El dòping mai és
justificable!... però atenció, que si hi ha algú que en pren, poder tots, la
societat en conjunt, en som una mica de responsables.
Una de les grans
riqueses de la nostra secció, és un googlegrups on ens comuniquem, quedem, opinem,
felicitem, recomanem, expliquem experiències i fins i tot realitzem cròniques
de les nostres participacions en diferents distancies i diferents llocs del
mon. Enriquim, motivem, despertem, pensem, reflexionem.
Fa uns dies a
partir del vídeo de la declaració de Virgínia Berastegui vers la seva
implicació en el consum d’EPO i la seva retirada forçada, varem encetar un
altre interessant debat sobre la implicació d’aquests esportistes, que per
diferents motius decideixen jugar fora de les regles del joc, fent trampes,
donant un mal exemple a totes aquelles generacions que esperem no n’extreguin
valors com: tot val, a qualsevol preu, o el més important és guanyar.
Penso en debats
sobre si és millor un que porta a terme una fita esportiva en menor temps que
no pas un altre, penso en aquell que a falta de temps per entrenar però al
mateix temps vol estar davant d’aquell o l’altre decideix en un moment plegat
prendre quelcom tan sols pel fet d’obtenir un reconeixement social, penso en
aquell que tots coneixem que viu entre “que bo que ets, quina bèstia, quantes
copes has aixecat, quin futur, quin temps més espectacular, quina enveja...”, parlo
arribat el cas, també del casos de dopatge a nivell popular. Qui és més
culpable el que vol seguir sent el centre d’atenció com sigui o l’esportista
que veu com la seva carrera professional després de molts anys de sacrifici
arriba al final?. Possiblement cap dels dos es pot justificar, però... i si una
mica ho hem alimentat entre tots?.
La vida en general
sembla com aquell partit de futbol a l’escola on tots volíem anar amb el millor,
amb el guanyador. Penso en el Gran Hermano, en els famosos de les revistes del
cor, en els polítics que fan diners a costa dels altres, en els empresaris que
exploten i s’aprofiten de les circumstancies actuals per tornar a crear un
espècie d’esclavatge amagat. A la fi, el missatge és el mateix, obtenir les
nostres fites a costa del que sigui i qui sigui.
Es evident que quan
un esportista professional o amateur decideix prendre quelcom que vulneri les regles
del joc hi ha quelcom important que el porta a fer-ho. Es fa difícil pensar que
algú pren quelcom sense esser conscient del risc que corre i no parlo de que
l’enxampin, si no els múltiples perills que corre la seva salut. Així doncs que
és tant important que el motivi a corre aquest perill?. Hem pensat que ningú
posa en perill la seva salut per causes simples?. Ens meravellen dels
esportistes que fan gran quilometrades, dels que fan grans fites en el mínim
temps possible, dels que fan podi, dels que son uns “cracks”, dels que fan les
coses més inversemblants fins el punt que ens creiem que nosaltres també podem.
Els seguim, els llegim, ens fem amics virtuals, els alimentem amb els nostres
adjectius de grandesa, els animem a que fins i tot arribin a no pensar que
malauradament algun dia això es començarà acabar. I en comptes d’encetar la
transició amb humilitat de retruc amb el nostre seguiment i imitació les cases
esportives que els patrocinen el segueixen exigint, que no pari, que no
s’aturi, necessiten que tinguem ídols per que a través de la imitació no deixem
de consumir aquestes marques. Sense la nostra admiració i reconeixement, no hi
hauria mites, sense les nostres ganes de ser no hi hauria negoci, un negoci que
també porta aquests esportistes a consumir el que no deurien per allargar la
seva vida professional.
L'alta competició, exigeix
molt a l’esportista en tots els sentits per complir amb tothom i segurament
aquest grau d'exigència s'incrementa a mesura que passen els anys i les
condicions físiques no son les mateixes i això és difícil d'acceptar i no
tothom ho pot fer tan fàcil com pensem.
No justifico res en
concret i tot. Pensem en altres llocs de treball on persones amb una gran
carrera professional arriben als 50 i son injustament arraconats a les empreses
per generacions més joves sense experiència però lògicament amb altres aptituds
docents més noves i actituds vitalment més actives. De cop un dia aquest
professional deixa de ser imprescindible com tota la vida pensava el tenien
qualificat i passa a ser un deslocalitzat. És du i malauradament a les empreses
això cada cop és més normal. Els mercats volen el màxim de tots i en alguns
casos, per sobre de tot.... fins i tot de persones. Aquest professional que es
troba de sobte arraconat, quan tota la vida ho ha donat tot per la seva
empresa, possiblement si pogués prendre quelcom per competir amb aquest joves que
l’han desplaçat, també ho faria.
La vida no a tothom
ens prepara igual.
Tots els
esportistes que opten per prendre substancies que els donen avantatge a la línia
de sortida respecte els seus companys, son en el fons conscients que allò no
està be i el propi judici els passarà comptes.
Comentàvem al
nostre espai la possibilitat que cada un prengui el que li vingui en gana i
allí ell amb la seva salut. Be, tot i que no es un valor exemplar a donar a les
futures generacions, també pot ser en el fons una eina per aquells que ens toca
formar-los, senyalant aquell o l’altre com exemple a no seguir. Hi ha tants
exemples a triar... aquell polític corrupte que ha fet diners a costa del que
faci falta o aquell petit empresari que es passa hores i hores per tirar
endavant, amb esforç, il·lusió, deixant a la seva família hores i hores sense
el pare o mare per tirar endavant la petita empresa.
Que volem pels
nostres joves que siguin aquell gran directiu que porta un gran cotxe i te
múltiples propietats i aquest estiu farà un altre creuer a costa d’un, dos o
els ERO’s que faci falta o aquell que fa 15 anys no es canvia el cotxe, no
anirà de vacances però el setembre continuarà mantenint el petit equip de
treball fins que no pugui més?. Quin son els valors que volem transmetre?. Que
seria el més desitjat pels nostres joves?. Si volem el millor per ells al preu
que sigui, no podem donar per altre cantó classes de moral respecte aquells esportistes
que prenen el que nosaltres amb la nostra admiració i de retruc consum també
alimentem.
Quan les marques
retiren l’espònsor a un esportista implicat en dopatge, no ho fa tan sols per
que es senten esportivament ofesos. Ho fan per que el consumidor no associï (estímul-resposta) i per tan baixin les
vendes. O ens pensem que la moral d’aquestes marques passa per valors com
igualtat, respecte per les persones, etcètera, etcètera?. No siguem incrèduls.
Els esportistes que
opten per prendre segons quines substancies segur no tenen tots els mateixos motius, però no siguem tan durs
que no sabem quines decisions haurem de prendre en el transcurs de la nostre
vida. Teòricament tindrem que treballar fins els 70 anys i tenim noves
generacions que esperen el nostre relleu i empenyen. Poder de aquí no tant
pensem en algun d'aquests esportistes no tan sols des de l’idíl·lic món de
l'esport si no com esportistes que arriben al final d'una carrera esportiva que
no els ha donat el futur econòmicament solucionat com passa en altres esports.
Esportistes que intenten allargar el que en el seu dia va ser un somni i ara
s’ha tornat un mal son, no quan els enxampen, si no quan veuen que també seran
un esportista més com tants altres. Es poder llavors, al principi de la fi,
quan realment hem de començar a reconeixia com veritables exemples a seguir i
fer més costat que mai per acabar junts una vida professional esportiva neta i
començar una altre més sana, en tots els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada