Escola Serralavella

Hola em dic Otger i soc un nen de 10 anys.

Aquesta es la conta del meu pare pero me la deixat perque fagi un text de 20 linies explicanvos  un dia ,per aixo us explicare la festa dels deu anys de la meva escola.

Avui e anat a la festa dels deu anys de la meva escola que es diu serralavella i esta en un poble que es diu Ullastrell.

Quant vaig arribar a la escola ens van regalar xocolata calenta amb melindros ,em va agradar molt la xocolata calenta perque la feie la gent del menjador de la escola.

Despres van ballar els gaganters d'Ullastrell i gent del poble va tocar tambors i panderetes.

mes tard van tocar flautes extranyes mentre ballaven i cantaven cansons.

una profesora va portar la seva banda de musica i van tocar i cantar rock.

Per finalitzar van portar begudes,sucs,coques,entrepans,pizzes,ençaimades i  moltes coses mes per fer el pica pica.

Despres m'en vaig anar a casa.

Aquesta festa em va agradar molt perque estava amb els meus amics.

La meva felicitacio de Nadal (desembre 2024)

 Recordo quan la iaia em deia, sovint...”desitjo que mai hàgiu de passar una guerra”.

Si ara veies tot el que es mou, patiria molt més del que ja patia, quan llavors segurament l'amenaça no era tan propera com ho és ara.

Aquesta preocupació constant que tenien i tenen les àvies/avis pels estimats, no tan sols era fruit de l'estima evident que de forma natural transmetem els éssers vius per aquells que sentimentalment ens veiem relacionats, altrament el que anomenem els “més propers” sinó també per allò que volien evitar-nos quan es posaven a la nostra pell (perquè ells ho havien patit) i que ara coneixem com a empatia.

Segurament sempre ens ha cridat l'atenció, el que els passa als altres. Abans ni dèiem “fer el xafarder”. Això sempre ha existit, però ara les xarxes ens ho apropen, ens donen l'oportunitat d'assabentar-nos més fàcilment de les “desgràcies” dels altres i no tan sols dels més propers sinó de qualsevol persona del món per lluny que sigui. Un desig que està entre la morbositat i la complaença de pensar que sempre hi ha algú que està pitjor que tu. Tanmateix que ha passat amb aquella empatia dels avis/àvies?

Introspectivament, reflexiono en com sumat al carro, m'allunyo de les necessitats dels altres i poso sobre la taula tot un seguit d'arguments que m'alleugen de no ser empàtic d'una forma real, evident, pràctica, altruista, verdadera, sense que ningú sàpiga que he respòs aquella necessitat per alleugerir la persona necessitada, sense que jo a canvi ho faci evident als meus comptes de les xarxes socials.

Les limitacions entre “jo puc fins aquí, però aquí soc” i el “jo ja en tinc prou amb lo meu” es troba una línia molt, molt fina fàcil de creuar o no... però el pitjor és que moltes vegades prenc la decisió sense analitzar si realment el “jo puc fins aquí” és un acte de sinceritat o un argument per la nostra consciència per no intentar ni apropar la nostra mà.

Les iniciatives comunitàries o grupals ens incomoden, perquè requereixen un esforç propi vers els altres que a priori no ens proporciona res, de forma immediata. Immediatesa aquí està la segona gran barrera que ens toca saltar per fer el pas de donar i no tan sols rebre. Faig això i que rebo a canvi? A qui li puc explicar que he fet això? Qui es pot assabentar la bona persona que soc? La satisfacció personal ja no ens omple. Necessitem expandir-nos, vendre'ns i, per tant, arribem a la segona de les nostres pèrdues ja no tan sols deixem de ser empàtics, passem a ser egoistes.

No tinc la veritat absoluta de res i ni tan sols puc ser un alliçonador de ningú. Reflexiono amb veu alta i quan penso que a la meva edat no tinc res a millorar, m'adono que encara tinc molt a perdre i només per això poder pagar la pena fer l'esforç d'escoltar, pensar i respondre amb sinceritat, em posi o no en la pell de l'altre perquè si hi ha quelcom pitjor que no “ajudar” és com deia la iaia “donar la raó com si fossis ximple” o mode sinònim i actualitzat als nostres dies “fer un like”.

Que tingueu unes bones festes introspectives amb tots aquells que desitgeu i estiguin disposats a escoltar-vos.

p.d: Malauradament aquest any no puc estar segur que llegeixi la meva felicitació un amic que ens ha deixat, però que igualment com cada any li enviaré per si allí on és tenen correu electrònic agraint-li que mai m'hagi recriminat que una vegada no li vaig correspondre.

La meva felicitació de Nadal

 Sóc d'un temps on la bugaderia era la tintoreria, a casa en deien aiga a l'aigua i l'avi aprofitava les mans plenes d'oli de les arengades que s'acabava de menjar per pentinar-se, mentre la iaia li deia que ja rentaria ell les coixineres.

Sóc d'un temps, on en èpoques de vacances escolars baixar amb la iaia caminant a buscar les receptes a la "mutua" i de tornada comprar aquell gelat que es deia "rumbero" i que la iaia deia que l'havien retirat perquè posaven massa fruita i no els sortia a compte, era un matí fantàstic.

Sóc d'un temps que per baixar a Barcelona amb tren per anar a l'oculista era una aventura i no ho feiem per creure en el transport públic, sinó perquè no hi havia altre forma.

Sóc d'un temps on malgrat no teníem ni una quarta part del que tenim ara, ho teníem tot.

Sóc d'un temps on els diumenges, sempre venien els tiets a dinar. De primer sempre vermut, patates i cornes de "xurrero", musclos, "almejas", "berberechos", fuet, formatge...i de segon la paella de la iaia, cava i tortell de nata.

Sóc d'un temps on a l'estiu cada tarda hi havia una tempesta i la iaia que li feien por els trons ens portava a dormir la migdiada, tancàvem les finestres i sentíem des del llit com queia l'aigua i els trons feien tremolar les vidrieres del patí.

