Sembla mentida, que aquest any hàgim estat tres mesos confinats sense sortir de casa.
Avui 10 de desembre portem suposadament més d'un milió mig de morts pel COVID a tot el món. Dic suposadament perquè fins i tot aquesta xifra ens veiem obligats a quadrar-la. Sembla mentida, fins on hem arribat... estem tant saturats de xifres que ens comença una mica a “relliscar” si són un milió, un milió i mig, deu o cent. Dia darrera dia, sentim la quantitat de gent que mor, amb un nivell tant alt de "naturalitat" que la barregem sense cap mena de respecte, amb els minuts de retard del tren, els quilòmetres de cua a les principals carreteres o la temperatura mitjana que tindrem avui.
Estic fart de tanta moralitat, de tanta amenaça, de tant paternalisme...
Segurament passen tantes coses i tant ràpides que ho oblidarem, sobretot aquells que no ho hem patit en primera persona, perquè qui segur no ho oblidarà fàcilment si algun cop ho fa en part, seran aquells que han perdut la feina, que les han passat veritablement “putes” però sobretot aquells que han estat a les portes de la mort o se'ls ha mort algú molt proper.
Els humans tenim moltes vergonyes per les que penedir-nos i aquesta no serà menys... com hem estat capaços de tractar les persones que han marxat en nom de perseverar la seguretat de la resta: soles, sense algú que les abraci, agafi de la mà, sense poder-se acomiadar dels seus estimats...
Encara recordo la mort de la iaia, com va patir les seves darreres hores, però rodejada d'aquells que l'estimaven. Recordo com es va acomiadar de nosaltres i com em va dir a cau d'orella “us estimo...”. Si, tot no van ser flors i violes, perquè malgrat la sort de tenir-nos al seu costat, va patir d'allò més, senzillament perquè tenim establert un protocol que no permet anticipar esdeveniments, fins i tot quan la mort és clara i podem evitar el dolor.
També recordo com vam acomiadar el nostre estimat Roc, un gos que ens va fer companyia tota la seva vida, des de cadell fins que va morir de vell. Bé, en realitat li vam facilitar la mort quan vam veure que ja no podia viure dignament. El vam duu al veterinari, el vam adormir sentint la nostra presència i carícies i finalment li vam parar el cor tranquil·lament, amb serenitat, amb estima, en companyia.
La situació és complicada, no dic que no, però hem tingut tant poca capacitat de plantejar-nos en un transcurs de temps tant curt, que les persones han de poder decidir el seu propi destí, que hem oblidat allò més essencial, que és el sentit comú i l'empoderament perquè les persones decideixen per si mateixes i ens hem pres la llibertat i el poder per decidir que és millor pels altres. Els “joves” ja ho tenim això... quan els nostres es fan grans, tenim una certa predisposició a pensar que només nosaltres podem decidir per ells, perquè clar, són grans i ja estant perdent facultats... i pensar que antigament les persones grans, eren sinònim de respecte i saber.
De la nit al dia, uns agafen el poder diví de dir-nos el que podem i no fer, senzillament per que no tenim ni idea de perquè passen les coses... les suposem, fins i tot a partir de dades creiem que si fem això passarà allò, però després d'un any, no tenim res controlat i el pitjor de tot es que només trobem respostes a través de la culpabilitat de l'altre... suposo que els que prenen les decisions també s'inclouen.
Són les 3:16 del matí. Després d'un mal son, m'he despertat pensant en el munt de feina que tinc sense resoldre. L'Otger, com cada nit, ens ha cridat. Hem fet un pipi, l'he acompanyat al llit i després d'estar una estona amb ell, m'he llevat perquè el cap no para...
No us dóna la sensació, que en nom de la seguretat global, algú s'ha pres la facultat de decidir el destí del resta? Poder tot és molt més senzill del que s'ha pretès amb imposicions que en alguns casos podem fins i tot pensar que vulneren la llibertat més bàsica del esser humà que és decidir per ell mateix. Evidentment quan parlo de decidir per ell mateix, no parlo de posar el resta en perill. Parlo de decidir quin risc corro essent conscient de la situació. Parlo de decidir, de mutu acord amb els que em rodegen del que pot passar. Alguns dels que ens han manat no fer això o allò, resulta que han acabat emmalaltint i jo m'explico... com poden prohibir, com si hi hagués la seguretat absoluta que res ens pot passar i alguns d'aquests han emmalaltit?. Res és segur, ningú ens pot assegurar res, ni per bé, ni per malament, però en canvi jutgem i decidim pels altres com si fóssim deus.
Estem disposats a aïllar-nos completament fins que hi hagi la nostra dosis de vacuna que ens protegeixi? I fins i tot quan la tinguem, algú ens garanteix que mai ens infectarem? No... perquè res és impossible.
