divendres, 27 de gener de 2012

Assemblea Nacional Catalana. Un dret, una opció, una esperança

Portem centenars d’anys formant part d’un estat, l’espanyol, que no ens vol, be no ens vol que som si no que ens volen com ells volen que siguem.

Diuen que som un estat pluricultural però mentre tan ens van imposant el seu idioma a les nostres escoles, mentre no ens permeten al congres dels diputats espanyol “pluricultural” que els seus membres en representació de les diferents cultures que conformen aquest estat s’expressin amb el idioma del territori sigui el català, l’euskera el gallec… l’estat espanyol “pluricultural” que no deixa que els seus polítics “pluriculturals” s’expressin al parlament europeu amb la riquesa que forma i representa aquest estat és a dir els idiomes que el composen, no en altres idiomes no, només en castellà.

I els catalans que així de “bona gent som” ens conformem per que som educats i parlem només en l’espanyol “home clar es que el sabem, ho puc fer per que el se”, mira que xulo que soc i de mentre el nostre idioma es deteriora i a les grans ciutats perd de mica en mica el seu ús, per com som tan llestos i dominem tants idiomes que tant ens fot i a l’Espanya “pluricultural” ja li està be aquesta manera respectuosa de fer vers el seu idioma, som tan respectuosos que fins i tot els partits d’aquí farts i amb la boca ben plena diuen una cosa estranya de federalisme mentre els seus principals dirigents “catalans” es moren de ganes d’anar a encapçalar el seu homònim espanyol… ai no que no son el mateix, doncs “la nena” sembla que no ho tingui tan clar això que no som el mateix.

En fi i la cosa ens va cada cop pitjor, entre que hem de treure Espanya de la misèria, ens apugen els impostos de tal manera que surt més a compta ser català amb empresa a fora del nostre territori que català empresari a Catalunya per que clar aquí paguem més impostos que en lloc, per que aquí els treballadors se’ls castiga (IRPF) més que enlloc, per que aquí hem de retallar mentre allí encara no s’hi han posat, per que aquí les empreses només poden etiquetar com allí els hi diuen, per que aquí no podem dir que això és d’aquí si no que ha de posar que és de allí, per que quan un actor diu que es independentista se’l criminalitza, per que no podem dir que volem ser d’aquí i no de allí per la por, la por, la por i mentre Espanya ens arrossega amb la seva pròpia misèria, mentre altres comunitats viuen del "cuento" o del funcionarietat, mentre els que hi ha ara ens diuen que ens intervindran sense dir-nos quan ens tornaran el que es varen malgastar els que hi havien abans.

Independentistes? Catalans? No, no podeu ser res d’això SOU ESPAÑOLS, heu de ser solidaris, heu de parlar amb espanyol, heu de ser, heu de ser, heu de fer, heu de fer, no sou, no podeu, pagueu, no penseu, no creixeu, no, no, nostres, nostres, treballeu, pagueu, rebeu aquesta mica i menys, envieu els vostres diners solidaris que nosaltres els repartirem i ja us tornarem les engrunes. Que la vostra sanitat és precària? Que els vostres fills catalans tenen menys que els andalusos o extremenys? Nois no passa res que som un estat pluricultural i tot es comparteix… a parts desiguals però tot es comparteix, es com aquell que diu “lo tuyo es mio y lo mio también”.

Collons que no vull ser espanyol, deixem anar en pau, deixem créixia, rentat la teva merda i quedat amb els teus polítics corruptes a canvi d’uns trages i feu el que us doni la gana amb ells, doneu-li la raó, deixeu-los lliures, rebenteu els diners amb la F1, no poseu tres funcionaris de cada quatre, poseu-ne 5 de cada 5 habitants així acabareu amb l’atur, que la gent treballi un mes i visqui un any de subsidis, feu d’una puta vegada i deixeu-m’he creixia, deixeu que els meus impostos els administri jo, deixeu que m’equivoqui, que el meu jovent parli el català, el castellà, l’anglès… però deixeu que jo decideixi. Intervindrem?, intervindrem què?. Si us heu passat la vida gestionant els nostres diners, les nostres institucions… no vull una merda de parlament que decideix un estatut, arriba a les vostres institucions manipuladores i el deixeu en menys i res, no vull un polític que va a Madrid per encapçalar un partit espanyol d’un estat tant pluricultural que ha de fer campanya en “castellà” per que si el fa en català se la mengen. QUE NO, QUE NO VULL SER EDUCAT, QUE JA ESTIC FINS ELS COLLONS DE LA ROJA, DEL GOVERN ESPANYOL I D’UN PAIS DE PANDARETA QUE AMB UN JURAT POPULAR AMAGA LES VERGONYES DELS SEUS POLITICS!