Sóc d'un temps on cada matí de les vacances d'estiu, l'avi repassava les revistes del cor de la iaia al pati, assegut a una taula rodona vella i una "sombrilla" que està folrada de branques seques. Vestit sempre amb pantalons de tergal, mocassins, una samarreta interior sense mànigues i el porro de vi al costat, passava totes i cada una de la revista "pronto" mentre jo m'entretenia amb qualsevol cosa fins que fèiem una partida al millor de tres al "cau".

Sóc d'un temps on totes i cada una de les nits fins a la darrera que al dia següent em casava, la iaia venia abans d'anar al llit, acotxar-me, fer-me un petó i desitjar-me bona nit.

Sóc d'un temps on també hi havia guerres... sempre hi ha hagut guerres.

Sóc d'un temps on el Cap d'Any acabava a les 11h perquè érem d'anar a dormir aviat i la iaia agafava una ampolla i picava les campanades menjant el raïm abans de l'hora que tocava.

Sóc d'un temps on no necessitàvem gaire perquè tot el que teníem sabíem que venia de tot el que tenien (els avis)

Sóc d'un temps on intuïa que els trobaria a faltar però no tant com encara els trobo a faltar.

Sóc d'un temps on les coses eren senzilles, perquè ara les compliquem massa.

I tu... de quin temps ets?

Bon Nadal a tothom.

 Diga-li que estic trobant l'equilibri. Que estic assaborint els detalls de lo sobri.

Que poc és més que molt.

Que ja no necessito grans reptes sinó omplir cada instant d'aromes, sabors, estimes i riures que donin sentit a cada un dels meus segons fins la fi de la meva vida.

I si tot és mentida?

 Aquest matí mentre reparava una bandera reivindicativa, l'Otger m'ha comentat... papa i si per penjar aquesta bandera ens posen a la presó?

El pitjor de tot és que passant pel meu cap en segons tot un seguit de possibilitats, valors, el seu futur... he tingut dubtes, no he estat capaç de contestar-li quelcom més enllà de "tranquil això no pot passar..." i el pitjor de tot és que tampoc estava gaire segur que això no fos en algun moment concret del tot veritat, si més no essent possible vist lo vist, algun tipus de  represàlia en diferents formats, pel sistema, una part de la societat o ves a saber per part de qui.

Més enllà del significat concret d'aquesta experiència, m'he començat a capficar pensant en altres possibilitats futures amb les quals el meu fill pot veure la seva llibertat mancada fins i tot de reclamar llibertat a la seva manera d'estimar o viure.

Que passaria si el meu fill s'enamorés d'algú del seu mateix sexe o fins i tot d'un color de pell o origen diferent al seu i algú li digués que allò no és correcte, que va encontra del que és "normal", que és il·legal? Que passaria si aquella persona a la que ella estima hagués arribat en una pàtera, hagués creuat "il·legalment" alguna frontera? Que passaria si algú li digues que no pot estimar aquella persona, que tant estima, perquè "legalment", "socialment" no és possible? Que passaria si sortís al carrer a reclamar el seu dret més humà e universal i algú el pegues, el reprimís, li prohibís manifestar el seu dret a estimar algú, que una part de la societat no aprova?

I en aquest punt, he continuat suant fredament i he pensat... aquesta és la societat que volem pels nostres fills independentment dels valors que m'hagin inculcat política, social, econòmicament?

Pot ser veritat que les polítiques de dretes emmascarades en un centralisme moderat estiguin influenciant fins a tal punt que vegi el futur més essencial del meu fill tant fosc?. Als fets que encara vivim em remeto. I no puc deixar de pensar, que malgrat sembla que hem avançat molt, tinc dubtes si tot es façana i ens deixen una mica de corda perquè pensem que socialment estem acceptant uns canvis, que en realitat no són tal.

Mentre espero un fet que moderi la meva preocupació, penso en com explico al meu fill, que malgrat el que es trobi en un futur en una situació que li sembli surrealista e injusta, com a pare estaré al seu costat i miraré que els meus valors i pors no l'acabin condicionant a l'hora d'estimar a qui vulgui, malgrat triï una forma de viure que jo dubti o decideixi tirar per un camí que jo pensi que el porta a navegar contra corrent.

Felicitació de les festes de nadal o quelcom semblant.

 Sembla mentida, que aquest any hàgim estat tres mesos confinats sense sortir de casa.

Avui 10 de desembre portem suposadament més d'un milió mig de morts pel COVID a tot el món. Dic suposadament perquè fins i tot aquesta xifra ens veiem obligats a quadrar-la. Sembla mentida, fins on hem arribat... estem tant saturats de xifres que ens comença una mica a “relliscar” si són un milió, un milió i mig, deu o cent. Dia darrera dia, sentim la quantitat de gent que mor, amb un nivell tant alt de "naturalitat" que la barregem sense cap mena de respecte, amb els minuts de retard del tren, els quilòmetres de cua a les principals carreteres o la temperatura mitjana que tindrem avui.

Estic fart de tanta moralitat, de tanta amenaça, de tant paternalisme...

Segurament passen tantes coses i tant ràpides que ho oblidarem, sobretot aquells que no ho hem patit en primera persona, perquè qui segur no ho oblidarà fàcilment si algun cop ho fa en part, seran aquells que han perdut la feina, que les han passat veritablement “putes” però sobretot aquells que han estat a les portes de la mort o se'ls ha mort algú molt proper.

Els humans tenim moltes vergonyes per les que penedir-nos i aquesta no serà menys... com hem estat capaços de tractar les persones que han marxat en nom de perseverar la seguretat de la resta: soles, sense algú que les abraci, agafi de la mà, sense poder-se acomiadar dels seus estimats...

Encara recordo la mort de la iaia, com va patir les seves darreres hores, però rodejada d'aquells que l'estimaven. Recordo com es va acomiadar de nosaltres i com em va dir a cau d'orella “us estimo...”. Si, tot no van ser flors i violes, perquè malgrat la sort de tenir-nos al seu costat, va patir d'allò més, senzillament perquè tenim establert un protocol que no permet anticipar esdeveniments, fins i tot quan la mort és clara i podem evitar el dolor.

També recordo com vam acomiadar el nostre estimat Roc, un gos que ens va fer companyia tota la seva vida, des de cadell fins que va morir de vell. Bé, en realitat li vam facilitar la mort quan vam veure que ja no podia viure dignament. El vam duu al veterinari, el vam adormir sentint la nostra presència i carícies i finalment li vam parar el cor tranquil·lament, amb serenitat, amb estima, en companyia.

