Sovint era
dissabte… sovint no, sempre era dissabte.
L’àvia anava a
plaça de bon matí mentre tots dormíem i el cancell era la benvinguda. Sempre a
la mateixa hora sempre puntual per que si no llavors el temps passava ràpid i
no tenia temps, segons ella, de fer tot el que tocava fer el dissabte.
Entre aquí i allà
de lluny un gall anunciava el bon dia i de sobte aquell so també familiar del matí del dissabte d’un
barri de Sant Pere xiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuiiiiiiiiiiiiii. Saltava del llit i
tot i que el terra era fred, descalç i amb pijama travessava el passadís d’una planta
baixa ben freda que no era impediment per mogut la curiositat infinita que encara
envolta tot infant marxar al quarto de reixa a mirar entre les ranures d’unes
persianes de fusta còmplices de nombroses vistes furtives que trencaven
l’anonimat d’aquell que poc espera ser observat darrera una innocent finestra.
Ell pujava pel
carrer de casa, amb la bicicleta al costat mentre amb una mà intrèpidament en
equilibri dominava l’estri de les dues rodes i amb l’altre tocava aquella mena
d’harmònica tan característic.
No ho recordo, però
segurament portava una gorra, bigoti, no era gaire alt, portava uns pantalons i
jaqueta blava, d’aquelles que abans portaven els mecànics i bufava aquell
xiuuuuuuuuuuiiiiiiiiii seguit d’un “ellllll afiladooooorrrrrrr”.
De sobte d’un
portal una veïna amb la bata d’anar per casa, els rul·los al cap i amb unes tisores
i ganivet a la mà s’apropava aquell personatge de la bicicleta. Ell se les
mirava i llançava ràpidament un pressupost i la dona aixecant la sella “i per
les dues eines quin preu em fa?, vinga homeee que costa arribar a final de
setmana…” per aquelles dates, la gent encara cobrava per setmanes, la
setmanada.
L’afilador posava
un cavallet es posava a pedalar mentre feia rodar el ganivet sobre una pedra
d’afilar, fent saltar espurnes com si fossin les bengales de Sant Joan.
Dues eines ben
afilades per un grapat de monedes.
Cavallet enlaire i
carrer amunt mentre desapareixia el xiuuuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiiii, bicicleta en
mà i aquell record entranyable que encara recordo ara d’un dissabte el matí:
els avis, la germana, el gall i elllll afilllaaaadooooorrrrrr.