a consumir el que no deurien per allargar la seva vida professional.

L'alta competició, exigeix molt a l’esportista en tots els sentits per complir amb tothom i segurament aquest grau d'exigència s'incrementa a mesura que passen els anys i les condicions físiques no son les mateixes i això és difícil d'acceptar i no tothom ho pot fer tan fàcil com pensem.

No justifico res en concret i tot. Pensem en altres llocs de treball on persones amb una gran carrera professional arriben als 50 i son injustament arraconats a les empreses per generacions més joves sense experiència però lògicament amb altres aptituds docents més noves i actituds vitalment més actives. De cop un dia aquest professional deixa de ser imprescindible com tota la vida pensava el tenien qualificat i passa a ser un deslocalitzat. És du i malauradament a les empreses això cada cop és més normal. Els mercats volen el màxim de tots i en alguns casos, per sobre de tot.... fins i tot de persones. Aquest professional que es troba de sobte arraconat, quan tota la vida ho ha donat tot per la seva empresa, possiblement si pogués prendre quelcom per competir amb aquest joves que l’han desplaçat, també ho faria.

La vida no a tothom ens prepara igual. 

Tots els esportistes que opten per prendre substancies que els donen avantatge a la línia de sortida respecte els seus companys, son en el fons conscients que allò no està be i el propi judici els passarà comptes.

Comentàvem al nostre espai la possibilitat que cada un prengui el que li vingui en gana i allí ell amb la seva salut. Be, tot i que no es un valor exemplar a donar a les futures generacions, també pot ser en el fons una eina per aquells que ens toca formar-los, senyalant aquell o l’altre com exemple a no seguir. Hi ha tants exemples a triar... aquell polític corrupte que ha fet diners a costa del que faci falta o aquell petit empresari que es passa hores i hores per tirar endavant, amb esforç, il·lusió, deixant a la seva família hores i hores sense el pare o mare per tirar endavant la petita empresa.

Que volem pels nostres joves que siguin aquell gran directiu que porta un gran cotxe i te múltiples propietats i aquest estiu farà un altre creuer a costa d’un, dos o els ERO’s que faci falta o aquell que fa 15 anys no es canvia el cotxe, no anirà de vacances però el setembre continuarà mantenint el petit equip de treball fins que no pugui més?. Quin son els valors que volem transmetre?. Que seria el més desitjat pels nostres joves?. Si volem el millor per ells al preu que sigui, no podem donar per altre cantó classes de moral respecte aquells esportistes que prenen el que nosaltres amb la nostra admiració i de retruc consum també alimentem.

Quan les marques retiren l’espònsor a un esportista implicat en dopatge, no ho fa tan sols per que es senten esportivament ofesos. Ho fan per que el consumidor no associï  (estímul-resposta) i per tan baixin les vendes. O ens pensem que la moral d’aquestes marques passa per valors com igualtat, respecte per les persones, etcètera, etcètera?. No siguem incrèduls.

Els esportistes que opten per prendre segons quines substancies segur no tenen tots  els mateixos motius, però no siguem tan durs que no sabem quines decisions haurem de prendre en el transcurs de la nostre vida. Teòricament tindrem que treballar fins els 70 anys i tenim noves generacions que esperen el nostre relleu i empenyen. Poder de aquí no tant pensem en algun d'aquests esportistes no tan sols des de l’idíl·lic món de l'esport si no com esportistes que arriben al final d'una carrera esportiva que no els ha donat el futur econòmicament solucionat com passa en altres esports. Esportistes que intenten allargar el que en el seu dia va ser un somni i ara s’ha tornat un mal son, no quan els enxampen, si no quan veuen que també seran un esportista més com tants altres. Es poder llavors, al principi de la fi, quan realment hem de començar a reconeixia com veritables exemples a seguir i fer més costat que mai per acabar junts una vida professional esportiva neta i començar una altre més sana, en tots els sentits.

Merrell trail glove: Ara toca doncs demà provar uns minutets més... això promet.