La situació és complicada, no dic que no, però hem tingut tant poca capacitat de plantejar-nos en un transcurs de temps tant curt, que les persones han de poder decidir el seu propi destí, que hem oblidat allò més essencial, que és el sentit comú i l'empoderament perquè les persones decideixen per si mateixes i ens hem pres la llibertat i el poder per decidir que és millor pels altres. Els “joves” ja ho tenim això... quan els nostres es fan grans, tenim una certa predisposició a pensar que només nosaltres podem decidir per ells, perquè clar, són grans i ja estant perdent facultats... i pensar que antigament les persones grans, eren sinònim de respecte i saber.

De la nit al dia, uns agafen el poder diví de dir-nos el que podem i no fer, senzillament per que no tenim ni idea de perquè passen les coses... les suposem, fins i tot a partir de dades creiem que si fem això passarà allò, però després d'un any, no tenim res controlat i el pitjor de tot es que només trobem respostes a través de la culpabilitat de l'altre... suposo que els que prenen les decisions també s'inclouen.

Són les 3:16 del matí. Després d'un mal son, m'he despertat pensant en el munt de feina que tinc sense resoldre. L'Otger, com cada nit, ens ha cridat. Hem fet un pipi, l'he acompanyat al llit i després d'estar una estona amb ell, m'he llevat perquè el cap no para...

No us dóna la sensació, que en nom de la seguretat global, algú s'ha pres la facultat de decidir el destí del resta? Poder tot és molt més senzill del que s'ha pretès amb imposicions que en alguns casos podem fins i tot pensar que vulneren la llibertat més bàsica del esser humà que és decidir per ell mateix. Evidentment quan parlo de decidir per ell mateix, no parlo de posar el resta en perill. Parlo de decidir quin risc corro essent conscient de la situació. Parlo de decidir, de mutu acord amb els que em rodegen del que pot passar. Alguns dels que ens han manat no fer això o allò, resulta que han acabat emmalaltint i jo m'explico... com poden prohibir, com si hi hagués la seguretat absoluta que res ens pot passar i alguns d'aquests han emmalaltit?. Res és segur, ningú ens pot assegurar res, ni per bé, ni per malament, però en canvi jutgem i decidim pels altres com si fóssim deus.

Estem disposats a aïllar-nos completament fins que hi hagi la nostra dosis de vacuna que ens protegeixi? I fins i tot quan la tinguem, algú ens garanteix que mai ens infectarem? No... perquè res és impossible.

Ser que si emmalalteixo, corro el risc de no tenir els recursos necessaris per sobreviure. Bé, poder estic disposat a córrer el risc.

Decidim que les persones grans, les més vulnerables, pel seu bé, deixin d'abraçar un net, deixin de veure'ls , besar-los, sentir el tacte de les persones que més estimem i jo em pregunto... i si ells estan disposats a córrer el perill de seguir vivint a canvi d'un gest de carinyo?. Em fa gràcia aquell lema que diu quelcom semblant a “més val un any sense nadal que molts sense la seva companyia...”, vaja que agosarat perquè jo no m'atreviria mai “assegurar” a ningú amb tal certesa, que si es priven d'aquestes necessitats bàsiques, l'any vinent hi siguin, hi siguem.

Ara s'acosten les festes de nadal i moralment estem obligats aïllar-nos, però poder el que hauríem de fer es reunir-nos tots plegats avaluar els riscos i decidir fins on volem assumir responsabilitats i conseqüències. Quan algú li diuen que te colesterol però segueix gaudint desmesuradament del menjar, pren la seva pròpia decisió, quan algú beu massa pren la seva pròpia decisió, quan algú va conduint per sobre de la velocitat permesa pren la seva pròpia decisió, quan algú fuma pren la seva pròpia decisió, quan algú practica un esport de risc pren la seva pròpia decisió i assumim totes les decisions o en algun lloc hi ha escrit que si algú es posa malalt perquè ha estat un "irresponsable" el deixarem morir, en nom del bé de la resta de comunitat?... perquè així doncs ara prenem decisions en nom dels altres?.

Segurament dins les persones de risc clarament identificades i els que no ho sabem si ho som o no, estant/estem disposats a córrer cert risc. No parlo de fer una festa totalment descontrolada, parlo de reunir-nos la família, procurant no aixecar la veu, ventilant, portant mascareta, és a dir minimitzant les possibilitats de contagiar-nos, però al igual que res assegura que no et contagiïs en un altre lloc o que ningú et dona la seguretat que demà hi seràs, perquè algú/alguns només pensen ens els riscos i no en les virtuts de compartir uns instants que poder fins i tot, poder mai més compartirem... parlo d'una de les poques oportunitats i excuses que tenim de compartir un espai entre persones que estimem. Si, ja ho ser segurament que per algú aquestes festes no importin gens al contrari siguin una oportunitat per evitar allò que en altres anys se'ls feia una muntanya, però per alguns altres que portem un any ple de restriccions, prohibicions e inhibicions, aquestes festes son l'excusa per sentir allò que amb el temps hem anat perdent, el sentit de formar part d'una família, per petita que sigui.

Si, només un gest (descuit) pot fer que tot acabi, però sense aquest gest (descuit), algú m'assegura que l'any vinent serè viu? Algú em garanteix que la meva absoluta abstinència de qualsevol contacte ens fa invulnerables, immortals, algú em garanteix que si faig més sacrificis, arribat el moment em garantirà la serenor d'una mort digna com no va tenir la meva àvia? No...

Quan apartem els “avis” dels nets pel seu be, hem tingut la precaució de preguntar-lis que és el que ells volen?. Segurament n'hi haurà que li tenen molta por a la mort i volen protegir-se al màxim per tenir l'oportunitat de veure'ls molts anys més, però segurament molts altres preferiran córrer el risc i poder sentir l'estima en la seva pròpia pell encara que sigui un cop més, no sigui que demà no tinguin aquesta oportunitat. Per molts, on per llei de vida, s'acaben les oportunitats, cada dia que passen privant-se de quelcom tan bàsic i que mai haviem somiat que passaria, son moments clarament robats... i pel resta, innocents de nosaltres pensem que tenim els dies, mesos i anys garantits i prioritzem d'altres “obligacions” sense ésser conscients de la nostra vulnerabilitat.

