diumenge, 20 d’octubre de 2013

Aguardanos Gregorio.


Gregorio se va y no deja grandes cuentas bancarias, ni grandes coches, ni empresas.
 
Gregorio pasó por la vida humildemente y así nos deja, pero nos deja algo más valioso que todo esto que he mencionado. Nos deja valores.

En un momento donde parece que la fuerza prevalezca sobre la libertad y respeto por las personas, pueblos y culturas, Gregorio nos ha enseñado con su ejemplo a querer, respetar y tener siempre presente a todo el mundo.

A querido a su familia y aquellos que nos hemos incorporado más tarde, brindadonos todo su amor como si fueramos sus propios hijos.

A Gregorio no le tenias que pedir, solo insinuar.

Aguardanos donde sea Gregorio... mientras, nos vemos bajo el gran arbol de la montañeta o los olivares de casa.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Aquest matí sembla perfecte



Aquest matí sembla perfecte. Cada pedalada sembla estudiada per no trobar cap mena de resistència. La meva bicicleta avança per un camí llarg on no puc veure l’horitzó, però no importa em sento tan be, em sento millor que be. A la meva dreta una filera d’arbres deixen anar les seves fulles de tots colors. No cauen com d'altres vegades, suren, no, no, ballen, si ballen harmoniosament cercant arribar a terra, però no arriben mai, lentament troben l’equilibri etern que les fa protagonistes de la tardor... i un llac.

Tot és humit. Una flaire de terra humida, m’embriaga. Més , més com si els meus pulmons no tinguessin límit… i un altre agradable ventada, suau, molt suau, m’acarona la pell, mentre els cabells llisquen lluitant contra la gravetat i m’acompanyen vivament per l’infinit camí que no te intensió d’ensenyar-me la fi.

Sembla matí, si crec que és matí per que el sol es troba escorredís entre uns cims… ostres no deu ser tarda, tant se val la llum taronjada es perfecte.

No hi ha soroll, gens… nomes les pedalades zis, zas, zis, zas fins i tot les rodes no s’atreveixen a trepitjar més del que cal per no destorbar la simfonia d’un moviment perfecte.

Convida, dubto, no, no em sento molt segur, que estrany… aixeco una mà, dubto, aixeco l’altre, en creu, no trontollo, és perfecte, es tant perfecte que tinc la sensació que en qualsevol moment aixecaré el vol. Torno agafar aire, més olor a terra, segueixo sent acariciat pel vent, vull sentir-me per sempre més així de lliure, tot és perfecte. Al fons veig algú no pot ser, si és ella riellera com sempre que em saluda i aixeca la mà. Com l’he trobat a faltar… dubto, però tanco els ulls. Vull que aquest moment sigui per sempre. Sento el meu cor rítmicament com s’acobla al compàs de cada volta de les meves rodes. Segueixo recta, guiat per l’instin, obro els ulls, el camí segueix eternament infinit i ella… que be que em sento, els torno a tancar i segueixo.

-Corre, corre el desfibril·lador. Que ha passat?
-Un accident. Anava en bicicleta per una carretera i un camioner que anava borratxo no ha respectat la distancia i se l’emporta’t per endavant.
-Aparteu-vos un ,dos, tres…
-un altre un, dos, tres…

Segueixo pedalant cap ella, feliç, ella. Fa tan de temps que em va deixar... una llarga malaltia, un gran tristor, gris sobre gris, pensava que mai més la tornaria a veure… no sento res, ni l’aire, miro als costats, que estrany ja no hi ha els arbres, ni l’herba, però segueixo pedalant per que em sento feliç, segueixo cap a on m’espera ella… no se ben be que vol dir això, però segueixo pedalant, sempre pedalant a ritme perfecte, content, somrient, gaudint de cada pedalada i miro als costats del camí sense poder parar i veig els amics i els altres i aquells que diuen adéu amb la mà  i jo també els dic adéu amb la mà. M’agradaria dir-los que estic be que vaig a retrobar-me amb ella, però no surten les paraules. No cal. Veuen el meu somriure i somriuen Em veuen feliç, tranquil, serè, somrient a d’alt la meva bicicleta cap a la llum blanca, on es troba ella, amb ella… per sempre.