Ja son aquí. El divendres vaig recollir les Merrell Trail Glove.

La primera sensació quan anava a obrir la caixa, es que dins no hi havia res :)))))). Pels que venim del maximalisme aquestes Merrell de quasi 176 grams son per "pixar i no treure gota", és a dir penses "mare de deu senyor, això son coses series".

En fi, que a nivell de prova divendres les vaig portar per caminar per casa i la sensació va ser impressionantment còmodes. Tot i que no te res a veure amb caminar amb espardenyes catalanes o avarques, penso que això muscularment m'ha preparat quelcom... si ja ho se el més important del minimalisme no és només la poca sola si no retornar a la normalitat de trepitjar de forma natural i que el propi cos ja ens dona des de que arribem al mon però és que segons amb quin calçat (com les esperdenyes catalanes o avarques) no trepitges amb el taló... per que fa "pupa".

Dissabte a la tarda, vaig decidir provar-les, vull dir córrer. Tenia en ment no passar de la regle del minut, vinga va vaig pensar, cinc minutets... a la fi, 22 minuts. Ull viu!. Acabo de sortir d'una temporada de sobre càrrega darrera sobre càrrega produït sobretot per ús de plantilles recomanades pel podòleg i ara que he pres la decisió de deixar-les, amb la conseqüent millora, no és moment d'entrar en algun altre tipus de lesió.

El meu guru minimalista em comenta:

"Hi ha seguidors i detractors d'això que et comentaré... la meva opinió: és ideal, perfecte, el summum! ;)
Resulta que aquestes (i les Road Glove 2) (...) no són 100% planes. Tenen a la zona del pont com un suport què a alguns els hi molesta. No és un suport, com a tal, és que la "horma" és així. Tira cap a dintre i cap a munt per donar més subjecció al peu, per agafar-se millor i no moure's, no deixar ballar el peu endavant i endarrere.
El meu consell és que, si el notes molt aquest "suport", no abandonis. Acostuma't i, amb el pas dels kilòmetres, ho agrairàs, segur!"

Doncs correcte, vaig notar-ho només posar-les, però sincerament no és una molèstia important tenint en compte el canvi tan radical en la concepció del calçat en si i efectivament el peu no es mou fins i tot tenint en compte que no arribo a tocar la puntera... menys mal si no voldria dir que son petites.

 

Començo a corre per asfalt essent conscient en tots els sentits de la falta d'amortiment de les maximalistes, així que començo a "forçar" la trepitjada fent-la de forma conscient més propera a la verticalitat i cercant la caiguda entre el mig  i la part davantera de la sandàlia. La trepitjada forçada em fa distreure'm del canvi de sabatilla. Tot plegat és com un joc i el temps passa sense donar-te... això vol dir que malament, malament no ho passo.

 

 De sobte miro el rellotge i uppppssss!, 14 minuts i soc a l'altre costat del poble. Mitja volta i tornada, passo per un tros ple de pedreta, cap molèstia i finalment arribo a casa. 22 minuts i quasi 5 quilòmetres. Res de sobre càrrega als genolls una mica de molèstia al bessó esquerra, però molt be i satisfet.

Evidentment això ha estat una imprudència i hauré d'estar molt a la guait, així que a partir d'ara miraré de portar les dues espardenyes a sobre com em va dir l'Albert, minimalistes i maximalistes, i estigui on estigui fer el canvi quan porti no gaire més de cinc minuts per anar fent la transició com cal.

 

Falta fer els exercicis de preparació muscular, buffff com els estiraments això si que serà un tema important a prendre consciència. De moment estic intentant no descuidar els exercicis de reforç per la faixa abdominal :))))) tampoc pretenc sortir al proper calendari de bombers, però és evident que cal millorar aquesta zona per de retruc no forçar l'esquena i principalment la zona lumbar, més ara que estic a punt d'entrar en un mon tan nou com desconegut, el de la millora, sense voler de la tècnica de córrer.

A priori, dos dies després no tinc cap molèstia. Ara toca doncs demà provar uns minutets més... això promet.