Com a societat, hauríem de recordar aquest any, com l'any que vam robar el moment més important de les nostres vides a moltes persones, pel be del resta de la comunitat. Que grans que som. Tan debò quan arribi el nostre moment, no tinguem la responsabilitat de ser herois a la força, com els que ens van deixar, sense poder triar...

Gaudiu de les festes com millor creieu que les heu de viure, compartint la responsabilitat dels vostres actes i decisions, només així davant la mort quan arribi, tindreu la certesa de no haver-vos equivocat, perquè només vosaltres haureu pres la decisió, sense que ningú altre ho hagi fet per tu.

Per mi, no hi ha cap mostra més clara de responsabilitat davant una decisió d'aquest nivell, que aquella que acabes prenent de forma clara, conscient i legitima del que vols i estàs disposat a pagar per ella.

Fins l'any que ve... “si, algú en nom de deu, vol”.

Message In a Bottle

This is an exercise for improve my English

Message In a Bottle
by The Police


Just a cast away, an island lost at sea, oh
Another lonely day, with no one here but me, oh
more loneliness than any man could bear
Rescue me before I fall into despair, oh

I'll send SOS to the world
I'll send SOS to the world
I hope that someone gets my
I hope that someone gets my
I hope that someone gets my 
message in a bottle, yeah
message in a botlle, yeah

A year has passed since I wrote my note
I should have known this right from the start
Only hope can keep me together
Love can mend your life but love can break your heart

I'll send SOS to the world 
I'll send SOS to the world 
I hope that someone gets my
I hope that someone gets my
I hope that someone gets my 
message in a bottle, yeah
message in a bottle, yeah
oh, message in a bottle, yeah
message in a bottle, yeah

Walked out this morning, don't believe what I saw
A hundred bilion bottles washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred bilion castaways looking for a home

I'll send SOS to the world 
I'll send SOS to the world 
I hope that someone gets my
I hope that someone gets my
I hope that someone gets my 
message in a bottle, yeah
message in a bottle, yeah
message in a bottle, oh
message in a bottle, yeah

sending out an SOS
sending out an SOS
I'm sending out an SOS
I'm sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS
sending out an SOS

Do you know what "Carquinyolis" are?

"Carquinyolis" are tipical cookies of Catalonia but I have also seen them in other countries for example in Tuscany, Italy.

Their main ingredients are almonds, flour and sugar. It's not complicated to make them in your house only need an oven.

Last summer, we visited Tuscany, Italy and one day we had lunch in tipical restaurant in a small town. When we finished eating, they offered us some dessert cookies that they brought to us. We were surprised because this dessert was very famous in our country.

You can eat these cookies with sweet wine.

Have you seen these cookies in other country around the world? What is their name?

Thanks Michele, Matt and Lisa from Italki

Una lliçó de la vida...

Avui he conegut per la plataforma "Itaki" el Ruben Miranda. Bé conegut... he llegit el seu perfil i un escrit seu que m'ha cridat l'atenció perquè estava en català i pels que no entreu gaire en aquesta plataforma (d'aprenentatge de idiomes) el català no crec que sigui un dels idiomes més predominants.

Parla 9 idiomes entre ells per exemple el català, el Mandarí (xinès), Danès... impressionant.

He llegit un conte molt bonic en català amb un escrit perfecte, dir que escriu millor que jo seria ofensiu cap a la seva persona doncs no tant sols escriu millor sinó que el coneixement que té de la nostra llengua és brutal.

Fa servir paraules com "Pernes" que ja em disculpareu però jo no l'havia sentit mai. He cercat la paraula al diccionari perquè pensava que era un error.

Perna: Cama (usat solament en certes expressions). Batre les pernes. Caure de pernes enlaire. Cama de porc; pernil

font: Institut d'Estudis Catalans. Diccionari de la Llengua Catalana. Ed 1995

En fi, més enllà de si el context era correcte o no, veure aquest grau d'estudi de la nostra llengua per algú que està tant lluny és impressionant, emocionant i davant d'una persona tant intel·ligent i sensible admirable!... i això em fa pensar en que poder haig de posar una mica més d'atenció en el que faig, per respecte a tota aquesta gent que ho viu amb aquesta passió.

Who am I?

My name's Xavier. I was born in Terrassa near Barcelona. I'm 49 years old (in 2020), bur I don't believe it!.

I remember when my grandmother told me that life passes us by.

I studied psychology at the Universitat Oberta de Catalunya, but I don't work as a psychologist. I'm a regional sales manager in an industrial electric factory.It's called Circutor SA.

I have a son. His name's Otger. He is five years old (in 2020)

I'm very happily married with Nuria since 1997.

I'm not very good with lenguages, but I like it when I can speak with another person who doesn't speak my main lenguages: Catalan and Spanish.

I hope to havea good level of English one day to speak with a lot of people around the world.

I wish you that you are happy.


(thanks John, Philip and Karla from Itaki.com)

crear, crear, crear...

M'encanta les fotografies amb ombres. No tinc gaire recorregut en aquest món, però diuen que les primeres referències et marquen.

Hi ha dos fotògrafs que m'agraden molt, per com juguen amb les ombres i com d'una simple imatge n'expliquen una història. En Joan Vendrell i en Jota Barros.

En Joan és més de carrer. En Jota tot i que també es declara purament "callajero" edita moltes fotografies d'interiors.

Ara estic escrivint, mentre escolto Sasha Sloan i el seu èxit "Dancing with your ghost" (ballant amb el teu fantasma). I perquè poso això si parlava de fotografia?. Es que m'agrada que les coses siguin així. Dins de la meva "extremadament" pulcritud i ordre, a l'hora de "crear" no sóc ni molt menys un perfeccionista. Al meu amic Manel, és posa negre. : ) M'agrada explicar coses, crear histories, però com en les fotografies, si m'haig de passar hores perfeccionant aquell text o imatge, m'avorreix. Poder si que hauria de cercar un entremig. Segurament que "crear" i "polir" són germans i tot el resta és un crim, però sóc així. L'amic Carles un dia parlant de la meva novel·la "Quan els carrers callen" em deia que no parés d'escriure, que el més important era escriure i crear...bé, vàrem parlar de moltes altres coses de la novel·la, però si em vaig sentir còmode segurament era perquè el "missatge" més important, encaixava en com veig en general les coses.Tot necessita un mínim, però a partir de aquí, necessito cercar un altre cosa que em motivi. Seguir remenant la "troca"...no va en mi.

