Com
sempre, després de treballar sense parar a casa els Miravet, tornava
a casa baldat i sense esma.
La
mare tenia preparat el sopar, mentre arribava el pare i després de
comentar una mica el dia marxàvem a dormir per que a tret d'alba ja
tornàvem al camp.
Deurien
ser les cinc del matí. Encara era fosc i de sobte crits, cops de
porta i passes varen retronar per tot arreu. Jo mig adormit, encara
no tenia clar si estava somiant o era real. En aquell instant va
entrar la mare.
-Silenci
Cintet- deia la mare dirigint-se a la finestra de la meva habitació.
-Que
passa mare- la mare havia entreobert el porticó quan vaig arribar al
seu costat.
Fora
un grup de soldats, portaven en fila a una vintena d'homes pel camí
de les monges direcció el cementiri. La foscor dificultava
reconeixia qui eren.
Començava
a despuntar el dia i els nostres ulls ja s'estaven acostumant a la
poca llum que hi havia al carrer. La Dolors, l'esposa del Paulí va
aparèixer en escena corren, cridant i agafant-se a un soldat...
-Deixeu-lo,
ell no ha fet res, deixeu-lo- mentre el soldat l'empenyia i la
deixava plorant, tirada com un drap brut a terra.
No
va passar gaire temps des de que els varem veure desaparèixer
darrera el cementiri, que varem sentir, algú cridant tres paraules i
un ràfega de trets. Tot seguit un tret darrera l'altre
meticulosament ordenat en el temps. Després vaig saber que aquells
trets, eren els de gràcia.
No
entenia res. Al cap d'una hora, la mare em va dir que l'acompanyes a
buscar amb el pa que ens tocava. A les hores el pa es donava a parts
iguals per cada família amb una targeta que n'hi deien de
racionament. Camí del sindicat, que era on d'entre altres coses és
repartien certs aliments, just quan passàvem per un dels cartells
informatius que hi havia el poble a la pared del progres, em vaig
aturar i començar a llegir un anunciat:
En
el dia de hoy, por la gracia de dios y del generalisimo, caudillo,
salvador de la patria y jefe del gobierno del estado Francisco Franco
Bahamonde, se ha procedido a ja ejecucion de la setencia de muerte
fruto del juicio llebado a cabo en el dia de ayer en la sala numero
tres del tribunal de sentencia en la ciudad condal de Barcelona, por
los cargos de rebelion, sedicion y traicion a la patria a los
siguientes rojos, rebeldes aquí referenciados:
Paulí
Morella Martí
Migi
Ramences Fortuny
Lucio
López Cifuentes
Ton
Magrabí Renau
....
No m'ho podia creure. Encara en estat
de xoc, vaig girar el cap i em vaig trobar amb els ulls ple de
llàgrimes de la mare.
-Mare aquests son els noms que
l'avi...-la mare em va posar el dit els llavis.
-Calla fill, no diguis res- mentre em
posava el coll de la camisa be i queien les seves llàgrimes sense
control.
-Mare, això no pot quedar així. Ha
estat una venjança, jo ho vaig sentir tot. Ho haig de denunciar- la
mare va aixecar la seva aterridora mirada, hem va agafar la jaqueta
per l'alçada del pit i tancant les dents amb ràbia mentre els ulls
s'ofegaven em va dir...
-Fill meu has d'oblidar tot el que has
vist i sentit. Aquesta es la vida que t'ha tocat viure i tot el que
vegis i sentis a partir d'ara ho has d'oblidar. Si vols seguir en
vida i vols que els teus pares no els passis res... has d'oblidar-
mentre la mare posava el seu cap al meu pit i no parava de plorar.
Jo encara, amb la mirada perduda
començava entendre coses. En aquell instant em vaig adonar que
m'acabava de fer gran de cop.
Mentre la mare entre plors m'abraçava
cercant escalf, no parava de dir-me- oblida Cintet, oblida, oblida...
