dissabte, 22 de novembre de 2014

I tot comença patint...

I després de parir... segueix el patiment, al veure allò tan petit i tendra, des del primer segon que te'l posen a sobre. Sort que tot queda relativitzat pels dubtes més banals.

I és que la primera gran incògnita quan veus que s'acosten amb alguna coseta als braços és veure quina cara té, per què ja saps segur que cinc dits a cada mà i peu els té, prou s'encarregat la mare de contar-ho abans. Has estat tants mesos esperant i segurament malinterpretant unes ecografies on hi diposites totes les conjectures possibles de com serà, que a l'hora de la veritat veus que, per sort, és molt diferent de la que veies per pantalla... i és enormement (arbitràriament) més guapo.

Els primers dies, encara a l'hospital, són una constant novetat. Des de les primeres caques, fins a com canviar-lo intentant demostrar a l'afició que estàs a l'alçada.

Les infermeres que no paren de punxar-lo per verificar que la diabetis gestacional no s'ha transmès al petit Otger i la mare lluitant amb el pit, ara un i ara l'altre, per oferir el famós calostre a l'espera que pugi la llet. Mentre el petit Otger s'ha de conformar amb les reserves que adquirit en els previs mesos dins l'estomac de la mare i que s'encarregat prou de recopilar aliment a través del cordor ubilical que el connecta a la placenta que es troba a la pared de l'uter de la mare.


I la darrera visita el pediatre, abans de marxar cap a casa i que et confirma que ha perdut pes... sort que la llet arriba i en pocs dies recupera el temps i pes perdut.

I es que per molt que et diguin que es normal que perdi pes els primers dies i que està preparat amb les reserves adquirides abans de néixer, és el petit de la casa i no pots per més de pensar que a partir d'ara serà tot un patiment, però així és la vida i així cal que sigui.

dissabte, 1 de novembre de 2014

malgrat tot... la vida et torna a somriure.

Un càncer de pit, mai és benvingut, però quan ho fa quan tot just estàs assaborint els 28, la vida s'estronca i les teves prioritats canvien.

Tractament, revisions, ensurts que no queden en res, però que t'engolen els anys. Per sort, queda lluny i superat.

Tanmateix hem encarat prou bé la vida, amb la companyia de la família i els amics, cercant alternatives i experiències compartides que ho han fet prou, dins les circumstancies, enriquidor.

Sovint haig de recordar que el nostre, ara vell amic Roc, ens ha "substituït" amb la seva estima, quasi tot allò que un petit hagués aportat, quasi tot evidentment, ser de que parlo i puc diferenciar... essent conscients que es tracta d'un animal, que quan el cataloguem "de companyia", mai més trobaríem un adjectiu més encertat que fins i tot, en el nostre cas, diria és queda curt.


Ara quan tot just fa unes setmanes, recordàvem el primer any sense l'avi Gregorio, estem a punt de viure una nova i gran experiència.


Quan a la nostra edat, la vida, et dóna un nou estímul com aquest per aixecar-te cada dia i encarar tot allò que vingui per davant, penses igualment amb tots els dubtes que té qualsevol altre parella en la nostra nova situació, però com l'experiència i l'edat, esperes, t'ajudi una mica ha encarar-ho amb més garanties :))) substituint la lògica energia dels anys que es troben a la teòrica "etapa de procrear".

Fa uns dies l'amic Jordi, em deia que ser pares a la nostra edat, és com una injecció re-vitalitzant que et posa a lloc encara que no vulguis, per estar al seu costat amb la màxima energia possible. Un ésser que de cop, forma part de la teva vida i que espera de tu, tot el recolzament que li pots donar, independentment si en tens 30, 50 o 60. A la fi, és ben veritat que la diferencia entre pares i fills, esperem, no està només a l'edat, si no al cor i el cap.

Quan falta poc, encarem la recta final de l'inici amb respecta, dubtes i pors però molta il.lussió per veure el primer somriure d'aquesta oportunitat de seguir compartint com a parella, focalitzat ara en aquest petit cor que encara protegit dins la mare, està a punt d'il.luminar els nostres dies, i penses... malgrat tot, la vida et torna a somriure, esperem, fins la fi dels nostres dies.