Veure aquesta fotografia, mentre escoltes una cançó que transmeti quelcom, és brutal. Ara estic escoltant Sam Smith i el seu tema "How Do you sleep? (Com dorms?). No tinc ni idea de que va... ara tinc curiositat poder intento traduir-la. Però ja m'estic imaginant una història...

Una noia està mirant el seu noi com dorm al llit. Ella ja s'ha vestit. Té altres prioritats a la vida i mentre el mira, s'acomiada en silenci. S'acosta al sofà, agafa la motxilla i el "trípode" i surt de casa. Fa una mica d'aire, és matí, acaba de sortir el sol, aixeca la cara, respira fons i comença a somriure mentre córrer, córrer... lluny, sense mirar cap el que deixa darrera.

Quantes vegades hauré d'ensopagar

Quantes vegades hauré d'ensopegar?

Aquest matí he enviat un missatge a una persona que feia temps no sabia d'ell. M'ha respost "Ostres disculpa qui ets?. Vaig canviar de mòbil i vaig perdre contactes..."

No et disculpis... si hagués contactat amb tu abans, estaria en els teus contactes.

I així un munt d'exemples del que vaig perdent com a ésser humà, prioritzant tot un munt d'excuses que m'allunen de allò veritablement ric.

Poder si que de tant en tant necessitem un ensurt per aturar-nos, posar el comptador a zero i tornar a començar, i així fins que sigui prou conscient de allò que importa i diferenciar-ho conscientment de allò que és superflu.

Com costa ser conscient del més essencial i que fácil es omplir-me de coses que no tenen gens de valor, més enllà del cost material.

Aquests dies de confinament quantes vegades he pensat en aquell i l'altre. Com em costa trucar-los, sentir la seva veu, parlar amb "ells" i que fàcil em resulta enviar un missatge... un missatge!. Que pobre, que trist. Penso que estic immensament comunicat i al mateix temps més aïllat que mai.

Quan de vegades renyo l'Otger i em mira amb aquella caria seria, llegeixo als seus ulls "que diu aquest" i jo no soc capaç de veure que la veritable veritat la te ell des de la més verdadera de les simplicitats que ens la dona la vida i que gaudim d'infants que de mica en mica el meu entorn ens acaba exprimint. Però el problema no és de l'entorn, el problema és meu. Jo i aquest mon que construeixo cada cop que faig una compra, que penso que necessito allò material, que m'alegro quan obro un paquet, quan em sento immensament ric al rebre quelcom cosa que he comprat.

Fins quan seré conscient d'aquesta realitat? Quan tornaré  a deixar-me caure?

Seguim confinats i només amb cops, malauradament real, tinc l'oportunitat d'aprendre que vinc a fer aquí i que és veritablement important del resta que només és un complement. 

I penso en aquell amic que em va dir "he fracassat" i no es referia a la meva ortografia, a la meva gramàtica... es referia a mi, del que esperava com a esser humà. Tot és important, fins el més petit dels detalls, per que d'aquests detalls s'il·lumina el veritable fons. I ara ho veig tèrbol i m'agradaria tornar a veure-ho clar com l'aigua. Només depen de mi...

Another Day in Paradise

This is an exercise for improve my English.

Another Day in Paradise
by Phil Collins

She calls out to the man on the street
Ellas crida el home en el carrer
"Sir, can you help me?
Senyor, pot ajudar-me?
It's cold, and I've nowhere to sleep,
Fa fred i no tinc on anar a dormir,
is there somewhere you can tell me?
Pot dir-me algun lloc on anar?

He walks on, doesn't look back
Ell continua caminant sense mirar endarrera
He pretends he can't hear her
Ell pretén no sentir-la
Starts to whistle as he crosses the street
comença a xiular mentre creua el carrer
seems embarrassed to be there.
es sent incomode.

oh, think twice, 'cause it's just another day for you
Pensa-ho dues vegades aquest és un altre dia per tu
and me in paradise
i per mi en el paradís.
oh, think twice 'cause it's just another day for you
Pensa-ho dues vegades aquest és un altre dia per tu
and me in paradise
i per mi en el paradís.

You think about it
Pensa-hi

She calls out to the man on the street
Ella crida un home en el carrer
He can see she's been criying
ell pot  veure que ha plorat

She's got blisters on the soles of her feet
Ella te bullofes a la planta dels seus peus
She can't walk but she's trying
Ella no pot caminar però ho intenta

oh, think twice, 'cause it's just another day for you
Pensa-ho dues vegades aquest és un altre dia per tu
and me in paradise
i per mi en el paradís.
oh, think twice 'cause it's just another day for you
Pensa-ho dues vegades aquest és un altre dia per tu
and me in paradise
i per mi en el paradís

just think about it
pensa-ho ara

Oh, Lord is there nothing more anybody
can do.
oh deu meu, ningú pot fer res
Oh Lord, there must be something you
can say.
oh deu meu, ningú no pot dir res

You can tell from the lines
Tu pots dir algo des les arrugues
on her face
de la seva cara
You can see that she's
Tu les hi pots
been there
veure

Probably been moved on
Provablement ella va d'un
from every place
lloc a un altre
'cause she didn't fit in there.
perquè no la volen aquí

oh, think twice, 'cause it's just another day for you
Pensa-ho dues vegades aquest és un altre dia per tu
and me in paradise
i per mi en el paradís.
oh, think twice 'cause it's just another day for you
Pensa-ho dues vegades aquest és un altre dia per tu
and me in paradise
i per mi en el paradís

Just think about it
pensa-ho ara 

think about it
pensa-hi

It's just another day for you
Això és un altre dia tu 
and me in paradise.
i jo en el paradís

It's just another day for you
Això és un altre dia tu
and me in paradise.
i jo en el paradís

Paradise.
Paradís

oh think about it
oh pensa-hi

Paradise.
Paradís

Just think about it
pensa-hi ara

Paradise.
Paradís



You can see Lyrics in:

https://www.youtube.com/watch?v=YiUQE5bJKFU

Quan els carrers callen

Com sempre, després de treballar sense parar a casa els Miravet, tornava a casa baldat i sense esma.