Que no senyors que el problema ja no és cultural, que ens esteu escanyant, empobrint, desmoralitzant, robant i a sobre, a sobre de cornut pago el beure… que les comunitats que s’endeutin se les multarà?. Miserables!... però si porteu des de 1700 putajant-nos! que més voleu que us paguem?.

Avui Ullastrell per la independència ha portat a Ullastrell una representació del que el 10 de Març si tot va be serà la primera assemblea nacional catalana, una organització NO POLÍTICA que aplega tots aquells que es sentin independentistes, per crear un camí, un horitzó que ens porti d’alguna manera a decidir el nostre futur com a nació, un associació que expulsarà aquells que vulguin ser una representació política, en un entorn polític QUE NO PERMET CAP ALTRE OPCIÓ QUE PERTANYA ESPANYA, QUE NO PERMET CAP ALTRE OPCIÓ QUE DECIDIR EL SEU FUTUR.

Encoratjo a visitar aquesta pàgina i afegir-nos aquesta assemblea realment democràtica que acull a qualsevol persona que vegi la independència com l’únic camí per un futur esperançador i únic fora del sistema actual i fora d’un estat que s’ha inventat mil i una manera de aplegar alternatives però sempre sota una sola forma de pensar i expressar-se, l’espanyola.

Avui des de fa temps… he tornat a veure la llum al final del túnel!

Catalunya serà lliure i aquí cada un parlarà com més li vingui en gana, aquí decidírem que fer amb els nostres diners, aquí treballarem a les nostres empreses i vendrem els nostres productes i forma de ser, aquí escollirem els nostres dirigents, partits i polítics… i si ho fan malament aquí, aquí i només nosaltres els hi fotrem una petada als collons i n’hi posarem uns altres i no haurem d’anar a Madrid a pactar amb ningú, escoltar a “la morritos” o “el pijo” que des d’aquí ens recorden constantment que som espanyols i que ens devem a espanya, més? Baixem els pantalons i donem literalment pel cul si us plau!.

Si un dia som un estat ja no haurem d’anar a demanar si us plau “en castellà” si ens poden perdonar per ser com son, a demanar si us plau que recolzin allò que el nostre parlament aprovat, a demanar si us plau que no ens intervingui “més”, i a dir-li si us plau “en castellà” que ens deixin respirar.

Ei que si teniu família, fora d’aquí a Espanya, cap problema quan hi aneu continuareu sent “los catalanes” “mira ya vienen los catalanes” però ara serà real i si us estimen cap problema i si no us estimen es que no eren tant familiars com us pensàveu.

Es igual de on vinguem, on hàgim nascut, de on siguin els nostres avis o pares, si ens diem Aloy amb “Y” o López o Romero o García si ens diem Pujol, Canals o Morera, si a casa parlem castellà, català, anglès o mandarí es hora d’organitzar-nos, d’agrupar-nos es hora de dir prou, de dir a Espanya “hasta luego”, es hora de formar part de l’assemblea nacional catalana, es hora el 10 de Març, de donar un pas més endavant e iniciar el principi del final!

Per un estat propi ens cal unitat real!

Visca Catalunya lliure!


http://www.assemblea.cat/

diumenge, 1 de gener de 2012

Conte de cap d'any


Estimada meva.

Amb aquests darrers records hauré consumit la meva vida.

No et dic adéu sinó fins ara. T’esperaré allí on ens tingui deparat viure el destí un cop deixem aquesta vida, desitjant fins a les hores que siguis feliç i amb la convicció que si tu ho desitges allí on sigui t’esperaré eternament.

La meva vida va ser fosca fins que et vaig coneixia. Tot just arribar al mon em varen separar dels pares i vendre amb altres per dues monedes d’or a un traginer. Mai em va estimar ni que fos per pena. Sempre va voler desfer-se de mi tant aviat tingués l’ocasió per treure’n algun benefici. Fins i tot la seva ànima la hagués venut per un grapat de monedes d’or. No em treia de la seva carreta. Allí vaig viure dos o tres anys fins que un dia va perdre tot el que tenia en una partida de cartes i jo formava part de la juguesca.