Ser que si emmalalteixo, corro el risc de no tenir els recursos necessaris per sobreviure. Bé, poder estic disposat a córrer el risc.
Decidim que les persones grans, les més vulnerables, pel seu bé, deixin d'abraçar un net, deixin de veure'ls , besar-los, sentir el tacte de les persones que més estimem i jo em pregunto... i si ells estan disposats a córrer el perill de seguir vivint a canvi d'un gest de carinyo?. Em fa gràcia aquell lema que diu quelcom semblant a “més val un any sense nadal que molts sense la seva companyia...”, vaja que agosarat perquè jo no m'atreviria mai “assegurar” a ningú amb tal certesa, que si es priven d'aquestes necessitats bàsiques, l'any vinent hi siguin, hi siguem.
Ara s'acosten les festes de nadal i moralment estem obligats aïllar-nos, però poder el que hauríem de fer es reunir-nos tots plegats avaluar els riscos i decidir fins on volem assumir responsabilitats i conseqüències. Quan algú li diuen que te colesterol però segueix gaudint desmesuradament del menjar, pren la seva pròpia decisió, quan algú beu massa pren la seva pròpia decisió, quan algú va conduint per sobre de la velocitat permesa pren la seva pròpia decisió, quan algú fuma pren la seva pròpia decisió, quan algú practica un esport de risc pren la seva pròpia decisió i assumim totes les decisions o en algun lloc hi ha escrit que si algú es posa malalt perquè ha estat un "irresponsable" el deixarem morir, en nom del bé de la resta de comunitat?... perquè així doncs ara prenem decisions en nom dels altres?.
Segurament dins les persones de risc clarament identificades i els que no ho sabem si ho som o no, estant/estem disposats a córrer cert risc. No parlo de fer una festa totalment descontrolada, parlo de reunir-nos la família, procurant no aixecar la veu, ventilant, portant mascareta, és a dir minimitzant les possibilitats de contagiar-nos, però al igual que res assegura que no et contagiïs en un altre lloc o que ningú et dona la seguretat que demà hi seràs, perquè algú/alguns només pensen ens els riscos i no en les virtuts de compartir uns instants que poder fins i tot, poder mai més compartirem... parlo d'una de les poques oportunitats i excuses que tenim de compartir un espai entre persones que estimem. Si, ja ho ser segurament que per algú aquestes festes no importin gens al contrari siguin una oportunitat per evitar allò que en altres anys se'ls feia una muntanya, però per alguns altres que portem un any ple de restriccions, prohibicions e inhibicions, aquestes festes son l'excusa per sentir allò que amb el temps hem anat perdent, el sentit de formar part d'una família, per petita que sigui.
Si, només un gest (descuit) pot fer que tot acabi, però sense aquest gest (descuit), algú m'assegura que l'any vinent serè viu? Algú em garanteix que la meva absoluta abstinència de qualsevol contacte ens fa invulnerables, immortals, algú em garanteix que si faig més sacrificis, arribat el moment em garantirà la serenor d'una mort digna com no va tenir la meva àvia? No...
Quan apartem els “avis” dels nets pel seu be, hem tingut la precaució de preguntar-lis que és el que ells volen?. Segurament n'hi haurà que li tenen molta por a la mort i volen protegir-se al màxim per tenir l'oportunitat de veure'ls molts anys més, però segurament molts altres preferiran córrer el risc i poder sentir l'estima en la seva pròpia pell encara que sigui un cop més, no sigui que demà no tinguin aquesta oportunitat. Per molts, on per llei de vida, s'acaben les oportunitats, cada dia que passen privant-se de quelcom tan bàsic i que mai haviem somiat que passaria, son moments clarament robats... i pel resta, innocents de nosaltres pensem que tenim els dies, mesos i anys garantits i prioritzem d'altres “obligacions” sense ésser conscients de la nostra vulnerabilitat.
Com a societat, hauríem de recordar aquest any, com l'any que vam robar el moment més important de les nostres vides a moltes persones, pel be del resta de la comunitat. Que grans que som. Tan debò quan arribi el nostre moment, no tinguem la responsabilitat de ser herois a la força, com els que ens van deixar, sense poder triar...
Gaudiu de les festes com millor creieu que les heu de viure, compartint la responsabilitat dels vostres actes i decisions, només així davant la mort quan arribi, tindreu la certesa de no haver-vos equivocat, perquè només vosaltres haureu pres la decisió, sense que ningú altre ho hagi fet per tu.
Per mi, no hi ha cap mostra més clara de responsabilitat davant una decisió d'aquest nivell, que aquella que acabes prenent de forma clara, conscient i legitima del que vols i estàs disposat a pagar per ella.
Fins l'any que ve... “si, algú en nom de deu, vol”.