La mare tenia preparat el sopar, mentre arribava el pare i després de comentar una mica el dia marxàvem a dormir per que a tret d'alba ja tornàvem al camp.

Deurien ser les cinc del matí. Encara era fosc i de sobte crits, cops de porta i passes varen retronar per tot arreu. Jo mig adormit, encara no tenia clar si estava somiant o era real. En aquell instant va entrar la mare.

-Silenci Cintet- deia la mare dirigint-se a la finestra de la meva habitació.

-Que passa mare- la mare havia entreobert el porticó quan vaig arribar al seu costat.

Fora un grup de soldats, portaven en fila a una vintena d'homes pel camí de les monges direcció el cementiri. La foscor dificultava reconeixia qui eren.

Començava a despuntar el dia i els nostres ulls ja s'estaven acostumant a la poca llum que hi havia al carrer. La Dolors, l'esposa del Paulí va aparèixer en escena corren, cridant i agafant-se a un soldat...

-Deixeu-lo, ell no ha fet res, deixeu-lo- mentre el soldat l'empenyia i la deixava plorant, tirada com un drap brut a terra.

No va passar gaire temps des de que els varem veure desaparèixer darrera el cementiri, que varem sentir, algú cridant tres paraules i un ràfega de trets. Tot seguit un tret darrera l'altre meticulosament ordenat en el temps. Després vaig saber que aquells trets, eren els de gràcia.

No entenia res. Al cap d'una hora, la mare em va dir que l'acompanyes a buscar amb el pa que ens tocava. A les hores el pa es donava a parts iguals per cada família amb una targeta que n'hi deien de racionament. Camí del sindicat, que era on d'entre altres coses és repartien certs aliments, just quan passàvem per un dels cartells informatius que hi havia el poble a la pared del progres, em vaig aturar i començar a llegir un anunciat:

En el dia de hoy, por la gracia de dios y del generalisimo, caudillo, salvador de la patria y jefe del gobierno del estado Francisco Franco Bahamonde, se ha procedido a ja ejecucion de la setencia de muerte fruto del juicio llebado a cabo en el dia de ayer en la sala numero tres del tribunal de sentencia en la ciudad condal de Barcelona, por los cargos de rebelion, sedicion y traicion a la patria a los siguientes rojos, rebeldes aquí referenciados:

Paulí Morella Martí

Migi Ramences Fortuny

Lucio López Cifuentes

Ton Magrabí Renau

....

No m'ho podia creure. Encara en estat de xoc, vaig girar el cap i em vaig trobar amb els ulls ple de llàgrimes de la mare.

-Mare aquests son els noms que l'avi...-la mare em va posar el dit els llavis.

-Calla fill, no diguis res- mentre em posava el coll de la camisa be i queien les seves llàgrimes sense control.

-Mare, això no pot quedar així. Ha estat una venjança, jo ho vaig sentir tot. Ho haig de denunciar- la mare va aixecar la seva aterridora mirada, hem va agafar la jaqueta per l'alçada del pit i tancant les dents amb ràbia mentre els ulls s'ofegaven em va dir...

-Fill meu has d'oblidar tot el que has vist i sentit. Aquesta es la vida que t'ha tocat viure i tot el que vegis i sentis a partir d'ara ho has d'oblidar. Si vols seguir en vida i vols que els teus pares no els passis res... has d'oblidar- mentre la mare posava el seu cap al meu pit i no parava de plorar.

Jo encara, amb la mirada perduda començava entendre coses. En aquell instant em vaig adonar que m'acabava de fer gran de cop.

Mentre la mare entre plors m'abraçava cercant escalf, no parava de dir-me- oblida Cintet, oblida, oblida...

Felicitació de Nadal

Coneixeu l’escultura hiperrealista de l’escultor Ruben Orozco del projecte “invisible soledad”?

Aquesta escultura representa la Mercedes una senyora “de la tercera edat” que viu  a Bilbao y viu la soledat que viuen moltes persones en la mateixa situació que la Mercedes. Persones que sovint tenen família, però que atrafegats amb els nostres dies a dies, oblidem els seus dies  a dies.

La iaia quasi cada dia parlava amb algú de nosaltres però ella també algun dia el passava sola. De vegades quan l’anava a veure em deia el mateix que diu la Sra. Mercedes “ahir no vaig parlar amb ningú”.

Quan arribes a certa edat on l'evolució passa a ser degeneració i t’impedeix de mica en mica els moviments, t'adones que et vas morint en vida. S'acaben els projectes, les il·lusions i t'adones que cada cop formes menys part de les “coses” dels altres.

Ella em deia…”que trist és Xavier, veure en el que ens convertim” poder en el fons em volia dir, que trist és estar cada cop  més sola. Sola de companyia, de formar part d’alguna cosa i veus que passen els dies com cauen les fulles, sense ser de gaire interès per ningú. És la trista soledat d’una etapa de la vida que si arribes, t’afronta a la trista realitat de veure com cada cop ets més depenent i aquells que formaven part del teu dia a dia, s’allunyen o ja no hi són.

Els que rodegen aquestes persones i encara mantenim les plenes facultats, veiem aquestes “queixes” com quelcom molest, per que t’altera la teva pròpia pau basada en projectes, vivències, esdeveniments, desitjos… i així som el gènere humà. I som més o menys conscients que poder arribarem aquesta situació, però queda lluny, tan lluny que acabes pensant que tu no ho viuràs amb el mateix “pessimisme”, però com deia la iaia “si arribes a la meva edat t’adonaràs que el temps passa ràpid. Jo a la teva edat pensava que no arribaria mai i sense adonar-me mira… ja hi sóc”. 

I quan expliques aquestes experiències a certs “coach”, “savis”, “gurus” et treuen aquells tòpics “i la sort que hi va arribar” “i ella sort que tenia família” “i ella sort que no li faltava res”… però aquests personatges ho diuen des de la perspectiva de la independència, de la il·lusió de tenir projectes, idees, objectius… però tot arriba i algun dia també seran la iaia i la Mercedes i llavors pensaran “jo pensava que quedava lluny i mira on sóc”.

