A casa, les festes de nadal sempre havien estat quelcom molt senzill.
Tanmateix les recordo amb nostàlgia, per que a la nostra manera, nosaltres
també ho celebràvem i les fèiem especials sense que la quantitat i les
desmesures fossin el mes important.
El dinar de Nadal era quelcom semblant al de un altre diumenge normal però
a l’hora ja especial: un tortell de nata i crema de la pastisseria Sant Pere,
una ampolla de cava i segons les circumstancies el que l’avi el feia més feliç,
estar “la família” junts… be, i alguna rajola de torró.
Nosaltres, mai ens havíem quedat sense reis. Recordo, fet per l’avi, un
campament típic dels que sortien a les pel·lícules del wester o una cuina de
fusta per la Gemma. L’avi, fuster de professió, es quedava més estona al taller,
per fer-nos els nostres reis d’amagat i que fos una sorpresa.
Quan ens vàrem fer “grans”, la iaia el mateix dia de reis anava a Ca la
Neus, la merceria del barri ubicada a un “quarto de reixa” que obria tots els
dies fins i tot els festius i ens comprava quelcom… però nosaltres sempre
havíem tingut els nostres reis i mantenint la “sorpresa” de cada any, tot i el “aquest
any si que no hi ha res...”, encara ens feia més il·lusió, per que de primeres
aquell any si que no esperàvem res i per que en realitat, no ens feia falta,
teníem de tot!
Que feia doncs que fossin tant especials les festes de nadal?. Res i tot. Per
nosaltres aquella ampolla de colònia comprada el mateix dia, era el símbol i
record del que els avis ens donaven a cada instant. Estima i dedicació.
Cada nit la iaia, abans d’anar a dormir, entrava al quarto per veure si
estàvem tapats, ens donava un petó i ens desitjava bona nit, encara que ja
estiguéssim dormits. Vàrem tenir el nostre petó totes les nits fins la nit
abans del nostre casori...
Cercar la il·lusió, la sorpresa, l’estima per qualsevol detall més enllà
del que purament és material, costa i més ara bombardejats per tots els mitjans
per consumir el que sigui, però paga la pena. Per nosaltres aquells reis eren
molt més especials que qualsevol altre regal de l’època, que segur veiem per
televisió però que ni recordem per que no era quelcom prioritari.
La quantitat desmesurada de regals que donem avui en dia fan el mateix
afecta que el que ens feia a nosaltres aquells regals de la TV… indiferència,
amb una gran diferencia, que els valors que transmetem no tenen res a veure amb
els que vàrem adquirir dels avis. Els nostres fills avui en dia comencen a
obrir regals i més regals i al final, cap sobresurt, ni deixa res emotivament
imprès i si deixa quelcom, no és en el fons el que ens agradaria. Pensem…
Sembla evident, que llençar el missatge que molts regals no fan la
felicitat i que dinars i sopars desmesurats acabin a la brossa és un pecat…
però aquest any tornarem a caure en l’error.
És complicat dir a la família que no regalin res al fill, però almenys els
pares no podem tirar de la regla “a veure qui la te més llarga”. Si sabem que
rebrà tants regals, cal que li fem molts més regals o que el nostre sigui el
més car de tots?. Poder no cal…
Gaudir de les llums i passejar pel carrer, estar junts el màxim de temps
possible, cercar detalls que no tenen per que ser la darrera joguina o estri de
moda, gaudir d’una barra de torró, de les campanades, del pessebre de
l’ajuntament i dels de nombroses associacions de pessebristes, dels pastorets,
de menjar el raïm junts si cal abans de que siguin les dotze picant a una
ampolla les campanades, però junts... hi ha tantes possibilitats per gaudir
d’aquestes festes sense tenir que fer-ho tot desmesuradament desequilibrat.
Sembla que tot el que digui sigui ranci... doncs mireu, tot el que faig menció
hi haurà moltes famílies que ni això tindran, per que en prou feines tindran
clar que soparan. Però fins i tot, aquestes possibles mancances que aquestes
famílies patiran quedarà més que compensat amb aquell petó que donin al seu
infant quan marxi a dormir i que serà el regal més gran que li podrien donar i
que segur amb els anys no oblidarà.
No ser encara, com controlar aquesta desmesura amb l’Otger i això que no te
ús de raó, però el que més m’agradaria quan sigui gran i ja no hi siguem, és
que recordi, per sobre de tot en aquestes festes, el petó de cada una de les
nits que passem junts.
Que tingueu unes bones festes de nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada