diumenge, 17 de juny de 2018

La nit...

L'Otger està pintant per la Núria... li he donat un retolador gruixut i diu que com és negre pintarà sobre la nit.

Em diu que la nit no li agrada. Que li fa por.

La iaia em deia que la nit era la part del dia que més llarg se li feia. Es despertava i no sabia com estar al llit. Descrivia la nit com hores i hores que no acabaven mai. Era l'hora que més sola es trobava...

La nit és aquell moment del dia on sembla que hi hagi poques coses que et distreguin i per aquest motiu no hi ha gaires trampes per trobar-te amb tu mateix. Poder aquí està el motiu de tanta por, nostàlgia, tristesa...

Quan ets al llit i no pots dormir les hores son eternes.

Pensava en la sonata de Beethoven inspirada en la lluna, tan especial...quina pila d'emocions contradictòries. La nit és font de festa, projectes, inspiracions, enamoraments, passions, il·lusions i també en cada un d'aquests moments hi trobem el seu antònim.

https://www.youtube.com/watch?v=4Tr0otuiQuU

Diuen que la nit és el moment en que el moribund diu prou, és l'hora en que dona fi al seu viatge.

Si la nit és màgica, per que amaga tantes pors?



divendres, 8 de juny de 2018

Com t'agradaria que fos el final...

M'agradaria que fos en una posta de sol. A l'aire lliure, còmode, tranquil, seré...

Que no sentis fred, ni calor, que no sentis dolor, que només el vent acaricies el meu rostre.

M'agradaria estar al costat d'aquells que més m'estimen.

M'agradaria saber que els deixo tranquils i feliços per que marxo feliç i satisfet d'allò que he fet en el transcurs de la meva vida.

M'agradaria haver-me comiat d'aquells qui més s'ho mereixen.

M'agradaria veure un somriure dels que més m'estimen mentre m'agafen la mà i em desitgen un bon final.

M'agradaria no patir. M'agradaria veure com la posta de sol m'enlluerna, com les fulles dels arbres ballen una cançó lenta de Leonard Cohen, m'agradaria marxar tranquil que ells es queden i continuaran gaudint de la vida com jo l'he gaudit.

M'agradaria no sentir nostàlgia del que ja no viuré sinó satisfacció del que deixo.

M'agradaria veure per un instant la imatge d'aquells que ja no hi son amb l'esperança d'un creient dubtós que a les portes de la fi retrobara aquells qui va veure un dia marxar.

M'agradaria seguir escoltant de fons "wonderful life" de Black, com el dia de la iaia.

M'agradaria de fons no sentir gaire més que la remor de l'aire  sobre la gespa i una guitarra que m'acompanya mentre ell em digués "sóc feliç de veure que marxes feliç, no et preocupis per nosaltres...".

M'agradaria dir per darrera vegada, com va dir la iaia "us estimo", afrontant els darrers instants amb la imatge d'aquesta posta i el seu somriure.

M'agradaria que no fos un sospir llarg, anguniós i desesperat sinó tant sols un darrer alè que sense ésser conscient em deixes marxar tranquil, feliç i serenament acompanyat dels que més m'estimen.

M'agradaria...

dissabte, 13 de gener de 2018

I que ens queda?

I que ens queda?. El pitjor de que un somni s’esvaeixi és que aquell somni saps que no serà realitat. El millor...és que ets clarament conscient que precises d’agafar-te a un altre cosa. Com el nàufrag que perd el salvavides i s’agafa a un tronc.