Tanmateix la soledat no te perquè ser sempre quelcom indesitjable. Hi ha gent que la cerca, fins i tot s’hi troba a gust o segur. He arribat a la conclusió que és un estat mental que moltes vegades no es gaudeix perquè et sents insegur.

A la tercera edat avançada o depenen de l'estat físic en que es trobi la persona, aquesta inseguretat i dependència ho emfatitza. Però també hi ha persona a totes les edats que pateixen la soledat com quelcom desagradable per que a la fi la inseguretat no té edat. Ésser vulnerable va lligat a la part més primitiva del ésser humà i segurament va ser un dels motius pels quals ens vàrem començar a reunir, unir i no viure sols, per sentir-nos protegits.

L'altre dia vaig llegit a un anunci que hi ha 7 milions de persones que pateixen una malaltia minoritària i penso en la soledat que pateixen els seus més propers. Intentar solucionar la soledat no desitjada de tots aquells que ens envolten seria perfecte per aquestes dates, però poder amb un petit gest de cada un de nosaltres solucionarem més que intentar projectar grans propòsits i no fer res. Un d’aquests possibles petits gestos seria donar un cop de mà aquestes famílies que fugen de la soledat i cerquen solidaritat per donar esperança a les persones que pateixen aquestes malalties... i no ho dic tan sols per TV3.

https://curamsd.org/es/casa/

Que tingueu unes bones festes de nadal amb aquells que desitgeu i us ho permetin…. I per que no, si és desitjat acompanyats de la vostra soledat.

Quan els carrers callen

Capítol 2

Oblida, oblida...

I de sobte, el Juliol de 1936 esclata la guerra civil. Amb l'alçament de l'exercit sublevat Espanya queda dividida en dos bàndols i els pobles també.

La guerra era l'excusa per passar comptes. Primers uns, després els altres.

Quan va esclatar la guerra en mossèn Manel va fugir. Algunes famílies del poble varen anar a buscar-lo a casa, per recordar-li totes aquelles penúries que els havien fet passar, però en mossèn essent conscient del que estava passant a les grans ciutats, va tocar el dos.

L'altre família que va tenir que marxar va ser la família Miravet.

L'avi Joan havia obert un petit taller de fer fil a Terrassa gràcies als diners de la família de l'avia Conchita. Els pares de l'avia Conchita eren emigrants d'Andalusia amb moltes terres i diners que diuen alguns, varen fer els seus avantpassats amb el tracta de negres entre Espanya i Amèrica. Aquesta fortuna heretada de pares a fills i de fills a nets va ser la base amb la que l'avi Joan li va permetre moure's en un entorn de cert privilegi i ja s'ha sap, que el diner crida diner.

La petita fabrica de l'avi Joan i unes amistats oportunament influents, varen fer que aquell taller, en poc temps es convertís en una de les fabriques de fil més importants de Terrassa.

La família Miravet no es barrejava gaire amb la gent del poble. Tan sol se'ls veia en taules estratègicament privilegiades de l'embalat per la festa major que només ells podien accedir o passejant pel poble en activitats de certa notorietat amb visites d'alts càrrecs, no tant sols per fer palesa la seva sublim superioritat sinó a més a més per poder lluir els vestits que sovintejaven les grans festes de la gent rica de Terrassa.

Ells no eren rics, eren divins.

Però l'inici de la guerra civil i l'oportunitat de passar comptes va ser el detonant en el bàndol republicà per que sota la suposada inadversió per l'entorn catòlic, la família Miravet, uns creients d'exemple inqüestionable haguessin de fugir a corre-cuita. Una fugida que el Gener de 1939 quan el transcurs de la guerra va canviar de color, tindria les seves conseqüències més cruels com a revenja i que serien el llegat que rebrien les nostres famílies fins a data d'avui.

Tanmateix a casa, intentàvem passar desapercebuts. Fins les hores tot quedava molt llunyà i jo entre el camp i les faldilles de les mosses del poble ja en tenia prou i tot lo altre era aliè a la meva innocent realitat, fins que varen tornar la família Miravet.

Poc abans de tornar, l'avi Joan va contactar amb varies persones del poble per que posessin ordre a casa seva. En el transcurs de la fugida, varies persones del poble varen saquejar la casa del mossèn i la de varies famílies riques però sobretot la de la família Miravet que representava la conseqüència de la misèria que alguns havien patit fins les hores.

Una de les persones amb qui va contactar, era el pare. Aquest fet, va fer que jo anés sovint a casa de la família Miravet abans i quan varen tornar, a netejar els voltants de casa seva, a treure les males herbes i plantar flors.

Mentre uns plantaven el que fes falta per sobreviure i fugir de la fam, la família Miravet plantaven flors.

Una tarda mentre era treballant a casa dels Miravet, va arribar el Mossèn.

-Buenas tardes señor Manuel- així li deien el servei- voy a llamar al señor.

I amb una lleu salutació la Irene reculava, quasi fugin i entrava la casa.

El mossèn es va seure, mentre amb un mocador s'eixugava la suor de la cara.

Al cap d'un instant, es varen sentir les passes d'algú que s'apropava, evidentment era l'avi Joan doncs aquell soroll provenia d'unes sabates i en aquells temps, de sabates només en tenien els senyors, el resta anàvem amb espardenyes amb una mica de sort, no gaire forades.

-Bona tarda Mosset Manel – deia l'avi Joan, mentre en mossèn Manel s'aixecava i intercanviaven una abraçada – com anat pel Pirineu mossèn Manel?. Va arribar ahir, oi?. Nosaltres vàrem arribar la setmana passada i ja ho veu encara estem posant ordre a la casa. Aquests malparits ho varen regirar tot!

-Fatal, fatal... he passat fam. Deia en mossèn Manel mentre es tocava la seva sinuosa panxa.

-Si que el veig més prim. Asseguis si us plau...-mentre els dos prenien lloc cada un al seu seient, l'avi Joan cridava- Irene, porta unes galetes i el vi dolç de l'ampolla del meu despatx, si us plau!

