Quantes vegades hauré d'ensopagar

Quantes vegades hauré d'ensopegar?

Aquest matí he enviat un missatge a una persona que feia temps no sabia d'ell. M'ha respost "Ostres disculpa qui ets?. Vaig canviar de mòbil i vaig perdre contactes..."

No et disculpis... si hagués contactat amb tu abans, estaria en els teus contactes.

I així un munt d'exemples del que vaig perdent com a ésser humà, prioritzant tot un munt d'excuses que m'allunen de allò veritablement ric.

Poder si que de tant en tant necessitem un ensurt per aturar-nos, posar el comptador a zero i tornar a començar, i així fins que sigui prou conscient de allò que importa i diferenciar-ho conscientment de allò que és superflu.

Com costa ser conscient del més essencial i que fácil es omplir-me de coses que no tenen gens de valor, més enllà del cost material.

Aquests dies de confinament quantes vegades he pensat en aquell i l'altre. Com em costa trucar-los, sentir la seva veu, parlar amb "ells" i que fàcil em resulta enviar un missatge... un missatge!. Que pobre, que trist. Penso que estic immensament comunicat i al mateix temps més aïllat que mai.

Quan de vegades renyo l'Otger i em mira amb aquella caria seria, llegeixo als seus ulls "que diu aquest" i jo no soc capaç de veure que la veritable veritat la te ell des de la més verdadera de les simplicitats que ens la dona la vida i que gaudim d'infants que de mica en mica el meu entorn ens acaba exprimint. Però el problema no és de l'entorn, el problema és meu. Jo i aquest mon que construeixo cada cop que faig una compra, que penso que necessito allò material, que m'alegro quan obro un paquet, quan em sento immensament ric al rebre quelcom cosa que he comprat.

Fins quan seré conscient d'aquesta realitat? Quan tornaré  a deixar-me caure?

Seguim confinats i només amb cops, malauradament real, tinc l'oportunitat d'aprendre que vinc a fer aquí i que és veritablement important del resta que només és un complement. 

I penso en aquell amic que em va dir "he fracassat" i no es referia a la meva ortografia, a la meva gramàtica... es referia a mi, del que esperava com a esser humà. Tot és important, fins el més petit dels detalls, per que d'aquests detalls s'il·lumina el veritable fons. I ara ho veig tèrbol i m'agradaria tornar a veure-ho clar com l'aigua. Només depen de mi...