Tot el que s’ha viscut després del 1 d’octubre, fa palpable quelcom que preveiem amb casos com els refugiats, els que creuen el mar cercant quelcom a costa de deixar-se la vida, però tanmateix creiem que trobaríem esperança en algun tipus de justícia que faria prevaler, les cultures en risc de ser aculturades, dels que lluiten amb la paraula i no la força, dels que amb la pau, l’amor, la veritat lluiten per aconseguir la llibertat, el reconeixement... però ni la justícia, ni Europa, ni el mon, et donen recolzament i deixen que es privi de la llibertat aquells que se’ls condemna tant sols per que son escoltats, per que son gent de paraula, per que substitueixen la mentida i la força per la justícia humana, pels valors, pels somnis, pels veritables ideals, però allí segueixen tancats.

I t’adones que tot és mentida. Ni la força de la mobilització, ni la força de la democràcia, ni la força de la justícia els pot fet sortir del seu captiveri. Només els queda els somnis i no volen despertar per que no tenen altre sortida. Només els queda demanar que no ens rendim, per que si ho fem se’ls acaba l’esperança...però en el fons t’adones que l’única esperança que els queda és claudicar, agenollar-se, demanar perdó. Cal poder com anys enllà, seguir en peu i deixar de viure?. Poses en dubte tot... els dies passen i tots us tenen presents, però en el fons qui queda atrapat entre barrots son ells. Nosaltres som lliures. Una llibertat fictícia, però gaudim del seu somriure, dels amics, de l’aire, del sol, del mar....

Seguirem essent lluitadors de la nostre pàtria, de la nostre cultura, del nostre origen, però amb la tristor que ara més que mai som conscients d’on pertanyem, d’on hem de seguir essent fills... una pàtria que no ens deixarà mai ser el que somiem ser. Després de la dictadura, pensàvem que la democràcia donava marge a la llibertat dels pobles... però després del 1 d’octubre ens hem adonat que som tant esclaus com abans de la constitució del 74.

El poder econòmic uneix els pobles a traves dels qui manen i ells manen per que hi ha tants, els altres, que els voten per que prefereixen al que tenim, al risc de perdre-ho tot.

Ells ens donen les restes a canvi de seguir aixopluc. Nosaltres seguirem el nostre camí ara que som conscients que tant sols ens queda ser fills del mon i d’una suposada llibertat que només es troba en el nostre entorn més proper. No controlem el present, no controlem el futur, tant sols allò que compartim, tant sols allò proper que estimem...però malauradament sempre amb la condició de seguir les regles i no sortir del camí marcat. Som esclaus d’allò que tenim que no és altre que allò material...els valors, ja hem vist que deixen de ser-ho, quan no hi ha res que et protegeixi davant d’aquell que és veu amb l’autoritat que sigui, per tancar-los entre reixes.

De cara enllà tots som valents, de cara endins tots sabem el que no volem perdre. La por s’ha imposat, la por ha vençut....per que en el fons malauradament encara tenim molt a perdre. Només pot lluitar fins la mort si cal, aquell que tot ho ha perdut. A ells entre reixes només els queda l’esperança de tornar, la dignitat de seguir lluitant per allò que els ha privat de llibertat. Jo els demano perdó, per ser on son per intentar fer-me lliure. Jo els demano perdó per ser allí tancats i jo aquí casa lliure. No els puc agrair quelcom, que jo no estic disposat a perdre. Així de trist sóc com a esser humà, així de trist és quan un es desperta i s’adona que tant sols era un somni. Només queda l’esperança d’un fill, d’un projecte, d’un altre somni que si pugui ser realitat, tant sols queda allò que ningú, suposadament et pot robar... fins que arribes a la conclusió que tot pot ser robat i tot pot acabar en un instant. 

Fins i tot la vida no et pertany si et surts del camí que el sistema et vol imposar. Generar el teu microsistema  és l’única esperança de viure en relativa tranquil·litat, sense pensar... tant trist es sentir-te vençut, com mancat pel que seguir lluitant i ens generem necessitats per no evidenciar una societat que es sustenta en allò irreal, superficial, fet a mida amb tota la seva perfecció física i en línia al que el sistema et vol imposar.

Després del 1 d’octubre, ja tinc clar el significat de la llibertat.