-He estat a casa uns cosins a Esterri d'Àneu. Viuen a una borda a les afores del poble i la gent allí va més a lo seu, nom com aquí que tot son xafarderies i enveges- Deia el mossèn assentint amb el cap les seves pròpies paraules.

-Si... en aquest poble, l'enveja a fet que alguns es passessin de la ratlla. Però ara que ja tot ha tornat, gràcies a deu, al seu lloc, arribat l'hora de posar els punts sobre les is- l'avi Joan, mentre deixava el puro reposar sobre els seus llavis, va posar una mà a la butxaca interior de la seva jaqueta i va treure un paper que el va llençar sobre la taula.

El mossèn el va agafar i va murmurejar:

-Paulí, Migi, Lucio, Ton...- va aixecar la vista amb un lleu somriure.

-Que es pensava mossèn, que tot això que aquests desgraciats varen fer passar a la meva família, quedaria així?.

El mossèn de sobte, va aixecar la vista mirant-me com treballava i amb un lleu moviment de cap va fer atreure l'atenció l'avi Joan que no estaven sols. L'avi Joan es va girar i quan em va veure, va tornar a girar-se cap al mossèn.

-En Cintet és com de la família, a més més... jo fins i tot diria que és mig sord.

Quan els carrers callen

En Cintet a l'escola es coneixia perfectament els desperfectes de la pared del càstig. Si passava tantes hores, agenollat, braços en creu i amb dos llibres a cada mà, que et podia descriure amb tot detall cada un dels forats i escletxes que allí si trobaven. De vegades arribava a casa amb els genolls sagnant i quan ho veia la mare, ell sempre preferia mentir dient que s'ho havia fet jugant entre les vinyes.

Don Pedro, el mestre, ja l'havia deixat per inútil després de trencar moltes regles de fusta que van testar sovint els dits i el cul d'en Cintet.

-Miren Sr Pere y Sra Remei- deia Don Pedro recolsant-se sobre la taula- su hijo va a ser un desgraciado. Se pasa el dia distraido, nunca trae los deberes hechos y lo peor de todo es que por mucho que intente reconducirlo siempre tiene esa sonrisilla que lo... es la quinta vez que vienen ustedes este año y no ha cambiado nada.

I allí estaven els pares, el Pere i la Remei amb el cap clot mirant a terra avergonyits i reben un cop més el sermó de Don Pedro. Quan arribaven a casa sempre renyaven en Cintet per que sabien que era la seva responsabilitat, però en el fons no tenien cap dubte que en Cintet era tot cor, treballador, espavilat i bon fill... i se'n sortiria.

-...entiendo que ustedes esten todo el dia trabajando y no puedan hacerse cargo de Cintet pero me distrae el resto de alumnos que quieren aprender- deia Don Pedro en to adoctrinador mirant per sobre d'aquelles petites ulleres rodones com si es tractés d'un ésser superior. En realitat en aquells temps el mestre, el mossèn i la família més respectada del poble es sentien i eren superiors al resta.

I després de dues hores de sermó, amb un cistell de verdures de l'hort i una representació de la darrera matança, arribaven a un acord de que en Cintet continués anant a escola amb el tracta que no distreies a la resta de companys.

En Cintet, era el fill únic del Pere Sastre i la Remei Fuster, fills de Solsona que de ven joves varen arribar a Ullastrell cercant una nova vida.

Sembla ser que en Pere no era gaire creient i no anava a missa i això en aquell temps no era ben rebut. Tal era la seva rebel·lia contra la casa de deu que quan va conèixer la Remei i va voler trobar feina, tothom li tancava les portes. Coses de joves que amb el temps vas suavitzant, sobretot quan entens que només pots ser quelcom si tens diners i que sinó en tens, més et paga la pena ser curós amb les regles del joc.

Encegats d'amor es varen casar i deixar la casa dels pares cercant lluny una nova oportunitat de crear la seva família i així varen arribar a Ullastrell amb tot el que havien recollit del casori que cabia dins un parell de mocadors de farcell i quatre eines de camp que es podia carregar perfectament en aquell petit carro tirat per una mula vella que els havien pogut regalar amb quasi tots els estalvis, els pares del Pere i la Remei.

Quan varen arribar, la sort els va somriure per primera vegada, essent els nous masovers de l'única casa de pagès de la zona que tenien vaques, d'aquí que es coneixia aquella gran casa senyorial com Cal Vaqueria. Ningú sabia ben be qui eren els amos, tants sols que eren d'una família burgesa de Barcelona que la van adquirir feia anys per liquidar un deute de joc.

En Cintet tenia el cabell negre i tant enrinxolat que recordaven les onades d'aquell mar rebel que formaven part de les histories de pirates que li havien explicat els pares quan era petit. El mar... ell no coneixia el mar, tan sols les terres que l'envoltaven plens de ceps, oliveres i horts. Tampoc necessitava gaire més i no sentia interès per veure món. A les hores aquell era el seu món i li encantava el seu poble. Era jove, invencible, no temia per res i no prenia cap mena d'atenció dels perills que l'envoltaven.

El seu cos fibrat esculpit per hores de traginar bestiar amunt i avall, carregant bales de palla que calia manipular per tenir menjar per l'hivern i aquells llibres a cada braç, varen fer d'en Cintet un jove de molt bon veure que junt a la seva destresa embadocadora i aquells ulls blaus, quan es va endinsar en la febrositat adolescent, portava de cap a totes las noies del poble.

Aquell jove era conscient de la seva atracció. A l'estiu es passava hores treballant sota el sol sense camisa i aquest és reflectia sobre el seu cos seminu suat, fent-lo encara més desitjat per aquelles observadores furtives que darrera un matoll començaven a descobrir els secrets del seu cos en la intimitat del seu llit.

De sobte, aquella escena sensual s'acabava amb corredisses i rialles quan aquell jove conscient que era protagonista d'aquell escenari, es girava mirant fix aquells matolls mentre enviava un somriure embriagador. I totes marxaven corrent,... totes menys ella, que s'aixecava sense presa i sense apartar els seus ulls d'ell, seguia a contra cor la resta de companyes, perquè en aquells temps, desitjar segons què era de fresca i pecadora.