dimarts, 21 de gener del 2014

minimalisme... al límit del que està permès

Tot i que vaig descobrir el minimalisme en plena sequera, vull dir... un any (2013) carregat de molèsties a l'esquena i una lesió que semblava seria crònica al genoll dret, de mica en mica, varen anar desapareixen i mira per on a mesura que em sentia més be, vaig anar deixant les meves Merrell, per que cada cop podia estar més temps corren i no vaig tenir la suficient paciència per fer la transició com cal i en un moment de parada minimalista per descarregar la part inferior de les meves cames, les vaig deixar només per caminar.

Suposo que la meva disciplina i extrem ordre en altres àmbits de la meva vida, fa que en l'esport sigui tot al contrari i precisament el minimalisme precisa, per alguns més que aquells altres que han estat agraciats per la naturalesa, en el seu inici certa precaució en l'augment progressiu del temps del seu ús i uns mínims exercicis de reforç muscular, fets que un servidor no es veu en cor portar a terme... i ja s'ha sap sense sacrifici no hi ha recompensa.

Fa uns dies s'ha despertat a l'espai de la secció de triatló el debat sobre minimalisme si o no, avantatges e inconvenients, per qui si i per qui no, això sumat a un vídeo del Valentí SanJuan i que avui no tenia gaires ganes de sortir a corre, de sobte ha despertat la part animal del meu ésser i he dit SIIIII AVUI SURTO AMB LES MERRELL!

Brutal, és sencillament brutal. La sensació de lleugeresa, de control sobre cada pas, el sentint de trepitjar en estat pur, com cada un dels teus músculs dels peus i les cames treballen és impressionant. És sortir a córrer per fruir de cada pas, no mires el rellotge, només allí on trepitges, et sents lliure, feliç, es recuperar aquella sensació de "lo prohibit" d'aquell "porret" adolescent que sabies que no devies però, aquell primer petó que t'encenia tot abans de saber la reacció de la persona triada, és la sensació d'estar flotant sobre el buit... és portar la musculatura al limit en plena llibertat sobre cada trepitjada. Avances i avances i et dona la sensació que tot és fàcil, fins i tot les pujades, és una autèntica sensació de tornar als orígens, és difícil d'explicar i per aquells que no ho han provat fins i tot poden pensar que exagero o toco la "follia" però és que poder és veritat i es tracta d'això la sensació boja de que fas quelcom incontrolat però a l'hora tan natural com el sencill acte de trepitjar un pas darrere l'altre en ple contacte sobre la terra... si, si en sóc conscient, que mentre s'està llegint això, si no ho has provat, no té sentit.

Sortir amb aquest calçat va molt més enllà que fer-ho per perdre pes o entrenar, és gaudir plenament de l'exercici, d'avançar mentre el cor batega a un ritme sintonitzat al de les teves passes.

Acabo d'arribar i tinc tota la musculatura plenament conscient de l'esforç, la veritat es que a falta de cinc dies per fer una mitja marató fer aquesta sortida és un veritable acte de insensatès... però que "collons" i lo be que m'ho he passat. A la fi aquestes alçades, si no és per gaudir, de que serveix sortir a passar fred.

He estat per un circuit que faig habitualment però a l'hora ha estat com si fos la primera vegada... de fons George Michael i el seu Older.

Raul, jo també t'estimo :)








1 comentari:

  1. Impressionant llegir les bones sensacions d'algú tant proper. Gràcies amic! Estem aquí per gaudir-ne, no per patir.

    ResponElimina