dimarts, 15 de maig de 2012

El silló del dia dels enamorats


L’avi tota la vida va tenir el seu racó. Era el racó personal dels seus vicis i la gasolina que com deia ell, donava embranzida a les seves cames. Un vespino de color taronja que el portava amunt i avall. Era al mateix temps el seu secret que en el fons no ho era per que la iaia ho sabia de sempre.

Els avis mai havien entès gaire això de les caixes. Anaven cada principi de mes per treure la totalitat de la paga, per que allí a la caixa només feien de intermediari entre la seguretat social i ells a l’hora de cobrar la jubilació de cada mes… ho poder si que ho entenien això de les caixes i som nosaltres els que no ho hem entès. Sigui com sigui ell cada mes feia dues parts, una que anava a casa i l’altre al seu racó personal que guardava  a la butxaca de “la americana”. Aquella americana, servia per tots els esdeveniments especials, casaments, comunions, enterraments i altres. Aquell “traje” seria com ell deia el darrer “traje”.

L’avia m’explica que l’avi mai li havia fet cap regal, que no era de regals i tot i que tenia el seu racó no pensava  quan era Sant Jordi, un Sant, un aniversari, ni tant sols el dia dels enamorats i ho resolia dient a la iaia que ella administrava els diners i podia fer i desfer com més ho creies oportú “ves i compra’t el que vulguis”. Ara encara la iaia ho explica enyorada “ell era així”, be en realitat, si que va haver-hi un regal.

Quan l’avi es va posar malalt, aviat es va adonar que allò d’anar a la caixa se li feia cada cop massa gros i aprofitant el canvi de moneda li va traspassar la responsabilitat a la iaia “te noia, aprofitant que vas a comprar, treu tu els diners cada mes de la caixa”. En realitat l’avi ja quasi no sortia de casa i cada cop li feia menys falta mantenir el racó personal.

Un any, mentre estaven a casa, la iaia li va ensenyar a l’avi un silló que anunciaven per televisió. Aquell silló “era el silló” que tenien a una gran cadena de mobles i que en aquell moment es trobava de “rebaixes”. “Aquest silló Josep m’aniria molt be, mira que maco i còmode sembla, en aquell racó ens aniria perfecte”.

Unes setmanes després, al voltant del 14 de febrer, l’avi des del sofà on quasi ja no es movia i en un moment en que la malaltia li permetia ser-hi, li va dir a la iaia “escolta mira… ves al nostre armari i dins la butxaca dreta del meu traje trobaràs uns diners. Abans que ens caduquin amb el canvi de moneda ves i compra aquell silló”. Poder era una casualitat que fos el 14 de febrer, poder no, però a la iaia encara ara mentre ho explica, des de aquell silló, se li neguen els ulls.

L’avi posava així fi al seu racó.