El nou amo era fuster. Vivia sol en un petit taller. La seva dona s’havia mort feia anys i vivia amargat penedint-se de seguir viu. Treballava per beure. Aquesta era la seva única raó de viure. Una ampolla de vi per anar a dormir.

Quan va guanyar la partida de cartes, semblava que la vida li donava una segona oportunitat. Fins i tot jo quan vaig caure a les seves mans vaig pensar en un principi li serviria de companyia a les llargues i fosques nits d'hivern. Però aviat vaig acabar en un racó de casa seva.

Al cap d'uns mesos li va arribar un encàrrec de Palau. Tenia feina per dies i li varen dir que viuria amb la resta de servents fins que acabes tot allò pel que s'ha l'havia pagat. Va preparar la carreta i també se'm va emportar per si em necessitava en un moment donat. La veritat es que sempre m'havia ignorat i no esperava menys ara, però el fet de sortir d'aquell forat ja era tot una aventura.

Fèiem pràcticament vida als estables. Be, ell dormia amb la resta de servei a les cambres destinades aquests i treballava als estables i jo com vaig anar a parar allí, de allí no em vaig moure, encara que tampoc esperava quelcom millor tenint en compte que la meva vida fins les hores ha predominat la ignorància, la fredor i la poca estima d'aquells que m'havien tingut. A la vida de vegades només sabem valorar allò que podem pagar amb diners però quan ens falta quelcom que sembla tant simple com és l'amor, ens adonem que tot allò material serveix per poc més que amagar altres mancances.

Un dia mentre el fuster estava treballant, el va visitar el cap del servei i mentre parlava amb ell de com portava les feines, se'm va quedar mirant i li va comentar si estava en venda. Ell va dir que si em necessitaven ja se'm podia endur. Em varen portar a la cuina i lliurar a la cap de criades dient-li que estigues a punt per si havia alguna urgència, però sobretot que no em veiessin els convidats, que no tenia presencia.

Aquella nit hi havia un gran ball al Palau, per celebrar l'aniversari de la filla del rei. Em varen deixar en un reco mig amagat per si em necessitaven però sobretot es varen esforçar per que sota cap possibilitat algú em veies. Sembla que els de la meva classe no es podien barrejar amb l'aristocràcia. Des de allí tenia un vista privilegiada. Ningú em veia però jo ho veia tot.

Va començar arribar gent de mica en mica que anaven sent anunciats a l'entrada del saló reial. Elles exuberants, portaven els millors vestits dels voltants, les joies més cares, els pentinats més elaborats. Ells petulants i pit enfora presumien com galls d'indi d'esser els convidats de sa majestat el rei... i de sobte just quan els servents omplien la sala de més canelobres, vas apareixia tu. Esvelta, bonica, no estic segur però jo crec que tothom de la sala es va girar per mirar-te

Tenies un dels llocs més privilegiats de la taula reial. Estaves radiant. Es notava que estaves allí, on et pertanyia, entre aquells que com tu, només tenien ulls per la perfecció.

El meu cor va ser robat en aquell instant per la teva mirada. Res al meu entorn tenia quelcom més sentit que la teva presencia i el meu passat es va veure esmicolat per un present immortal i perdurable eternament.

La nit anat passant. Ball, rialles, més regals i més rialles i de sobte un enorme pastís i entre els oooo del respectable públic... altres intentaven ser el centre d'atenció de totes les mirades però al final tu sobresorties un cop més. 

De mica en mica tots han anat marxant. Aquestes hores han estat per mi una vida. Tot de nou m'ha donat un sentit i esperança. M'he sentit per una nit, viu.

Fa uns instants la sala s'ha començat a buidar. El servei amunt i avall recollint al saló i tu que comences allunyar-te. No si us plau que no marxi... i de algú m'ha agafat. On em portes?, no vull marxar? Vull tornar-la a veure?.

Una criada s'ha m'emporta a la seva habitació. He sentit quelcom s'encenia sobre meu i tot de llàgrimes han començat a regalimar

Li he fet companyia força estona mentre llegia un llibre. Però de mica en mica la meva força anat minvant.

S'escapat tan ràpida la nit des de que t'he conegut. Ara que tot començava a tenir sentit.

Tots els meus  darrers pensaments estant en tu i així perduraran fins que s'apagui la meva vida...



Moonlight Sonata. Beethoven