La meva felicitació de nadal

El cap de setmana passat vàrem fer una escapada a Londres.

Només pujar a l’avió davant nostre hi havia dos joves amb trets d’origen pròxims a Orient mitjà o nord d’Àfrica. Un d’ells fins i tot amb una barba que sinó hagués estat pel seu color de pell i els trets esmentats podria ser perfectament d’un hipster però pel fet de semblar d’on eren hem va fer prejutjar i pensar que cabia la possibilitat que fossin fins i tot islamistes radicals i podrien complicar-nos la vida, com a mínim. Varen passar pel meu cap escenes de tota mena i cap acabava gens bé. Els vaig començar a mirar i repassar els seus gestos i tot em semblava sospitós. Al final eren tant normals com qualsevol altre persona. Varen riure i jugar a cartes, varen fer-se bromes... viure i viatjar com un jove més de la seva edat.

Al dia següent, a darrera hora de la tarda l’Otger ens va demanar pujar a un autobús londinenc “de dues plantes”. No ho teníem previst i com no portàvem moneda anglesa, vaig preguntar al primer bus que va venir si podíem pagar amb tarja. Molt amablement el conductor em va dir que si, vaig baixar i vàrem esperar el bus que ens tocava per anar cap a l’hotel.

Plovia força, ja era fosc i feia fred...va arribar el nostre i aquest cop no vàrem tenir tanta sort amb el conductor. El bus estava força ple. Vaig passar la tarja per la màquina i sembla que no va marcar. El conductor va començar a parlar sense parar. Entre que no tinc l’oïda molt acostumat a l’idioma, que ens separava un vidre de protecció i que l’home no parava de llençar sons, dient de tot... jo no entenia que m’estava indicant que tenia que provar amb un altre targeta per que aquella no servia. Quan et trobes fora de la teva zona de confort i el teu voltant no t’ajuda els segons semblen minuts o hores. La gent ens mirava i jo intentava dir-li aquell malhumorat i mal educat conductor que m’ho repetís més a poc a poc, però ell a la seva. Quan vaig deduir que em deia que provés un altre targeta, una noia amb un mocador al cap i també amb trets musulmans es va acostar i va dir que ella ens pagava els bitllets. Nosaltres li dèiem que no calia però ella ja es va posar a buscar el seu “bonus”, mentre jo vaig treure un altre targeta i la vaig passar. Aquesta si que va marcar però el conductor em va dir que la tornes a passar i la noia “musulmana” li va recriminar al conductor que la tarja ja havia passat i havíem pagat...en fi, més enllà de que vàrem pujar i fer el nostre trajecte el més important es que de tot l’autobús ple de persones “occidentals” l’única persona que ens va veure en una situació compromesa i es va oferir fins i tot a pagar-nos el viatge dels tres, va ser precisament una noia d’una cultura que les males noticies i accions d’uns “quants” m’han portat a prejutjar-los a tots per igual. Ni tot és el que sembla, ni tot el que sembla és ben be com ho pensem.

Com en el transcurs de l’any tampoc puc oblidar a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Raul Romeva, Jordi Sanchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn. Segurament alguns de vosaltres no pensareu com ells i estareu completament en desacord amb el que varen fer, fins i tot poder pensareu que el que varen fer és un delicte i havien d’acabar on són... però no entraré a justificar res, això ara aquí i en la situació actual ja no té sentit com altres moltes coses, però si que m’agradaria que reflexionéssim davant la vulneralitat del dret a un judici just, a la presunció d’innocència (garantia consagrada en la declaració universal dels drets humans), el dret a sentir-te protegit per un sistema que pels demòcrates sustenta el nostre dia a dia i la nostra vida... si aquells que indistintament de la nostra condició i preferència respecte al sexe, religió, ideologia o lloc de pertinença decideixen subjectivament que podem dir, expressar o el pitjor de tot si tenim dret o no a un tracta just, tots som al mateix sac. No actuen, ni pensen amb gaires més coneixements i diferencies vers el que fan que jo a l’avió però quan pensem de és tracta de jutges de fins i tot l’estament més important com és el tribunal constitucional, tot trontolla massa, perillosament massa. La diferència entre el que ells fan i jo, és que jo només pensava i vaig tenir temps a reflexionar i puc canviar la meva forma de interpretar les coses i en canvi ells no tant sols ja han jutjat i determinat com actuar sinó que fins i tot no tenen cap mena de recança en jugar amb la vida i llibertat de nou persones que tenen família i en aquests moments poc més i que a la fi des d’una basant purament legal ens representen a tots, sense cap mena de distinció.

Al nostre poble i viu l’Ivet. Ella te tres anys i és immensament maca i entranyable. L’expressió, els ulls, els rinxols... però l’Ivet te una malaltia greu i “estranya” que només sen coneix l’existeixen de 70 casos a tot el mon. És una malaltia molt greu. Us convido que entreu a la pàgina web https://curamsd.org on trobareu més informació de la malaltia, de l’Ivet e informació d’una fundació que els seus pares han creat fa ben poc per recollir diners e investigar sobre la malaltia a la recerca d’un tractament que doni una oportunitat a l’Ivet... per que com ells diuen “aquests infants també tenen dret a viure”.

Entreu i si ho creieu oportú col·laboreu en allò que us sigui possible o considereu... m’encantaria d’aquí uns anys quan la vida em limiti les meves funcions també físiques, sentir la veu de l’Ivet amb el seu espectacular somriure dient quelcom per exemple pujant a un bus “Xavier, esperi que l’ajudo... a vist quin dia més maco que fa avui?”


Bon festes de Nadal