Recordo quan la iaia em deia, sovint...”desitjo que mai hàgiu de passar una guerra”.
Si ara veies tot el que es mou, patiria molt més del que ja patia, quan llavors segurament l'amenaça no era tan propera com ho és ara.
Aquesta preocupació constant que tenien i tenen les àvies/avis pels estimats, no tan sols era fruit de l'estima evident que de forma natural transmetem els éssers vius per aquells que sentimentalment ens veiem relacionats, altrament el que anomenem els “més propers” sinó també per allò que volien evitar-nos quan es posaven a la nostra pell (perquè ells ho havien patit) i que ara coneixem com a empatia.
Segurament sempre ens ha cridat l'atenció, el que els passa als altres. Abans ni dèiem “fer el xafarder”. Això sempre ha existit, però ara les xarxes ens ho apropen, ens donen l'oportunitat d'assabentar-nos més fàcilment de les “desgràcies” dels altres i no tan sols dels més propers sinó de qualsevol persona del món per lluny que sigui. Un desig que està entre la morbositat i la complaença de pensar que sempre hi ha algú que està pitjor que tu. Tanmateix que ha passat amb aquella empatia dels avis/àvies?
Introspectivament, reflexiono en com sumat al carro, m'allunyo de les necessitats dels altres i poso sobre la taula tot un seguit d'arguments que m'alleugen de no ser empàtic d'una forma real, evident, pràctica, altruista, verdadera, sense que ningú sàpiga que he respòs aquella necessitat per alleugerir la persona necessitada, sense que jo a canvi ho faci evident als meus comptes de les xarxes socials.
Les limitacions entre “jo puc fins aquí, però aquí soc” i el “jo ja en tinc prou amb lo meu” es troba una línia molt, molt fina fàcil de creuar o no... però el pitjor és que moltes vegades prenc la decisió sense analitzar si realment el “jo puc fins aquí” és un acte de sinceritat o un argument per la nostra consciència per no intentar ni apropar la nostra mà.
Les iniciatives comunitàries o grupals ens incomoden, perquè requereixen un esforç propi vers els altres que a priori no ens proporciona res, de forma immediata. Immediatesa aquí està la segona gran barrera que ens toca saltar per fer el pas de donar i no tan sols rebre. Faig això i que rebo a canvi? A qui li puc explicar que he fet això? Qui es pot assabentar la bona persona que soc? La satisfacció personal ja no ens omple. Necessitem expandir-nos, vendre'ns i, per tant, arribem a la segona de les nostres pèrdues ja no tan sols deixem de ser empàtics, passem a ser egoistes.
No tinc la veritat absoluta de res i ni tan sols puc ser un alliçonador de ningú. Reflexiono amb veu alta i quan penso que a la meva edat no tinc res a millorar, m'adono que encara tinc molt a perdre i només per això poder pagar la pena fer l'esforç d'escoltar, pensar i respondre amb sinceritat, em posi o no en la pell de l'altre perquè si hi ha quelcom pitjor que no “ajudar” és com deia la iaia “donar la raó com si fossis ximple” o mode sinònim i actualitzat als nostres dies “fer un like”.
Que tingueu unes bones festes introspectives amb tots aquells que desitgeu i estiguin disposats a escoltar-vos.
p.d: Malauradament aquest any no puc estar segur que llegeixi la meva felicitació un amic que ens ha deixat, però que igualment com cada any li enviaré per si allí on és tenen correu electrònic agraint-li que mai m'hagi recriminat que una vegada no li vaig correspondre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada